La paella mecànica

Una fotografia a la portada del diari monàrquic ABC fa ara 77 anys, en plenes festes falleres, ens fa veure que la realitat social i política de València va ser en altres èpoques molt diferent a l’actual.
I també el diari que la portava a la seva portada, l’ABC, avui en dia portaveu mediàtic del govern de MarianoRajoy, però en una altra època del costat dels que recolzaven la II República espanyola i combatien el feixisme.

Aprofitant aquesta, a hores d’ara, sorprenent portada periodística, començaré parlant primerament de les seues protagonistes i de la festa fallera, per després fer-ho del context històric en què es va prendre la dita fotografia.

Avui en dia les falles no sols constitueixen la mostra més emblemàtica de l’associacionisme festiu de la ciutat de València, sinó que han arribat a constituir-se en el centre d’una veritable religió civil instrumentalitzada des del poder.

Però açò no sempre va ser així.

Les primeres falles com a tals poden documentar-se des de la darreria del segle XVIII (l’any 1784 és la data concreta que proposen alguns estudiosos de la festa, perquè apareix documentada per primera volta en un ofici municipal de la ciutat de València la paraula “falla”). Aquelles falles reflexaven un esperit de crítica i de sàtira incensurable que va sorgir dels barris populars.

Va ser a mitjans del segle XIX quan es comença a tindre constància de clars intents de censura cap a les falles per part de les autoritats eclesiàstiques, municipals i fins i tot militars.
Exemples d’això els tenim l’any 1866, en què l’arquebisbe de València qualificava un llibret de falla de “herètic, impiu, escandalós, obscè, immoral, injuriós al matrimoni, a l’estat eclesiàstic, al celibat i a les persones piadoses i porugues… “, o l’any 1872 quan es va reglamentar un impost de 10 pessetes a qui volguera plantar una falla, en un intent evident d’ofegar econòmicament als seus promotors, xifra que va anar augmentant any rere any fins a arribar a ser de 60 pessetes en 1885, una quantitat difícilment assumible per les economies populars d’aleshores.

És l’evidència de que les falles populars començaven a resultar ja molt incòmodes per al poder, pel seu contingut de crítica social, política i moral. De ahí aquest interès en limitar-les i de posar-hi entrebancs de totes les maneres possibles per part de les classes dominants.

L’estratègia duta a terme per la burgesia local, sota el pretext d’establir el “bon gust” a les sàtires falleres, n’era molt clara: el què pretenia realment era assimilar la festa mitjançant la seua institucionalització i buidatge dels seus continguts, tal com passava amb els carnavals, altra manifestació de cultura popular incòmoda per al poder.
És així com les falles anaven poc a poc perdent el seu esperit inicial de sàtira i crítica popular.

L’espontaneïtat, la presència del foc com a element central, la sàtira i la crítica, la manca d’estructures centralitzades i la diversió i l’entreteniment netament populars van anar desapareixent per donar pas a la planificació i a una organització cada vegada més centralitzada i jerarquitzada, en la qual la implicació de les autoritats municipals era cada vegada més important.

En aquestes “noves” falles tot començava a girar al voltant de la exaltació de la identitat valenciana, d’una identitat feta a mida de la burgesia agrària llavors dominant.
Com a conseqüència d’això, les falles comencen a omplir-se de barraques, de llauradors i de tot tipus de tòpics i d’elements típics de l’agrarisme hortolà dominant de l’època, i de la ideologia subjacent darrere d’elles.
Les referències polítiques, socials i anticlericals van perdent posicions alhora que guanyen en populisme, moralisme i exaltació patriòtica.
Es d’aquesta manera com les falles es van convertint en instruments de projecció social d’una ideologia cada vegada més conservadora i d’una imatge molt tòpica de València i dels valencians, dissenyada a la mesura de la classe burgesa agrària dominant.

Però l’aixecament feixista del 1936, la guerra civil que va originar i la victòria final de Franco va representar per a la celebració fallera un punt i a part.

Acabada la guerra, les noves autoritats franquistes es van trobar a València una població majoritàriament desafecta al nou règim.
Calia, doncs, buidar-les de tota la càrrega satírica i crítica, per la qual cosa el franquisme va procedir a introduir-ne elements de religiositat (tals com l’ofrena de flors a la Verge dels Desemparats) i de culte (a la figura de la Fallera Major), que amb anterioritat mai havien existit.

Les autoritats franquistes van procedir literalment a refundar la festa, és a dir, a crear unes “noves” falles, que res tenien a veure amb les anteriorment existents.
El franquisme es va inventar “l’ofrena a la Mare de Déu”, completament inexistent abans de 1941, el vestit negre de panderola per als fallers, y va crear nombrosos afegits inexistents fins aquells moments: “la cavalcada del ninot”, “la despertà”, les desfilaes, els bunyols, el pasodoble i un llarg etc…

Així mateix va introduir a la festa la tradició catòlica, fins aleshores igualment inexistent, com a conseqüència de l’enorme parcel.la de poder que el nou règim va assignar a l’església.
Això va conduir inevitablement a la seua sacralització, a l’exaltació religiosa i a l’apologia del nacional-catolicisme, tot això amb la finalitat de fer de les falles un mirall de la ideologia del nou règim: tradicionalista, feixista, catòlic i conservador, que amb els anys va anar evolucionant cap a tints més tecnòcrates, consumistes i “valencianistes”, aquest últim mot dins d’un regionalisme “bienentendido“, és clar…

El franquisme va impregnar deliberadament la ideologia feixista del règim en la litúrgia i en tota la parafernàlia festiva fallera (desfilaes, premis, discursos, uniformes, salutacions, etc…).
Les falles van oferir a les nouvingudes autoritats feixistes una magnífica oportunitat de control polític i social de tota la ciutat a través de les Comissions falleres, que funcionaven com si foren comitès de vigilància del barri.
Els presidents de falla es van convertir en informadors de la policia, que ajudaven a controlar el barri i sabien qui era qui, i qui pensava qué.
Tot un poderós instrument de control social.

A hores d’ara només cal girar el cap i pegar una ullada a la història de les falles per evidenciar el procés de domesticació que ha patit la festa per part de les burgesies dominants, des del seu origen popular, satíric i crític fins al model monolític, banal i buit que presenta en l’actualitat, un model afavorit per pressupostos, premis, subvencions i propaganda política.
El tarannà obert, satíric i creatiu inicial, resultat de l’espontaneïtat, la immediatesa i el caràcter participatiu del veïnat, què donava com a fruit falles d’estructura, temàtica i factura crítica i molt diversa, va quedar bandejat quan les falles van passar a ser controlades per les capes socials benestants i van ser forçadament encaixades en un model d’ostentació i ple de de coentor, que va anar capgirant la festa per ficar-la al servei dels poder fàctics: l’alta burgesia, els empresaris, els eclesiàstics i els polítics servils.

Actualment, la festa gira al voltant de l’exaltació del personatge de la “Fallera major”, de la gran “Ofrena de flors a la Mare de Déu” i es caracteritza també per l’omnipresència dels mandataris polítics a balcons i cadafals.
La sàtira figurativa i la crítica social no van més enllà de l’efecte d’un innocent i simpàtic acudit, un humor blanc i inofensiu aliè a qualsevol element que qüestione el poder establert.

I que podem dir de l’época en la que va ser pressa la fotografía de l’aleshores diari antifeixista ABC, la de la València republicana de la Guerra Civil?

L’activitat d’una persona que va arribar a ser President de l’equip de futbol del València CF, resulta paradigmática i ens mostra fins a quin punt l’ambient republicà i revolucionari bullia per tot arreu d’aquella València de fa 77 anys.
Es la d’en Josep Rodríguez Tortajada, un President que ha estat proscrit durant 70 anys per ser republicà i nacionalista d’esquerres.

La història de Josep Rodríguez, president número 13 en la història del València CF, ha estat durant 70 anys censurada, amagada i deliberadament oblidada en la història del club.
I no va ser precisament perquè el club no tinguera protagonisme durant aquella època de la Guerra civil. Més aviat va ser al contrari, ja que l’entitat valencianista, lluny d’amagar-se del conflicte, va multiplicar la seua activitat social i esportiva i es va mantindre com un dels referents i dels elements clau en el País per sostindre l’harmonia quotidiana a la ciutat entre la població civil. 

Rodríguez Tortajada, nascut a València el 1899, era fill de pares aragonesos.
Va nàixer en el barri del Carme, una barri vell de gent de parla valenciana. Sent adolescent va començar a relacionar-se amb cercles nacionalistes valencians. Li agradava molt aquell esport bastant nou aleshores que s’anomenava foot-ball, per la qual cosa va fer-se soci del València FC l’u d’octubre de 1926, quan el club amb prou feines comptava amb set anys d’existència.

A poc d’iniciar-se la Guerra Civil, l’agost de 1936 el València CF va quedar confiscat pel personal d’acomodadors del camp de Mestalla, que pertanyien a la UGT, els quals van donar pas a una comissió gestora integrada per socis, jugadors i empleats per dirigir el club.
D’aquesta manera, l’equip mantenia la seua plena independència.

La comissió va nomenar president a Rodríguez Tortajada, mentre jugadors i directius exercien de vocals i formaven la comissió esportiva.
Al març d’aqueix any, després de la victòria del Front Popular, Rodríguez Tortajada, que llavors ja era considerat com una de les figures més importants del nacionalisme valencià, havia estat elegit regidor de València en representació del Partit Valencianista d’Esquerra, grup polític fundat el desembre de 1935 com a consquència de la fusió de l’Agrupació Valencianista Republicana amb el Centre d’Actuació Valencianista de València i de Xàtiva.
El partit va obtindré 5 regidors a l’Ajuntament de València, i els seus caps eren Maximilià Thous i Llorenç i Francesc Bosch i Morata.
 

Rodríguez Tortajada va compaginar els dos càrrecs de tinent d’Alcalde i de President del València simultàniament.
La seua tasca com a president del València CF va ser molt fructífera.
Gràcies a la seua gestió i implicació, es van crear les dues competicions futbolístiques més prestigioses en territori republicà: la Lliga del Mediterrani i la Copa de l’Espanya lliure. Tortajada tingué temps també de planejar el projecte d’una ciutat esportiva per al club, en què s’habilitava un nou estadi i altres instal.lacions per a les seccions esportives de l’entitat.

La implicació del València FC com a entitat en aquella època amb la causa republicana va ser també molt notable.
El camp de Mestalla va servir com a escenari per a mítings de la CNT, com el que va tindre lloc el 16 d’agost de 1936 amb Juan García Oliver i Federica Montseny com a oradors, o el celebrat just una setmana després en el qual Antonio Jaén Morente, diputat d’Esquerra Republicana, va proclamar que Mestalla era «la Covadonga de la República».

