La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Una passejada dominical pel poblat ibèric de Castellar de Meca (la Vall d’Aiora).
Organitzat per Esplai Viatges, el passat diumenge ens vam desplaçar des de València unes 25 persones per visitar un dels jaciments ibers més importants de l’Edat del Bronze de la iberia peninsular, el Castellar de Meca, situat a més de 1.000 m. d’alçada en plena serra del Mugrón al terme municipal d’Aiora, a la comarca de la Vall d’Aiora.
El Castellar de Meca, declarat Monument Històric-Artístic en 1931, va estar habitat entre els anys 400 a.C al 200 d.C, fins que va ser destruït pels romans.
El jaciment arqueològic, que ja va ser conegut i descrit per cronistes i viatgers com Gaspar Escolano, Antoni Josep Cavanilles, l’arqueòleg i hispanista francès Pierre Paris o l’arqueòleg alemany Schulten, entre d’altres, és bastant extens, d’unes 15 Ha. d’extensió, va ser construït en un lloc pràcticament inaccessible i protegit per grans muralles de pedra.
He de confessar que en trepitjar aquest impressionant jaciment iber, vaig sentir una estranya emoció. L’emoció de sentir que a les cases i els carrers d’aquesta ciutat que jo ara estava trepitjant, fa més 2.500 anys ja se sentia parlar una incipient “llengua balensiana”, la nostra llengua pròpia actual dels valencians, segons els estudis realitzats per la brillant escola de filòlegs ibèric-romànics sorgida al carrer Quart de la ciutat de València.
Bromes a banda, les muralles ciclòpies que haurien d’envoltar-la, la gran quantitat de sitges i aljubs que hi han i les seues cases tallades a la roca, encara per ser excavades, són les principals construccions que vam poder apreciar durant la nostra visita al poblat, encara que l’obra més característica i única a la península ibèrica és el denominat Camí Fondo, un accés a la ciutat amb un pendent del 30%, i que constitueix una sorprenent obra d’enginyeria preromana.
En el seu últim tram la roca està excavada fins a 4,30 m. de profunditat, amb una amplada d’uns 2 metres. Per poder superar l’enorme pendent, el camí va allargar el seu recorregut i es va obligar a realitzar una tancada corba per canviar el sentit del camí, enfilant-lo cap al centre de la ciutat.
També vam poder observar com el sòl del camí, així com els dels carrers de la ciutat, traçats sobre roca viva, presentaven profundes rodaderes de diferents amplàries, aparegudes com a conseqüència del pas de les rodes de milers de carros al llarg de més de 1.500 anys d’història.
Lamentablement el poblat es troba dins d’una finca privada, i el seu horari de visita al públic està restringit únicament als diumenges al matí. És possible que aquesta siga una de les raons per les quals el poblat roman encara sense ser explorat en la seua major part.
Milers de xicotets fragments de ceràmica antiga trencada s’observen escampats per tot arreu del recinte arqueològic, sense dubte procedents dels diferents períodes i cultures humanes en què va ser habitat.
Les característiques específiques del despoblat de Castellar de la Meca suggereixen que aquest va poder ser un gran centre econòmic de la zona en l’època ibèrica, dotat amb grans magatzems de productes agropecuaris, la qual cosa explicaria la construcció del Camí Fondo com un accés per facilitar el seu transport en carros des del pla.
En èpoques de depressió, per collites roines o de crisis, la defensa del lloc i dels seus recursos excedentaris que s’havien anat emmagatzemant en les sitges en èpoques de bonança, seria fonamental.
Aquestes classes ibèriques dirigents i un sistema econòmic ben organitzat van ser la base del desenvolupament de la cultura ibèrica des del segle V al III a.C., amb la seua capacitat de crear monuments funeraris, riques necròpolis i santuaris, característics de la zona.
Durant la nostra visita al poblat vam poder intuir el que van ser les cases dels seus habitants, encara sense excavar, amb habitacions