I tot just dos mesos després, el 17 i 18 d’octubre de 1936, Rodríguez Tortajada va protagonitzar «els actes de confraternització antifeixista» de  «l’Homenatge de València a Catalunya», celebrats a l’estadi de les Corts del Barcelona CF a benefici de les Milícies i els Hospitals de Sang, els quals es van concretar amb la disputa de dos partits amistosos entre la selecció valenciana (un combinat de jugadors del València CF, Llevant CF i Gimnàstic de València entrenat per Eduard Cubells) i la selecció catalana, el primer a les Corts i el segon a Mestalla.

La premsa barcelonina del 17 d’octubre informava aquell dia que havia arribat un tren especial a la ciutat amb l’expedició valenciana, encapçalada per Eduard Cubells i els seus futbolistes, la Banda Municipal de València i l’atleta i redactor d’El Mercantil Valencià, José Catalina Llorens, sent rebuts a l’estació per Rodríguez Tortajada, que hi havia aplegat el dia anterior.
L’expedició va marxar tot seguit a l’Ajuntament de Barcelona, on hi va haver una recepció a càrrec de l’alcalde Pi i Sunyer.
En aquest acte la Banda Municipal de València va interpretar l’himne regional del mestre Serrano, a més de «La Internacional» i «Els Segadors», i tot seguit es va procedir a l’elevació de la Senyera amb el blau valenciana per mitjà d’una corda fins al balcó de la plaça de Sant Jaume, mantenint-la alçada en tot moment, com corresponia a la seua condició de “invicta”.

L’acte va començar a les tres de la vesprada. En els prolegòmens del partit hi va haver una desfilada conjunta de milicians acompanyats de falleres amb el puny en alt, donant «guàrdia d’honor» a la Senyera valenciana.
El President de la Generalitat catalana, Lluís Companys, i Rodríguez Tortajada van presidir la llotja d’autoritats, acompanyats de Borisenko -capità del vaixell mercant soviètic Ziryanin-que va realitzar la sacada d’honor del partit.

Vantolrà i Iturraspe, capitans de les dues seleccions, es van acostar a la llotja presidencial per demanar a Companys i a Rodríguez Tortajada que intervingueren en l’alliberament del mític porter Ricardo Zamora, en aquell moment empresonat a Madrid.
En el temps de descans van tindre lloc diverses proves atlètiques.
L’extensió dels actes previs del programa va impedir que el partit es poguera jugar sencer, suspenent-se a falta de 20 minuts per manca de llum natural. En aquell moment guanyava Catalunya per 2-0.

En el partit de tornada la selecció valenciana va ser la guanyadora per 4-0.
El camp de Mestalla va acollir també durant el mandat de Josep Rodriguez alguns partits benèfics, com el del Festival pro-víctimes de Gernika, que va enfrontar el 23 de maig de 1937 a les Milícies Rojes i els Carrabiners, o el de 16 gener 1938, amb el partit entre les Joventuts del Partit Valencianista d’Esquerres i els Orfes de Correus.

El València CF, amb Rodríguez Tortajada de president, va ser dels pocs clubs que va animar constantment als seus socis a acudir a manifestacions en favor de la República, com per exemple l’acte de febrer de 1937 a València per donar suport a Largo Caballero.
A tal efecte el València CF va publicar el següent anunci a la premsa valenciana:«Havent-se adherit el València FC a la manifestació que se celebrarà diumenge que ve a València, es convida a tots els socis d’aquest Club i als esportistes en general, a assistir aquest dia, a les nou i mitja del matí, al local social del València FC, a Félix Pizcueta 23, per a amb la nostra presència potenciar el sentir antifeixista dels esportistes valencians.»

L’activitat del club en favor de la democràcia i de la república va seguir de manera ininterrompuda, tant en el terreny de joc com en la implicació social, fins que la ciutat va ser presa per les tropes franquistes.

Amb la fí de la guerra, l’abril de 1939, Josep Rodríguez Tortajada va marxar a casa tot esperant unes represàlies que sabia que no trigarien a arribar.
I efectivament, als pocs dies va ser detingut i jutjat per un Consell de Guerra, acusat d’un delicte de «rebel.lió militar». El 5 de setembre de 1939 va ser condemnat a mort i empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis, actualment seu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Durant el judici es van utilitzar com a arguments en la seua contra el fet d’haver estat l’organitzador dels actes de confraternització València-Catalunya d’octubre de 1936, així com algunes de les seues activitats com a regidor de l’ajuntament. En concret, se li va acusar d’haver format part, l’agost de 1936, d’una comissió «encargada de practicar la revisión del personal afecto al Ayuntamiento de Valencia, pertenecientes a partidos de derechas […] desarrolló su misión con carácter de checa y con los procedimientos congruentes de los dictados sovietizantes, o sea, llamando a los funcionarios adictos a nuestra Santa Causa y dándoles a elegir entre la dimisión o la cuneta»

Les posteriors apel.lacions van permetre que la seua pena de mort fora commutada per la de 30 anys i un dia i, posteriorment, per la de 20 anys i un dia, en no haver estat implicat en delictes “de sang”.
Al gener de 1944 el seu procediment va ser revisat, i se li va concedir la llibertat condicional el 27 de gener per «no aparecerprobada la participación del solicitante en muertes, violaciones y demás hechosrepugnantes».
En realitat, la seua llibertat estava relacionada amb el rentat de cara que, front a l’opinió internacional i davant el caire que prenia la segona guerra mundial a favor del bàndol aliat, va realitzar el règim franquista amb els presos polítics condemnats a mort sense delictes de sang.

La cancel.ació total d’antecedents penals no li arribaria fins al 14 de març de 1957. 

València l’agermanada,
la republicana,
la dels maulets…
roja València, on ets?

Patraix, València (L’Horta), a 15 de març de 2014.

Segons un informe donat a conèixer per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, les últimes dades de la despesa farmacèutica de receptes de la Seguretat Social tornen a recollir un increment sobre els de 2012, malgrat les manipulacions del Ministeri de Sanitat que només ofereix comparacions amb 2011.

Les últimes dades disponibles de novembre de 2013, fetes públiques el passat 28 de desembre, tornen a demostrar dues coses: que la despesa farmacèutica continua creixent respecte a 2012 (9,75 al setembre, 5,5% a l’octubre i 4,84% en novembre), i que el Ministeri de Sanitat continua amb la seua manipulació informativa, en un intent d’encobriment de la realitat (des que s’ha evidenciat un augment de la despesa farmacèutica respecte al 2012, només ofereixen la comparació amb 2011 no oferint les dades de l’ any anterior com era l’habitual) (…)

Fa uns dies Juan Cotino, president de Les Corts valencianes, va escriure un apunt en el seu bloc (que crec no enganyar-me si dic que el seu no forma part dels blocs de +VilaWeb!), en el que feia unes reflexions personals al voltant de l’actual reforma de la llei de l’avortament mampresa pel ministre Gallardón.

En ell Cotino realitzava uns durs atacs contra “l’esquerra” espanyola (però no deia res de la gran contestació que ha tingut aquesta reforma dins del seu propi partit), utilitzant les gastades frases i els tòpics que tots estem ja acostumats a sentir en els mitjans de comunicació de boca dels partidaris de la reforma, com que a l’esquerra “no li interessa la maternitat”, o que “només li interessa crear una polèmica política amb finalitats purament electoralistes en vespres dels comicis europeus”.

Però el que me va resultar més cridaner de les seues declaracions va ser concretament una en què Cotino es preguntava “per què l’esquerra està obsessionada en no defensar la vida” (sic). Sí, heu llegit bé, Cotino acusava l’esquerra de “no defensar la vida”.

Aquestes paraules em van resultar, per dir-ho d’alguna manera suau, “curioses”, sobretot procedint d’algú que va ser conseller de Benestar social a la Generalitat Valenciana entre 2007 i 2009, i sota el seu mandat milers de dependents valencians van morir sense haver cobrat ni rebut la prestació que legalment els corresponia i que, per exemple, en altres territoris de l’estat si hi hagueren rebut.

I no és que ho diga jo. Ho acaba de dir en sentència la Secció Quarta del Tribunal Superior de Justícia valencià, en reconèixer als hereus d’una dependent morta el dret al cobrament de la prestació que no va percebre en vida.

Per cert, que aquest informe pot ser demolidor per a la Conselleria de Benestar Social, ja que més de 36.000 famílies d’usuaris que van morir sense haver cobrat la prestació per la demora de la Generalitat podrien exigir, amb moltes garanties d’èxit, la retribució d’aquest dret generat, només amb presentar un recurs contenciós administratiu al TSJCV.

En aquests moments, al País Valencià segueixen sense resoldre’s més de 13.000 expedients de dependència!

Però el tema no acaba ací.

I es que el poder de censura i manipulació a l’extinta RTVV del senyor Cotino es va fer palès, tal com va revelar recentment l’editor d’informatius de Canal 9, Frederic Ferri, quan en l’època en què era conseller de Benestar Social va ordenar censurar i silenciar en aquests informatius la veu dels dependents i dels seus familiars, arribant a vetar amb un “això no ix a Canal 9” informacions que feien referència a la mort d’un dependent que havia estat demanant l’ajuda.

En resum, la “defensa de la vida” que diu fer el senyor Cotino al seu bloc no deixa de ser un cruel exercici més de cinisme i de beateria d’aquest membre numerari de l’Opus Dei, per al qual la suposada “vida” d’un embrió humà sembla tindre més valor que la de 35.000 dependents valencians que van morir sense haver rebut les atencions i les prestacions econòmiques que la seua conselleria els va negar.

Patraix, València (L’Horta), a 11 de març de 2014.

Ahir al vespre, a la ciutat de València, cinc marxes de ciutadans organitzades en columnes temàtiques varen confluir a la Plaça de la Mare de Déu, procedents de diferents llocs de la ciutat.

La Sanitat, la cultura, la llengua, la dependència, l’ensenyament, els sindicats, les organitzacions cíviques, els partits de l’oposició i milers de ciutadans anònims vam mostrar allà milers de targetes roges al moniato de Fabra, a qui fins i tot em fa vergonya dir-li President de la Generalitat, perquè no li pot cabre més indignitat a sobre d’ell. És impossible.

Conforme avancen les investigacions judicials de les diferents trames de corrupció que han triat el País València com a centre d’operacions (l’elecció del territori no ha estat casual, perquè ací van trobar una terra abonada i ben preparada per cometre les seues malifetes), i els nostres diners com a objecte del seu desig, ens anem assabentant a poc a poc de més detalls de com aquesta gentola de corbata de seda i colls emmidonats s’han apoderat, sembla que sense massa resistència, tot cal dir-ho, de la voluntat d’aquells que van arribar a les institucions per a governar un País per i per als seus ciutadans, però que han acabat fent servir la confiança que els va donar el poble en les urnes simplement per a delinquir.

Perquè tota aquesta colla de lladres, d’obscens, de corruptes i d’inútils, tan inútils que no serveixen ni per traure el brou de l’olla (i encara em quede curt en el adjectius), no han dubtat en sotmetre a tot un poble a l’espoli, a la pobresa, a la indignitat, al saqueig i a la humiliació continuades, per tal de satisfer els seus interessos personals i els de la màfia a la qual van vendre el seu cos i ànima.

En un partit de futbol, quan un àrbitre li ensenya a un jugador una targeta, aquest s’en va expulsat del camp. Però amb aquests no anem a poder, ni tirant-les oli bullent per sobre.

Si Fabra o qualsevol dels seus capos instal.lats al (des)govern valencià, s’hagueren tret a mirar ahir des d’algun dels balcons del Palau de la Generalitat el que estava passant al carrer, i hagueren vist als milers de valencians amb les targetes roges a la mà, amb una poca de vergonya i dignitat que hagueren tingut haurien d’haver decidit aqueixa mateixa vesprada anar-se’n a cavalcar, a cavalcar, fins a perdre’s en la mar, com deia el poema.

Però està clar que de vergonya i dignitat, ni les tenen ni les han conegudes.

Els valencians haurem d’esperar a que arribe el moment de fer l’exercici de les-votacions-de-cada-4-anys, aqueix parany establert en aquesta grotesca i encotillada democràcia (o almenys així li diuen a aquesta opera bufa que estem vivint) que ens ha vingut donada, per ficar totes aquestes milers de targetes roges (i moltes més) a les urnes, i fer-los fóra del País d’una punyetera vegada.

Per davant encara ens queden 14 mesos de més desolació i oprobi, però també d’esperança en el canvi que s’albira a la fi d’aquesta llarga i fosca nit.

Patraix, València, a 8 de març de 2014.

“Cotino i Ripoll, escridassats a Elx i Almoradí per famílies de dependents i bombers.
El conseller de Benestar Social va inaugurar ahir un centre de l’associació Aspanias en la capital del Baix Vinalopó, però no esperava trobar-se amb familiars i membres d’associacions que protestaven pel retard del Consell en aplicar la Llei de la Dependència.

Pel que fa al president de la Diputació d’Alacant, va inaugurar ahir el Parc Comarcal de Bombers d’Almoradí, Allí l’esperaven més de 150 bombers de tota la demarcació, convocats pels sindicats UGT, CCOO, CGT i SPPLB-CV, que escridassaren els polítics tot demanant més salari i més personal”

(Pàgina26.com, 30.5.2008)

—————————–

“Rita Barberá, ‘colpejada i escopida’ durant un acte al barri del Cabanyal.
Mig centenar de membres de la plataforma veïnal Salvem el Cabanyal, han increpat l’alcaldessa de València, Rita Barberá, durant un acte oficial celebrat en aquest barri i, a més de dedicar-li una xiulada, li han cridat “Visca el Cabanyal” i “fora Rita”.”.

(El Mundo 7.7.2009)

—————————————-

“El president Camps escridassat per un jove a València.

Les imatges que també tenia Canal 9 no van ser emeses per la televisió valenciana i corren ja per tota la xarxa.
El jove i el President mantenen un interessant debat en ple carrer on el Molt Honorable es titllat pel jove de “corrupte” “lladre” i “desgraciat”, mentre Camps (molt ben escoltat) intenta sense èxit que el jove s’ature a explicar-li les acusacions.”

(Llibertat.cat 19.11.2009) 

————————– 

“Rita Barberá, escridassada a un barri de València.
Els veïns de Benimaclet protesten durant una visita de l’alcaldessa a barri.
L’alcaldessa de València, Rita Barberá, del PP, va acudir ahir per la vesprada al barri valencià de Benimaclet per passejar per la fira de la tapa que organitzen els comerciants i es va topar amb una protesta de veïns crítics amb la seua gestió que van exigir que se n’anés al crit de “Fora Rita de Benimaclet!”.
Acompanyada per diversos regidors i el seu entorn, l’alcaldessa va saludar veïns que es van acostar a ella mentre se sentien xiulets i esbroncades per part d’altres assistents.”

(El País 3.6.10)
 

——————————– 

“Nova xiulada a Rita Barberá.
Un grup de veïns del barri de Benimàmet protesta durant la visita de l’alcaldessa i reclama un col.legi.
Nova brega veïnal a l’alcaldessa de València, Rita Barberá, del PP.
Un grup de veïns ha xiulat a l’alcaldessa aquest matí durant una visita al barri de Benimàmet.
Barberá ha atribuït la protesta que la “esquerra està ja en campanya electoral” per a les eleccions municipals de l’any que ve, pel que creu que envia als seus actes un “grupet per xiular i protestar”.

(El País 15.6.10)

———————————- 

“Crits, acusacions i molta tensió van ser els elements dominants d’un acte de l’alcaldessa de València Rita Barberá convocat per inaugurar la urbanització del PAI de Patraix.
Alguns veïns li van retreure l’aturada de la subestació, la manca d’escoles i fins al cas Gürtel, crits i acusacions que Barberá va atribuir, entre aplaudiments i “vives” dels seus seguidors, a una estratègia del PSPV per boicotejar els seus actes”

(Levante 7.7.10)

————————————————- 

“Escridassada a Rita Barberà en la primera mascletada.
Centenars de persones han escridassat la batllessa de València, Rita Barberà, durant la primera mascletada, aquest migdia.
La gent havia estat convocada a través de Facebook a una xiulada contra les retallades, la reforma laboral i la repressió policíaca, aprofitant que la primera mascletada coincidia amb l’entrada en vigor de les retallades en el servei públic.
Quan Barberà ha eixit al balcó, unes tres-centes persones combregades sota seu l’han rebuda a crits de ‘Fora, fora!’.”. 

(Vilaweb 1.3.12)
 

————————————————– 

“Xiulada a Rita Barberá en una pedania per les retallades en l’educació pública.
Un AMPA protesta en un acte de l’alcaldessa per la falta de pressupost per a les escoles.
L’Associació de Mares i Pares d’Alumnes (AMPA) de la pedania de Castellar-Oliveral, a València, ha protagonitzat aquest dijous una protesta a favor de l’ensenyament públic i en contra de les retallades durant un acte celebrat en aquesta pedania que han presidit la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, Isabel Bonig, i l’alcaldessa de la capital valenciana, Rita Barberá.”

 (El Pais 9.2.12)

——————————————-

“Ahir de matí, el President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, va visitar Torrent per inaugurar el Col.legi núm.10 i, com allà on va, es va trobar amb una nombrosa multitud de ciutadans que l’escridassaren per protestar contra les retallades i els atacs que el seu govern està perpetrant”

(La Veu 16 gener 2013)

——————————————–

“El president de la Generalitat, Alberto Fabra, com ja ha passat altres vegades, va ser escridassat aquest dijous a Canals, amb motiu de la seua visita a la localitat que viu les festes de Sant Antoni.
Un grup de persones indignades va escridassar el President amb crits i pancartes de “Fabra a la foguera”

(La Veu, 18 gener 2013)

———————————————

“El vicepresident valencià ha de sortir escortat per la policia local d’un acte celebrat a Sueca.
Un grup de manifestants ha escridassat i llançat ous al conseller José Ciscar. La Generalitat Valenciana acusa els Joves Socialistes de protagonitzar els aldarulls
El vicepresident del govern valencià, José Ciscar, ha hagut d’abandonar avui un acte a la localitat valenciana de Sueca escortat per la policia local davant un grup de persones que l’han increpat i li han llançat ous, segons han informat a EFE fonts de Presidència de la Generalitat Valenciana.
El número dos de l’executiu valencià, que també és conseller d’Agricultura, estava participant en un acte emmarcat en la celebració del centenari de la creació de l’Estació Arrossera de Sueca.“

(Ara.cat 7.2.13)
 

——————————————–

“Camps, escridassat quan anava a un col.loqui sobre ‘responsabilitat política’.
Avui fa un any que Francisco Camps va dimitir de president de la Generalitat Valenciana, acorralat pel cas Gürtel, del qual va ser declarat no culpable el mes de gener passat.
Els actes que protagonitza continuen generat mostres de rebuig, com va passar ahir a Xàbia: un grup de manifestants el va escridassar i li va llençar ous quan va arribar al sopar col.loqui de l’escola d’estiu de la Fundació Xàbia. El títol del sopar era ‘La responsabilitat social en la política’.”

(Vilaweb 20.7.13) 

——————————————– 

“Alberto Fabra escridassat en la seva visita a Alcoi.
En contra de les retallades que estan sofrint sectors essencials com ara l’educació i la sanitat.
Una desena de persones van escridassar ahir el president de Generalitat Valenciana, Albert Fabra, en la visita realitzada a l’empresa Korott a Alcoi (Alcoià)  i mostrar-li la seua disconformitat per la política del seu Partit Popular, tant al País Valencià com al conjunt de l’Estat espanyol.
Es van referir al President i als seus acompanyants com a “lladres” “

(Llibertat.cat, 29.8.13)

———————————————-

“El dia que el Consell ha tancat RTVV, Alberto Fabra fa lluny de València la reunió setmanal del seu govern; concretament a Ibi (Alcoià). Però tot i amb això no ha pogut evitar de ser escridassat, a l’arribada de la reunió, per desenes de treballadors de l’ens i de ciutadans que han expressat així la repulsa, amb crits de ‘Fabra dimissió’ i ‘Fabra dóna la cara’.”

(Vilaweb 29.11.13) 

Etc, etc, etc, etc, etc, …….

Un país en què els seus governants són constantment increpats i escridassats pels seus ciutadans, no pot ser un país normal.

Fa unes setmanes vaig estar en la presentació d’un llibre del jove periodista valencià Sergi Castillo, “Terra de saqueo”, en la que participava el diputat d’EUPV, Ignasi Blanco.
En un moment de la seua xarrada, Ignasi ens va dir als allà presents: “Alguna cosa està canviant al País Valencià. I això m’ho demostra la barba que s’ha deixat recentment el conseller Juan Cotino“.
En veure la nostra cara d’estranyesa, ens va preguntar: “Sabeu per què? Doncs perquè arran de la seua aparició al programa “Salvados” de Jordi Évole sobre l’accident de metro a València, els ciutadans del carrer li reconeixen i l’increpen en públic constantment. S’ha hagut de deixar la barba per poder passar més desapercebut. Una cosa impensable tan sols fa uns pocs anys.”

Patraix, València, a 7 de març de 2014. 

Fa unes poques setmanes vaig estar en una llibreria de la ciutat de València on es presentava el llibre d’un jove periodista valencià, Sergi Castillo, que té un suggestiu títol: “Tierra de saqueo”.

El títol del llibre, com fàcilment es pot endevinar, estava referit a la terra que habitem els valencians.

Durant la seua xarrada, Sergi ens va comentar als assistents que hi va haver un temps en què es preguntava tots el dies què passava al país valencià perquè esclataren tants i tants casos de corrupció política. aquesta inquietud el va portar a iniciar un ambiciós treball d’investigació periodística que va concloure amb aquest llibre, el qual s’ha constituït ja, a hores d’ara, en la més ambiciosa de les cròniques publicades fins a aquest moment en què es narra detalladament les causes, l’estructura i les conseqüències dels nombrosos casos de corrupció política existents a valència, molts d’ells ja en mans de la justícia.

“La conclusió principal és que hi ha hagut un cúmul de circumstàncies al país valencià que van servir d’imant per a tots els corruptes del món. en valència hi havia diners, es podia fer negoci fàcil, i alguns personatges com Francisco Correa van arribar a tindre una influència enorme en el PP espanyol i valencià (…) el més sorprenent de tot és que m’en vaig dedicar a situar sobre una pissarra tots els casos de corrupció i vaig veure que tots estaven relacionats, que la trama té dimensió estatal i fins i tot internacional“, va comentar Sergi durant la presentació del seu llibre.

“Hi havia diners, el sector immobiliari estava a l’alça, no hi havia transparència en els expedients i la sorprenent facilitat de com certes persones operaven en l’administració“. aquests varen ser els “ingredients” de la “tempesta perfecta” que es va desencadenar sobre valència, i que tots barrejats van possibilitar que una trama delictiva, empresarial i política, saquejara de manera continuada les arques públiques valencianes durant quasi dues dècades ininterrompudes.

Quin és el resultat (momentani) d’aquest saqueig perpetrat, amb traïdoria però sense nocturnitat, per la trama Gürtel i el PP al país valencià?. les xifres parlen per si mateixes: cent vuit càrrecs polítics del PP imputats per la justícia, més altres aproximadament tres-cents càrrecs imputats no polítics, però vinculats al partit popular valencià.

Passats uns dies d’aquesta conferència, vaig tindre l’oportunitat de llegir als diaris que l’informe patrocinat pel ministre Montoro, en què es canvia la metodologia de càlcul de les balances fiscals, constata que els ciutadans valencians són els estem pitjor finançats de tot l’estat, situant-nos al voltant del 93%, és a dir, set punts per sota de la mitjana per habitant.

Àngel de la Fuente, un dels tres acadèmics que van dissenyar la aquesta metodologia dels comptes públics territorialitzats, reconeixia en una entrevista a El Periódico que els valencians tenen «fundats motius de queixa».

Aquest informe espanyol arribava a les mateixes conclusions a què van arribar tant el comitè d’experts encarregat pel Alberto Fabra, com l’altre comitè creat amb una idèntica funció, i que comptava amb la participació dels experts d’economia dels premis Jaume i. es a dir, a la conclusió de què els valencians patim un espoli financer en tota regla que, malgrat haver segut denunciat públicament en els últims temps pel president Fabra (a causa probablement de la pressió que té per la forta reivindicació existent des de la societat civil valenciana), els diputats del PP valencians, tant a les corts valencianes com en el congrés espanyol, s’han negat diverses vegades a canviar, en votar en contra sempre de totes i cadascuna de les proposicions presentades per l’oposició sobre aquesta qüestió.

curiosament, alguns d’aquests que varen votar en aquest sentit són alguns dels que la justícia ha imputat per estar implicats en la trama de saqueig de les finances públiques valencianes. es a dir, que no només no en tenien prou amb saquejar el diners públics dels valencians, sinó que, a més a més, van impedir amb els seus vots a les càmeres que s’acabara amb el saqueig econòmic perpetrat per l’estat espanyol contra els valencians.

Axioma evident: partit popular valencià = saqueig (al quadrat).
Patraix, València, a 5 de març de 2014.

Em sembla d’interès reproduir íntegre i traduït al català el comunicat que acaba de realitzar la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón:

La Interrupció Voluntària de l’Embaràs i el Dret de Salut

La reforma de Gallardón sobre l’avortament, junt a altres mesures preses pel Ministeri de Sanitat com la privació de l’accés als tractaments de fertilitat a dones lesbianes o sense parella masculina, o el no finançament de determinats anticonceptius i la inexistència de recursos i polítiques per a la prevenció d’embarassos no desitjats des de la Sanitat Pública, mostren el calat ideològic ultraconservador i la voluntat d’imposar a les dones i al conjunt de la societat la seua idea de la sexualitat al dictat de la seua moral.

Els Drets Sexuals i Reproductius, i entre ells la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs, són drets humans internacionalment reconeguts per les conferències del Caire i Beijing i el Consell d’Europa (2008), que insta els estats membres a que garanteixin que la interrupció de l’embaràs siga una pràctica accessible i segura.

Formen part integral del concepte de salut definit per l’OMS, i com a tal s’han d’abordar des del sistema sanitari i desenvolupar-se com prestació dins de la sanitat pública, garantia d’equitat en l’accés superant discriminacions per situacions socioeconòmiques o geogràfiques o de qualsevol altre tipus, i garantia de qualitat i seguretat en la prestació que s’ha d’oferir en les òptimes condicions sanitàries a què la sanitat pública està obligada. Només si es normalitza l’avortament com a prestació sanitària en la xarxa pública, aconseguirem superar l’estigma que acompanya les dones i els professionals que ho realitzen. 

No obstant això, la majoria de les IVE es deriven a clíniques concertades. Segons les últimes dades del Ministeri de Sanitat, el nombre d’avortaments que es fan a la Sanitat pública a tot l’Estat van ser el 6,5%, i en la CM d’un ridícul 0,13%. Es pot dir que tota la Comunitat de Madrid és objectora.

L’últim cas que ha saltat a la premsa ha estat a l’Hospital La Paz. Una dona amb embaràs de 20 setmanes amb fetus inviable per trencament de borsa i risc per a la seua pròpia vida per infecció, va ser donada d’alta i va haver de buscar una clínica privada que li practicara l’avortament. Segons reconeix l’Hospital, tot el servei es va declarar objector, contravenint la llei vigent que estableix que l’objecció és individual. Que això passe ha estat possible perquè l’objecció de consciència no s’ha arribat a regular. El cas il.lustra com per la intolerància s’arriba a la negligència, i que a més no es tractava d’una interrupció voluntària. 

En l’avantprojecte del PP hi ha una gran indefinició sobre aquest assumpte. Hi podria acollir-se qualsevol professional sanitari, no només els que estiguen implicats directament en la realització dels avortaments. N’hi hauria prou amb que es comunique per escrit a la direcció del centre en els cinc dies següents a començar a treballar. No figura en cap tipus de registre, per tant podria objectar-se en segons quins centres. No s’estableix que puga haver-hi el suficient nombre de professionals no objectors per garantir la realització de les IVE en els centres. 

Un altre motiu d’alarma és que es criminalitza als professionals de la salut que assessoren o realitzen un avortament fins i tot amb el consentiment de la dona, amb penes de presó d’un a tres anys i inhabilitació especial per a qualsevol professió sanitària en centres públics o privats de un a sis anys. 

La reforma de Gallardón és una carrera d’obstacles que impediria en la pràctica ni tan sols fer els avortaments que puguen acollir-se als supòsits permesos. A més de l’atac als drets i l’autonomia de les dones, els procediments afegeixen patiment i vexació. L’exigència d’informes de dos especialistes diferents (que acrediten que estem malaltes) o l’obligat assessorament “verbal” de serveis socials i els set dies posteriors de reflexió, xoquen amb la realitat de les polítiques de retallades en sanitat, les llistes d’espera i les derivacions a la sanitat privada. Cal preguntar-se si no estem davant d’una maniobra per la qual aquests serveis serien concertats amb els seus acòlits d’associacions properes als anti-elecció, traient de nou profit i lucrant-se a costa dels drets de les dones. 

Si tira endavant, vindria a aprofundir les desigualtats de gènere en la salut de les dones, ja afectades per les desigualtats econòmiques, l’ocupació precària, la càrrega de la responsabilitat no compartida en el treball domèstic, les cures a menors i dependents i les retallades en els sistemes educatius, en escoles infantils, serveis socials i la Llei de dependència. La reforma deixaria fora quasi el 97% d’IVE que ara estan dins de la cartera de serveis de la sanitat. S’afegiria la desigualtat econòmica entre aquelles que pogueren pagar-se un avortament en un altre país del nostre entorn i les dones en situació més vulnerable (especialment les que ja estan privades de l’atenció sanitària per trobar-se en situació administrativa irregular). Tornaríem als avortaments clandestins, amb els consegüents riscos per a la salut de les dones. 

Davant d’aquest despropòsit, la resposta social no s’ha fet esperar, liderada pel moviment feminista i les organitzacions i plataformes en defensa dels Drets Sexuals i Reproductius. També moltes organitzacions de professionals directament implicades s’han manifestat en contra.

Presentant aquest avantprojecte que no té cap suport social, demostren la seua forma autoritària i antidemocràtica d’entendre la vida pública. Governen a esquenes de la ciutadania, volen privatitzar el que és públic, com la Sanitat, però s’immisceixen en el terreny privat on es prenen les decisions segons les conviccions íntimes.

El dret a l’avortament és un dret de les dones que incumbeix també a tota la ciutadania. Hem d’unir les nostres forces per aturar la reforma. Experiències com la Marea Blanca de la sanitat a la CM, que ha aglutinat professionals de la salut, pacients, organitzacions sindicals, moviment veïnal i entitats socials amb plantejaments molt diversos però que han sabut posar-se d’acord en contra de la privatització i l’èxit aconseguit aconseguint paralitzar el procés privatitzador, és un exemple de que si som capaços de mobilitzar-nos en la defensa del que ens uneix: EL DRET DE LES DONES a DECIDIR, i aconseguir el suport de la ciutadania, serem capaços d’assolir els nostres objectius.

PERQUÈ SÍ ES POT. HEM POGUT PARAR LA PRIVATITZACIÓ I PODREM ATURAR LA REFORMA DE GALLARDON .

Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
Febrer 2014.

Patraix, València (L’Horta), a 4 de març de 2014.

Corrupció, amenaces vetllades, opacitat, malbaratament, màfia, clientelisme… No, no estic parlant de les sèries televisives de Dallas o de FalconCrest, sinó d’un lloc i d’una època que ens resulta molt més propera: la ciutat de València.

Ahir diumenge al matí vaig participar en la ja coneguda “Ruta del despilfarro” per la ciutat de València. Una original idea que va sorgir ja fa un temps de la mà del col.lectiu periodístic Xarxa Urbana, format per la periodista Teresa Galindo i pel professor Miguel Angel Ferris, abans fins i tot que esclatara la crisi.

Amb aquest projecte, Teresa i Miguel Angel van voler escenificar alguna cosa que tothom s’imaginava que estava succeint, però que ningú no s’atrevia a denunciar de manera oberta.

Ells van saber veure que, malauradament, València havia esdevingut una realitat que transcendia els seus bells edificis i la seua rica i multicentenària història, una trista realitat on els seus barris patien una manca de tota mena d’infraestructures públiques, tal com ambulatoris, escoles i instituts públics, escoles bressol, biblioteques, centres per a joves i per a majors, etc….

I això no havia estat precisament perquè al País Valencià o la ciutat de València, la tercera de l’Estat espanyol, foren territoris que no comptaren amb recursos suficients com per a poder cobrir les necessitats dels seus ciutadans, sinó que havia ocorregut principalment perquè uns governants amb pocs escrúpols s’havien instal.lat a als centres de poder de les institucions amb l’objectiu de desviar ingents quantitats de recursos públics (de moment els càlculs s’aproximen als 30.000 milions d’euros, però poden ser-ne molts més) per a celebrar tot tipus d’esdeveniments i construir obres i infraestructures, a fi de satisfer el seu ego infinit i fer enriquir a trames organitzades de delinqüents, que amb l’instrucció del cas Gurtel s’ha sabut que van ser els adjudicataris de la major part dels esdeveniments organitzats pel Partit Popular a Valencià.

Aquesta “Ruta del despilfarro” va començar al Palau de les Corts Valencianes, situada al carrer de Navellos, just cantonada amb cantonada de l’edifici que va ser la seu del Tribunal de la Santa Inquisició medieval  a la ciutat de València.
Causalitat o coincidència, el cas és que l’edifici de les Corts és avui en dia la seu del govern i del poder polític valencià, un govern titella i sense idees per revertir la situació de ruïna estructural que patim els valencians. Un govern que, a més, està a hores d’ara farcit d’imputats per corrupció i de “sants” inquisidors, per exemple en temes com la llengua o la simbologia del País, tal i com estem veient en les últimes setmanes.
 

Després del Palau de les Corts, la ruta dissenyada per Teresa i Miguel Angel va passar per llocs que van ser en el seu moment icones del saqueig de la trama Gürtel i del malbaratament de la hisenda pública de tots els valencians, com ara la torre disposada per l’homilia del Papa el 2006 situada, a la Ciutat de les Arts i de les Ciències (ocultes?), un esdeveniment que, esquitxat pel ‘cas Gürtel’, va costar a les arques públiques al voltant de 30 milions d’eures (només l’altar amb aire condicionat des del qual Benet XVI es va dirigir als seus fidels va costar 600.000 euros), i en què l’extingida RTVV va gastar prop de 15 milions més en només dia i mig que el Papa va passar a València.
Aquest lloc va ser també testimoni dels 1.000 banys portàtils, els 450 seients i finalment dels set milions i mig d’euros de beneficis que van anar a parar a una de les empreses lligades a la trama Gürtel,

A continuació, i al costat de la rutilant Ciutat de les Ciències que Santiago Calatrava va multiplicar per tres el seu pressupost original, xifrat en uns 400 milions d’eures, vam passar a visitar el col.legi públic 103, un paradigma del que són les polítiques d’educació en aquest País: barracons on s’amunteguen centenars d’escolars a escassos metres dels immensos i costosíssims edificis que conformen la Ciutat de les Ciències.
La promesa incomplerta des de fa quatre anys de construir un edifici d’acord amb les necessitats de l’escola, ha portat els afectats a presentar 200 denúncies per la situació d’insalubritat dels barracons, que es van instal.lar de forma provisional.

Després del col.legi, la següent parada de la ruta van ser les naus de Cross, patrimoni industrial valencià reconvertit en parcel.la privada per què l’arquebisbat de València construira un temple anomenat Parròquia Santuari dels Beats Màrtirs Valencians del 36, amb el que es va pretendre honorar la memòria dels valencians morts a la Guerra Civil “per l’odi a la fe”.
Memòria històrica, encara que selectiva, ja que centenars de lluitadors republicans assassinats durant la mateixa guerra civil i la postguerra segueixen soterrats en fosses comunes anònimes al cementiri de València, sense que les autoritats municipals hagen permés mai l’exhumació dels seus cossos.
 

La ruta va continuar després pel barri de la Punta, situat al costat de Natzaret, on 300 famílies que habitaven aquella terra durant generacions, en una de les zones d’horta més riques de València, van ser desallotjades a la força de les seues cases i camps per l’obstinació de Rita Barberá, que es va gastar 280 milions d’eures en voler fer el port de la ciutat competitiu, però que passats 10 anys roman igual, havent-se perdut per sempre una horta d’incalculable valor patrimonial i les alqueries centenàries de la zona, així com la dispersió dels seus habitants.

La depuradora de Pinedo, el circuit de la Fórmula 1 i la Marina Reial, lloc on es va celebrar la “Americas Cup”, van ser més paradigmes del malbaratament i de la corrupció dels governs municipal i autonòmics, que varem visitar a continuació.
Rita Barberá va dir d’ells que “La Fórmula 1 i la Copa Amèrica és el que ens ha permès portar el nom de la ciutat fins racons dels cinc continents”. No obstant aquestes paraules de l’alcaldessa, a la Marina Real hi han actualment centenars d’amarratges buits, edificis de les regates de luxe que estan tancats i l’edifici del ‘Veles e vents’ que va costar 30 milions d’euros, que va ser construït per a albergar les oficines durant l’esdeveniment, però que a hores d’ara s’utilitza per celebrar casaments i banquets.

Després de passar per la Marina, vam arribar al barri mariner del Cabanyal, on ferem una “aturadatècnica” per fer un bon esmorzar a un bar típic del barri.
Allà molts dels que participàvem en la ruta ens varem fer una bona ració de “xoriços de l’infern”, amb braves i all i oli (l’elecció dels “xoriços” no va ser  gens casual!).
L’elecció del lloc no va ser casualitat. El bar es troba situat just a l’edifici més emblemàtic del barri, l’antiga Llotja de pescadors, un extraordinari edifici modernista popular que els plans de l’ajuntament de Rita Barberá pretenen enderrocar, perquè està situat just al lloc on desembocaria la gran avinguda al mar que l’alcaldessa vol construir, tot i haver de fer desaparèixer 1.651 habitatges (algunes localitzades en edificis de gran valor patrimonial) i de trencar una singular trama urbanística com és la del Cabanyal-Canyamelar.

Una volta fet l’esmorçar, la nostra següent visita va ser primer la del edifici de l’Àgora, inacabat i amb goteres, de la Ciutat de les Ciències, per després marxar cap al nou macro-hospital de La Fe i la ciutat buida de Ros Casares, per acabar la ruta en el “esquelet” del Nou Mestalla, tots ells grans “forats negres” dels diners de tots els valencians.
Junt al inacabat Nou Mestalla vam recordar com el 2007, el llavors president de la Generalitat, Francesc Camps, Rita Barberá i el president del club, el constructor Juan Soler, van decidir vendre l’antic Mestalla per construir habitatges en aquest cèntric espai i aixecar un nou estadi a les afores de la ciutat.
El resultat de l’operació especulativa ha estat 300 milions d’inversió en una mola que roman sense construir i 5 anys aturada.

Periodistes de desenes de televisions de tot arreu del món, entre elles algunes tan prestigioses com la BBC, han vingut a València per fer aquesta ruta del malbaratament.
Tot i malgrat l’alcaldessa de la ciutat, que ha pretès en diverses ocasions aturar i desprestigiar els seus organitzadors sense èxit, ja que tot el que ells expliquen durant la ruta han estat informacions i xifres publicades en grans mitjans de comunicació, com ara els diaris Las Provincias, Levante o El País.

Sense cap dubte els desitjos de Rita Barberà i de Francisco Camps de col.locar a València en el mapamundi “mundial” s’han complert amb escreix.
A més d’haver estat la ciutat de la F1 i de la “Copa Amèrica”, la “marca València” representa ara el malbaratament i la corrupció a mig món, gràcies a ells i les seues ruïnoses i desgavellades polítiques.

Gràcies Rita, gràcies Camps per la vostra infatigable tasca per fer gran València i també els comptes bancaris dels vostres amics de la trama Gurtel!

Si voleu informació d’aquesta suggestiva i interessant ruta del malbaratament per València, ací teniu la seua pàg.web: http://rutadespilfarrovalencia.wordpress.com

Patraix, València, a 3 de març de 2014.

Fa unes setmanes l’ajuntament d’Ontinyent, capital de la comarca de La Vall d’Albaida, va posar en marxa una iniciativa pionera de consulta a la ciutadania, anomenada “Ontinyent Participa”, en la qual els veïns de la localitat podien votar per Internet quines haurien de ser les prioritats en els projectes i actuacions proposades pel Consell de la Ciutat a l’hora de realitzar les inversions amb diners públics, en concret per una quantitat de 350.000 euros.

El resultat d’aquesta iniciativa va ser que més de 5.000 veïns de la localitat van prioritzar amb els seus vots les inversions municipals del seu ajuntament. Des de l’ajuntament es va destacar la “gran acollida” a la iniciativa i l’elevada xifra de vots obtinguda, “i més tenint en compte que és la primera vegada que es fa alguna cosa així. Els veïns han tingut la possibilitat de decidir i involucrar-se en una nova manera d’entendre la democràcia participativa, estem marcant el camí amb un procés històric que ha estat notícia a nivell estatal, i estem molt satisfets “, va dir un dels seus regidors.

Una cosa, per altra banda, que hauria de ser normal en qualsevol societat amb fonaments realment democràtics, però que malauradament en la democràcia de “tot a cent” d’aquesta trista i fosca Espanya “una grande-y-libre”. en què donar la veu i el dret a decidir als ciutadans és motiu de persecució i d’amenaces de tot tipus, resulta sorprenent però que, malgrat la seua excepcionalitat, aporta una mica d’aire fresc en el viciat ambient pseudo-democràtic que es respira en l’estat-nació espanyola.

Però aquests dies novament l’ajuntament d’Ontinyent ha pres una decisió de profund calat democràtic i mediambiental, en la qual la aposta ha estat per allò que es considera una energia “més barata i responsable” amb el medi ambient i el territori, com és la generada per les cooperatives.

L’adjudicació a aquesta cooperativa de distribució d’electricitat es va fer mitjançant un concurs obert, al qual es van presentar tres empreses: Electro Industrial SLU, Endesa Energia SA i Aura Energia SL, presentant aquestes dues últimes ofertes per imports superiors.

Aquesta iniciativa, descentralitzadora i ecològica, vol constituir-se en un exemple perquè altres ajuntaments de la comarca i del País vegen que és possible un model de consum millor i més econòmic.

Segons han reconegut els portaveus municipals, amb aquesta acció també han volgut donar un toc d’atenció a empreses que, com Iberdrola, “han tingut una actitud prepotent i han fet molt de mal a comarques” com la Vall d’Albaida.

El professor Josep Fontana, en una recent conferència titulada “El futur és un país estrany“, va dir que “Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés (parlava del EEUU, però és extrapolable a qualsevol país) són avui en gran mesura irrellevants. Són els “lobbyists” els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aproven. Els “lobbyists” asseguren als polítics els diners per eixir elegits a les urnes i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses”.

I a l’Estat espanyol uns dels principals “lobbyists” que hi han, a hores d’ara, són precisament les companyies energètiques.

Aquestes companyies s’han constituït des de fa dècades en una “casta”, una élit de poder i d’extraordinària influència sobre el govern espanyol, que té els seus arrels en els mateixos inicis del franquisme i, fins i tot, anteriors.

Antonio María Oriol i Urquijo (Hidroelèctrica, avui iberdrola), Juan March, conegut com el “banquer de Franco”, fundador de Forces Elèctriques de Catalunya SA (FECSA), absorbida el 1996 per la multinacional Endesa (passant el 2002 a denominar Fecsa-Endesa), i Pedro Barrié de la Maza, el Comte de Fenosa, qui va crear el 1943 l’empresa d’electricitat Forces Elèctriques del Nord-Oest SA (FENOSA), avui part d’Unión Fenosa, són tres dels principals fundadors d’aquesta elit que segueix manejant els fils del poder a hores d’ara en aquest país. 

Com a pagament als favors rebuts, ací tenim la interminable llista d’expolítics influents que han utilitzat les ben greixades “portes giratòries” creades per aquestes poderoses empreses per acabar treballant com a “assessors” o amb una cadira als seus consells d’administració, cobrant-hi generosos salaris: 

ENDESA: J.M ª Aznar, Rodolfo Martin Vila, Elena Salgado, Pedro Solbes, Miquel Roca.

ACCIONA: Javier Solana, C. Espinosa dels Monteros.

IBERDROLA: Ángel Acebes, M. Amigó.

ABENGOA: Josep Borrell, J. Dominguez, M. de Vicente Tutor, R. Escuredo, R. Martinez Rico.

XARXA ELECTRICA ESPAGNOLA: Ana Cuevas Tello, Miguel Boyer, José Folgado.

REPSOL: Josu Jon Imaz, L.C. Crisser, Mario Fdez Pelaz.

GAS NATURAL FENOSA: Felipe González.

ENAGAS: Marselino Oreja.

HC ENERGIA: Ana Palacio.

ISOFOTON: Teresa Rivera. 

Són els sicaris, molt ben retribuïts, d’una casta extractiva que governa el país des de les bambolines. 

Dos paradigmes que haurien de servir de guia per estendre arreu del nostre País formes de governar i de concebre la política profundament democràtiques i allunyades de les existents en la fallida democràcia espanyola.

Patraix, València, a 1 de març de 2014.

Fa tan sols unes setmanes l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques i la fundació BBVA, publicaven un informe en què alertaven que l’esgarrifosa xifra del 28% de la població valenciana està en risc de pobresa o d’exclusió social.

Però ara un nou estudi editat per la Fundación de la Cajas de Ahorros (Funcas) mostra uns indicadors que proven que el País Valencià ha estat un dels territoris més castigats per la crisi en el període comprès entre el segon trimestre del 2008 i el primer de 2013.

L’estructura productiva valenciana presentava un pes molt elevat de les activitats immobiliàries i de construcció (el 22,2 % del PIB) just abans de la crisis, i aquest ha estat un dels factors que més negativament han contribuït a la caiguda del seu PIB.

L’informe de Funcas incideix que les conseqüències de la recessió sobre el nivell de vida dels ciutadans valencians “van més enllà” de l’evolució observada en el PIB per càpita i la taxa d’atur, i afecten factors relacionats amb el desenvolupament humà o la pobresa econòmica.

En relació amb el factor treball, el País Valencià comptava el 2006 amb una taxa d’atur similar a la mitjana de l’estat (del 7,8 % de la població activa, i amb un objectiu declarat per part del PP d’arribar-ne al 5.5 %), però les conseqüències de la crisi l’han situat “entre les regions amb més destrucció d’ocupació i superant la ja de per si elevada taxa mitjana d’atur nacional“, amb xifres del 29.2 % de sostre durant el primer trimestre del 2013, segons afirma l’informe.

Fum, engany, manipulació, cinisme i desvergonyiment. Aquestes són les eines del PP valencià, no per liderar el creixement econòmic i l’eixida de la crisi, sinó per perpetuar-se al poder i continuar espoliant i enfonsant l’economia valenciana.

Patraix, València, a 28 de febrer de 2014.

Organitzat per Esplai Viatges, el passat diumenge ens vam desplaçar des de València unes 25 persones per visitar un dels jaciments ibers més importants de l’Edat del Bronze de la iberia peninsular, el Castellar de Meca, situat a més de 1.000 m. d’alçada en plena serra del Mugrón al terme municipal d’Aiora, a la comarca de la Vall d’Aiora.

El Castellar de Meca, declarat Monument Històric-Artístic en 1931, va estar habitat entre els anys 400 a.C al 200 d.C, fins que va ser destruït pels romans.

El jaciment arqueològic, que ja va ser conegut i descrit per cronistes i viatgers com Gaspar Escolano, Antoni Josep Cavanilles, l’arqueòleg i hispanista francès Pierre Paris o l’arqueòleg alemany Schulten, entre d’altres, és bastant extens, d’unes 15 Ha. d’extensió, va ser construït en un lloc pràcticament inaccessible i protegit per grans muralles de pedra.

He de confessar que en trepitjar aquest impressionant jaciment iber, vaig sentir una estranya emoció. L’emoció de sentir que a les cases i els carrers d’aquesta ciutat que jo ara estava trepitjant, fa més 2.500 anys ja se sentia parlar una incipient “llengua balensiana”, la nostra llengua pròpia actual dels valencians, segons els estudis realitzats per la brillant escola de filòlegs ibèric-romànics sorgida al carrer Quart de la ciutat de València.

Bromes a banda, les muralles ciclòpies que haurien d’envoltar-la, la gran quantitat de sitges i aljubs que hi han i les seues cases tallades a la roca, encara per ser excavades, són les principals construccions que vam poder apreciar durant la nostra visita al poblat, encara que l’obra més característica i única a la península ibèrica és el denominat Camí Fondo, un accés a la ciutat amb un pendent del 30%, i que constitueix una sorprenent obra d’enginyeria preromana.

En el seu últim tram la roca està excavada fins a 4,30 m. de profunditat, amb una amplada d’uns 2 metres. Per poder superar l’enorme pendent, el camí va allargar el seu recorregut i es va obligar a realitzar una tancada corba per canviar el sentit del camí, enfilant-lo cap al centre de la ciutat.

Lamentablement el poblat es troba dins d’una finca privada, i el seu horari de visita al públic està restringit únicament als diumenges al matí. És possible que aquesta siga una de les raons per les quals el poblat roman encara sense ser explorat en la seua major part.
Milers de xicotets fragments de ceràmica antiga trencada s’observen escampats per tot arreu del recinte arqueològic, sense dubte procedents dels diferents períodes i cultures humanes en què va ser habitat.

Les característiques específiques del despoblat de Castellar de la Meca suggereixen que aquest va poder ser un gran centre econòmic de la zona en l’època ibèrica, dotat amb grans magatzems de productes agropecuaris, la qual cosa explicaria la construcció del Camí Fondo com un accés per facilitar el seu transport en carros des del pla.

Aquestes classes ibèriques dirigents i un sistema econòmic ben organitzat van ser la base del desenvolupament de la cultura ibèrica des del segle V al III a.C., amb la seua capacitat de crear monuments funeraris, riques necròpolis i santuaris, característics de la zona.

Durant la nostra visita al poblat vam poder intuir el que van ser les cases dels seus habitants, encara sense excavar, amb habitacions tallades a la roca, escales i sobretot els nombrosos canalons excavats a la roca per dur l’aigua cap als seus dipòsits, diuen que més de cent, destacant sobretot el major de tots ells conegut com “El Trinquet”, un enorme sitja de 29 x 5 m. de mida i amb una profunditat estimada de 14 m., és a dir, que podia emmagatzemar un volum de més de 2000 m. cúbics.

Molts d’aquests dipòsits eren utilitzats com aljubs per emmagatzemar l’aigua de la pluja, però altres servirien com graners o magatzems de menjar, fonamental en una ciutat que hauria d’estar preparada per suportar llargs períodes de setge.

El poblat, encara que va ser inicialment destruït pels romans, va estar habitat posteriorment fins a l’època medieval, possiblement fins als segles XIII o XIV.

En resum, una visita molt interessant i molt recomanable, tant per als aficionats a l’arqueologia com per al simple curiós que vulga conèixer com era l’estructura d’una ciutat ibera construïda fa més de 25 segles.
Un excel.lent dinar a base de gaspatxo manxec i embotit a la brasa va tancar aquesta interessant excursió cultural i gastronòmica.

Patraix, València (L’Horta), a 27 de febrer de 2014.

Finalment, Jordi Évole va descobrir el truc en acabar el programa.
I aquestes van ser les seues explicacions en antena: “Ja heu acabat de veure ‘Operació Palace’. Jo sé que en aquest moment hi haurà espectadors que estan contents amb el que han vist perquè s’ho han passat bé i d’altres que se sentiran enganyats i em voldran matar; als primers els voldria dir que gràcies per jugar amb nosaltres, i als segons, que la propera vegada ho intentarem fer millor i que com a mínim nosaltres hem reconegut que és mentida el que hem explicat i que segurament hi ha hagut altres vegades que també els han explicat mentides i ningú ho ha dit”.

A Twitter , Évole ampliava les seues explicacions, en una cadena de ‘tweets’. “Si ‘Operació Palace’ ha servit perquè reflexionem una mica sobre com filtrar la quantitat d’informació que rebem, benvingut siga. En la promoció vam ser ambigus: Pot una mentida explicar una veritat? I sí, volíem crear expectació, que és la nostra obligació, i hem creat expectació perquè és un programa en què hem cregut i seguim creient. i que obre nous camins de futur…”

Una volta vaig acabar de veure el suposadament fals documental, em van vindre al cap algunes coses i informacions de periodistes independents, censurades pel poder i silenciades pels grans mitjans de comunicació, que hi havia llegit, i que anaven en la mateixa direcció que el mostrat en el programa de Jordi Évole com una història de ficció.

Realitat o ficció?

El programa d’Évole començava exposant una informació que era ben real. L’ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, va interpretar en un informe enviat al seu país i que va publicar el prestigiós setmanari ‘Der Spiegel’, que el Rei Juan Carlos havia mostrat “comprensió” cap als protagonistes del frustrat cop d’estat del 23 de febrer.

La revista alemanya difonia uns extractes del despatx 524, que va ser desclassificats pel ministeri alemany d’Exteriors al costat d’altres documents de l’època fa uns mesos, i que poden llegir-se en la publicació de 2.250 pàgines de l’Institut d’Història Contemporània “Actes de la política exterior de la República Federal d’Alemanya de 1981“.

El setmanari alemany assenyalava que l’ambaixador d’Alemanya a Espanya hi havia mantingut una conversa de caràcter privat amb Juan Carlos el 26 de març de 1981, en la qual el Rei li va comentar les seues impressions sobre el frustrat cop d’estat.

El Rei “no va mostrar ni menyspreu ni indignació davant dels protagonistes del cop, és més, va mostrar comprensió, quan no simpatia“, segons va interpretar Lahn en el missatge enviat al seu govern i que cita Der Spiegel.

El despatx afegia que el monarca li va dir a l’ambaixador que “els capitostos només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil.litat“.
 

El document assenyalava que el Rei va manifestar a Lahn que la responsabilitat última de l’intent de cop d’estat no va ser dels seus caps, sinó del llavors president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, a qui retreia “menysprear” als militars.

En el seu informe, l’ambaixador alemany va destacar així mateix que el Rei havia aconsellat reiteradament sense èxit a Suárez que “atenguera als plantejaments dels militars, fins que aquests van decidir actuar pel seu compte“.

El monarca també hauria manifestat davant l’ambaixador d’Alemanya, segons la seua versió, que tractaria d’influir en el Govern i els tribunals per evitar un càstig sever als colpistes, ja que aquests “només pretenien el millor” , assenyalava el setmanari. Juan Carlos també li va dir a Lahn que el cop del 23F “hauria d’oblidar-se com més aviat millor“.

Realitat o ficció? Tindria l’ambaixador alemany algun interès especial en fabular aquesta suposada conversa amb Juan Carlos? Jo pensé que cap.

Jesús Palacios, professor de la Universitat Complutense, va escriure un llibre anomenat “23-F, el Rey y su secreto”, que va ser llargament censurat, i en què a més de recollir l’esmentat document de l’ambaixador alemany, recollia també el testimoni del llavors ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman.
El seu testimoni apuntava que el cop d’Estat hauria estat en realitat organitzat pel rei al costat dels principals polítics de l’època, com ara Felipe González, Enrique Múgica, Santiago Carrillo, Solé Turá i Manuel Fraga, entre d’altres, per tal d’enderrocar Adolfo Suárez i formar un “Govern de concentració”.

No vos sona tot açò del programa de Jordi Évole?

Perquè efectivament, cada vegada més historiadors, investigadors i testimonis directes coincideixen que el cop va partir del propi rei Juan Carlos, del seu ajudant des de l’any 1955 Alfonso Armada (secretari de la Casa del Príncep Juan Carlos i després, quan el seu cap era ja el monarca, secretari general de la Casa Reial) i el dirigent socialista Enrique Múgica (PSOE), qui van ordir un “Govern de concentració” per enderrocar Adolfo Suárez.
Sembla que el problema va ser que l’autor material  el coronel Antonio Tejero, no va voler empassar amb això, ni es va deixar convèncer per Armada per a què se li investira allà mateix president del Govern juntament amb dirigents d’AP, PSOE, PCE, “traïdors” d’UCD i independents.

Un testimoni incòmode que mai va ser recollit en cap investigació sobre el cop, va ser el de la metgessa del Congrés, doctora Carmen Echave, qui va escoltar una conversa entre Armada i el coronel Tejero darrere d’una porta contigua, i va anotar els noms que intentaven pactar.

Els va escriure en la seua pròpia agenda per no oblidar-se’n. És la coneguda “llista dels 19“, polítics i militars que  per fidelitat al rei, odi a Adolfo Suárez, ambició o les tres coses alhora, estaven disposats a tot per poder ocupar una butaca ministerial.

La llista del supòsit govern que Armada, amb la complicitat de polítics i de Joan Carles, pretenia realitzar, era la següent :

– President: general Alfonso Armada.

– Vicepresident per a Assumptes Polítics: Felipe González (PSOE).

– Vicepresident per a Assumptes Econòmics: J.M. López de Letona (Banca).

– Ministre d’Afers Exteriors: José María de Areilza (Coalició Democràtica).

– Ministre de Defensa: Manuel Fraga Iribarne ( Aliança Popular). 

– Ministre de Justícia: Gregorio Peces- Barba (PSOE).

– Ministre d’Hisenda: Pío Cabanillas (UCD).

– Ministre de l’Interior: general Manuel Saavedra Palmeiro.

– Ministre d’Obres Públiques: José Luis Alvarez (UCD).

– Ministre d’Educació i Ciència: Miguel Herrero de Miñón (UCD).

– Ministre de Treball: Jordi Solé Tura (PCE).

– Ministre d’Indústria: Agustín Rodríguez Sahagún (UCD).

– Ministre de Comerç: Carlos Ferrer Salat (president de la CEOE).

– Ministre de Cultura: Antonio Garrigues Walker (empresari).

– Ministre d’Economia: Ramón Tamames (PCE).

– Ministre de Transports i Comunicacions: Javier Solana (PSOE).

– Ministre d’Autonomies i Regions: general José Antonio Sáenz de Santamaría.

– Ministre de Sanitat: Enrique Múgica Herzog (PSOE).

– Ministre d’Informació: Luis María Anson (president de l’agència Efe).

La fiabilitat del testimoni de la doctora Echave ho va corroborar la periodista Victoria Prego, especialitzada en la Transició, i ho va confirmar també el periodista Pablo Sebastián, que esmenta com Fernando Álvarez de Miranda (UCD) i Alejandro Rojas Marcos (Partit Andalusista) van saber que Felipe González havia donat el vistiplau a un “Govern de concentració nacional”.

El coronel Amadeo Martínez Inglés, militar que durant més de quaranta anys va servir en l’Exèrcit de Terra Espanyol, arribant al grau de coronel amb el diploma d’Estat Major el 1987, i que va ser expulsat de l’exèrcit el 1990, va coincidir amb Milans del Bosch a la presó.
Allà Milans li va explicar moltes coses d’aquella nit que aquest militar va incloure en el seu llibre “La transición vigilada”, el qual va ser retirat del mercat als 15 dies.
Van ser les úniques declaracions que va fer Milans del Bosch sobre aquests esdeveniments. El coronel li va prometre no divulgar-les fins després de la seua mort.
Milans del Bosch li va dir: “El rei va voler donar un cop de timó institucional, redreçar el procés que se li escapava de les mans i, en aquesta ocasió, amb el perill que planava sobre la seua corona i amb el temor que tot saltés per aires, em va autoritzar actuar d’acord amb les instruccions que rebés d’Armada“.
L’amistat de Juan Carlos i Armada va propiciar un pacte de silenci: “No va acusar al seu senyor, va callar i va estar només cinc anys a la presó, després ho van indultar  No obstant això, el general Milans, un home completament diferent d’Armada, no és un home de Palau sinó un militar més pur, va ser enganyat i abandona , va seguir a la presó durant nou anys“, comentava el coronel Anglès.

El periodista Jesús Cacho també va investigar aquest assumpte en el llibre “El negocio de la libertad”.
JCacho conclou en el llibre que “el rei va participar en el 23-F“, i esmenta en el llibre un informe escrit i signat de pròpia mà pel general Armada, que confirma l’anterior, així com la carta que va escriure abans del judici, a la qual el general li demana permís al rei “per l’honor dels meus fills i de la meua família, per utilitzar, durant el consell de guerra, part del contingut de la nostra conversa, de la qual tinc nota puntual, mantinguda dies abans del cop, a la tornada dels reis de l’enterrament de la reina Frederica de Grècia“.

Tres testimonis més, dels coronels Diego Camacho i Alberto Perote, juntament amb el del propi cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, que va ser acomiadat pel rei perquè no admetia les contínues abusos del monarca i se les recriminava, han deixat testimoniat el que saben.
Amb ells va parlar o va demanar el seu testimoni el catedràtic Roberto Centeno: “Els colpistes del 23- F van ser víctimes de la fatalitat: el tinent coronel Tejero, encarregat de la presa de les Corts, es va negar a obeir Armada quan va saber que anava a formar-se un Govern amb socialistes i altres esquerres de nom. En una entrevista radiada la passada setmana amb el senyor Trevijano, el coronel Diego Camacho, del CESID, va relatar com els seus caps estaven dins del cop i com el van apartar quan ho va denunciar davant el seu superior el general Calderón, sense saber que formava part de la trama. Segons aquest coronel, el Rei va fer marxa enrere quan Armada li va comunicar per telèfon que Tejero anava per lliure i no li obeïa“. 

Així mateix, en les memòries pòstumes del cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, recollides en el bloc d’Iñaki Anasagasti, es narren els esdeveniments de la nit del 23-F en la Zarzuela.
Els reproduisc tal i com apareix en aqueix bloc. No tenen cap despedici: 

Recuerdos de Sabino Fernández Campo: Lo que pasó de verdad el 23F.

“Aquella tarde, la tarde del 23 de febrero de 1981, yo estaba en mi despacho revisando papeles, como casi todas las tardes, cuando de pronto irrumpió sin ni siquiera llamar a la puerta, Fernando Gutiérrez y casi gritando me dijo: ¡Sabino, rápido, conecta la radio!

Inmediatamente conecté la radio y ambos escuchamos con asombro lo que todos los españoles: los gritos de Tejero y los tiros… y sentí como un latigazo en todo mi cuerpo. Debí ponerme blanco en segundos y sin pensarlo di un salto y me fui directo al despacho del Rey.

Cuando entré, tampoco yo llamé a la puerta, vi que el Rey y la Reina ya estaban pegados a la radio y escuchando atentamente. Eso sí, tranquilos.

– ¡Señor!, ¿qué está pasando en el Congreso?

– Sabino, por favor, no te alteres. ¡Estás pálido!

– ¡Señor, si ha habido tiros!

– Lo sé, yo también lo he oído.

– Majestad, esto es muy grave. ¡Puede haber muertos!

– Tranquilo, hombre, tranquilo. No hay que perder la calma en situaciones difíciles. Ponte en contacto rápido con Seguridad y entérate de lo que está pasando.

– Señor, por si acaso voy a dar instrucciones para reforzar la seguridad del Palacio.

– Sí, me parece bien. ¡Hazlo!

La Reina no había dicho nada, aunque su cara era un poema. Pero, cuando fui a salir sonó el teléfono y el Rey, mientras lo cogía, me pidió que esperase. Entonces Su Majestad, ya al teléfono, dijo muy alterado:

– ¡Alfonso!, ¿qué pasa? ¿Qué han sido esos tiros?

– …¿?

– Naturalmente yo no escuché bien las palabras del otro lado del teléfono ni me enteraría salvo por las respuestas del Rey.

– … ¿?

– Sí, entérate de todo y te vienes urgente a la Zarzuela

– … ¿?

En ese momento y con señas le hice saber al Rey que pospusiese su respuesta. Entonces Su Majestad dijo:

– Alfonso, déjame unos minutos y me llamas después (y colgó el teléfono).

– ¿Qué pasa, Sabino?

– ¿Por qué?

– Señor, en plena batalla un jefe no puede abandonar su puesto. Sería un disparate.

– Pero, es que necesito saber lo que ha pasado. Los tiros no estaban previstos.

– Señor, no lo entiendo.

– Sí, Sabino, perdona (y el rey volvió a su control habitual). Después te lo explicaré. Bueno, tal vez tengas razón. Le diré ahora que se quede en su puesto.

– Tiene razón Sabino –dijo la Reina-.

Y entonces, no habían transcurrido ni tres minutos, volvió a sonar el teléfono y otra vez era el general Armada.

– Mira, Alfonso, hemos decidido que sigas ahí y no te muevas hasta nueva orden.

– …¿?

– Sí, ya lo sé, Alfonso, ya sé que la situación es difícil y complicada. Pero, insisto, quédate ahí, más tarde volveremos a hablar.

– Señor, me voy a mi despacho –dije entonces, asombrado como estaba-. Voy a recabar información y a dar instrucciones a Seguridad.

– Vale, está bien.

Y me volví a mi despacho, donde esperaba angustiado Fernando Gutiérrez.

– Fernando, tienes que llamar urgentemente a la televisión, a las radios y a los periódicos, para enterarte qué está pasando y que noticias tienen ellos. Venga, rápido.

Al quedarme sólo me di cuenta que mi cabeza era un volcán y cien preguntas me surgieron como centellas.
¿Qué significaba lo de “no estaba previsto”?
¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?
¿Qué era aquello?
¿Era la acción individual del loco Tejero?
¿Era un Golpe de Estado?
¿Era la cabeza de puente de otra cosa mucho más seria?…
Y las dudas inundaron mi cabeza! ¡Dios, la situación apenas si me dejaba pensar!. Así que cogí el teléfono y llamé al teléfono especial que tenía del Congreso para hablar con la persona de la CASA que habíamos destacado aquella tarde para tener información directa. Pregunté, al descolgarlo alguien al otro lado, por el hombre de confianza que tenía allí destacado porque no estaba. Pero la persona que lo cogió me adelantó, muy nerviosa, lo que había pasado y lo que estaba pasando, y una cosa me produjo tal impacto que casi me tumba. Que Tejero había dicho que aquello lo hacía ¡¡EN NOMBRE DEL REY!!.
Eso me nubló hasta la vista y hasta mi corazón empezó a latir peligrosamente. ¿En nombre del Rey? ¿Qué está pasando aquí? Entonces llamé también a mi amigo Lacaci, el Capitán General de Madrid, y comprobé que estaba tan desorientado y desconcertado como yo. El hombre estaba intentando saber con exactitud lo que estaba pasando en la Brunete. Quedamos en hablarnos y estar en permanente contacto, porque era fundamental saber lo que iba a hacer la Acorazada.

– Alfonso, si es verdad que ese loco ha entrado en el Congreso en nombre del Rey hay que desmentirlo urgentemente y quiero saber con urgencia –y el Rey casi gritó- por qué ha dicho Tejero semejante cosa.

– Y sin más colgó el teléfono. Yo me acerqué y sin sentarme, de pie (allí sentada seguía la Reina).

– Señor, veo que ya lo sabe. Eso es muy grave.

– Sí, Sabino, la cosa es grave. Creo que debemos autorizar a Armada a que venga a la Zarzuela y nos explique detalladamente lo que está pasando, porque creo que aquí están pasando cosas que no estaban previstas.

– ¿Cosas que no estaban previstas? ¿A qué se refiere Su Majestad?

– Bueno, es un decir (pero, por primera vez noté cierto nerviosismo en el Rey, como si quisiera ocultarme algo)

– Pues, Señor, sigo pensando que el General Armada debe quedarse en su puesto. Señor, creo que es urgente que Su Majestad hable directamente con los Capitanes Generales para saber qué opinan ellos y que está pasando en sus respectivas Regiones. También pienso que es urgente que Su Majestad desmienta públicamente lo que está diciendo Tejero en el Congreso. Creo que debería dirigirse a los españoles por Televisión Española.

– Muy bien, haz tú las gestiones con televisión y en cuanto termines te vienes aquí y hablamos con los Capitanes Generales.

– Sabino, los militares han tomado Televisión Española y Radio Nacional.

– ¡Cómo! ¿Qué me dices?

– Me lo acaba de confirmar el propio director general*.

En ese momento sonó el teléfono. Era el General Juste que pedía hablar conmigo. Rápidamente me puse al habla.

– Juste, ¿qué pasa?

– Sabino (el general Juste y yo éramos muy amigos desde mi estancia en el Ministerio del Ejército). ¿Está el general Armada en la Zarzuela?

– No, ¿por qué me lo preguntas?

– Porque me han dicho que a estas horas el General Armada tenía que estar en la Zarzuela.

– Y eso ¿por qué? ¿Quién te ha informado de ello?

– El Comandante Pardo Zancada, que al parecer lo sabe de boca del General Milans.

– Pues, Juste, Armada no está en la Zarzuela, ni está ni se le espera.

– Gracias, Sabino, eso cambia las cosas. Gracias otra vez. Te llamaré después.<

– Oye, oye, ¿por qué cambian las cosas? ¿qué cosas?

– Sabino, por favor, después te llamo.

Colgué el teléfono y mi cabeza era un hervidero. Por primera vez intuí algo sobre el General Armada, acaso por su insistencia en acudir a la Zarzuela. Mi instinto ya me puso en guardia. También que la noticia de Armada hubiese llegado a través de Milans del Bosch.

Y así, ya con “todas las moscas detrás de la oreja”, me dirigí de nuevo al despacho de Su Majestad y cuando entré me llevé la sorpresa de la noche, qué digo, la sorpresa de mi vida. Porque allí se estaba brindando.

Y eso me nubló la mente y me enfureció. Así que, y ya sin protocolos, me dirigí a Su Majestad y sin pensarlo le dije mirándole de frente:

– ¡Señor!… ¿Está usted loco? Estamos al borde del precipicio y usted brindando con champán –y casi grité- ¡Señor!, ¿no se da cuenta de que la Monarquía está en peligro? ¿No se da cuenta que puede ser el final de su Reinado? ¡¡¡Recuerde lo que le pasó a su abuelo!!!

Entonces la cara del Rey cambió de color y vi como sus manos le empezaron a temblar y en voz casi inaudible mandó salir a los allí presentes, que de inmediato abandonaron el despacho.Todos, menos la Reina, que tenía cara de póquer.

– ¡Sabino, por favor sálvame! ¡Sálvame, salva a la Monarquía, ahora mismo no sé lo que hago ni qué decir!…

Jordi Évole, 23-F… realitat ficcionada, o ficció realística? 

Patraix, València, a 25 de febrer de 2014.

 

A l’esquerra: Un tuiter opositor divulga la foto d’un suposat estudiant veneçolà colpejat per “criminals feixistes assassins” del PSUV.

Però en realitat la foto correspon al jove basc Unai Romano, que va ser detingut i torturat en 2005 per la policia espanyola (veure imatge dreta).

Haga click para ampliarla

A l’esquerra: Tuiteros opositors difonen la imatge d’una suposada estudiant veneçolana presa pel coll i sent arrossegada per guàrdies nacionals. “Que aquesta foto done la volta al món”, diu el tuit.

Però en realitat, la imatge correspon a una revolta estudiantil ocorreguda a Xile l’octubre de 2011.

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: tuiter assegura que els opositors a Maduro van realitzar “una immensa rolo de cadena que van fer a Táchira”, amb persones preses de la mà amb samarretes de color groc, símbol del partit dretà veneçolà Primer Justícia.

No obstant això, la fotografia va ser en realitat publicada per El Periódico i correspon a la cadena humana realitzada a Catalunya durant l’última diada de l’11-S.

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: L’actriu veneçolana Amanda Gutiérrez va tuitejar la foto d’un home suposadament sent obligat a practicar sexe oral amb dos policies, donant a entendre que era un estudiant capturat per oficials veneçolans.

No obstant això, la imatge havia estat treta d’una pàgina per a adults radicada als Estats Units. En aquesta foto els “policies” eren en realitat actors porno fent el paper de policies.

Haga click para ampliar

A l’esquerra : La portada del diari imprès argentí Clarín del 13 febrer 2014 va col.locar la imatge d’una persona amb un fusell i va donar a entendre que era un dels “chavistes armats ahir, a Caracas (… ) van actuar grups parapolicials que , segons testimonis, van disparar a la multitud”. El diari dóna a entendre que aquests “chavistes armats” eren els responsables de dues morts ocorreguts el dia anterior.

Però la realitat és que la persona que apareix amb el fusell era un efectiu de la policia científica veneçolana (CICPC , que en realitat estava protegint-se de la crema de cinc vehicles d’aquesta policia realitzada per opositors violents, a pocs metres de l’entrada del seu seu Caracas.
Altres diaris i pàgines web, com Infobae i El Mundo, van publicar la mateixa fotografia ometent la llegenda original de la mateixa publicada per l’agència EFE: “Membres de la CICPC caminen davant d’un vehicle incendiat durant una marxa convocada per l’oposició, a Caracas (Veneçuela)”.

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: El tuiter opositor Esteban Gerbasi tuiteja la imatge d’un estudiant que estava sent disparat a curta distància per un grup de policies proveïts amb cascos i escuts, i en què comentava: “Dictadura! Per a mostra un botó”.

No obstant això, la imatge correspon a les manifestacions populars que van tindre lloc a Rio de Janeiro el juny de 2013 (imatge de la dreta).

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: Nombrosos tuiters van publicar la foto en la qual les forces de seguretat veneçolanes donaven una puntada a un gos, comentant: “La Guàrdia Nacional no perdona ni als gossos. Serà que el gos és un feixista nazi?”.

No obstant això, la foto corresponia a un gos grec anomenat Loukanikos, que va estar present en una de les nombroses protestes populars hagut en aquest país en els últims mesos (imatge dreta).

Haga click para verla más grande

A l’esquerra: Un tuiter anomenat Jonathan Mora publica una foto d’un xiquet ferit a la localitat de Táchira per “hosts bolivarianes”.

No obstant això, la foto corresponia al conflicte actual existent a Síria (imatge dreta).

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: El treballador del Metro de Caracas José Navarro, que va ser agredit per manifestants antigovernamentals i que va aparèixer el 16 de febrer al costat del president Maduro, va ser acusat per l’escriptor Leonardo Padró i per nombrosos tuiters de formar part d’una farsa, al.legant que el collarí que portava posat, com a conseqüència de l’agressió que havia sofert per part d’aquests manifestants, el portava a l’inrevés.

No obstant això, en les fotos que s’observen a la dreta es veu que no és així, ja que determinats models de collarets s’usen d’aquesta manera, per la qual cosa es veu que no es tractava de cap farsa.

Haga click en la imagen para ampliarla

A l’esquerra: La periodista Ludmila Vinogradoff, a la pàgina web del diari ABC, va tuitejar fotos d’una dona amb el tors mig nu sent arrossegada per oficials de policia veneçolana, incloent-hi el següent titular: “Feixisme pur i ma-dur”.

No obstant això, els fets van tindre lloc al Caire el 2011, durant les manifestacions populars esdevingudes en aquell país.

Més val una imatge que mil paraules. Sobretot si és per intoxicar i confondre a l’opinió pública internacional sobre la situació que a hores d’ara es viu a Venezuela.

Patraix, València (L’Horta), a 24 de febrer de 2014.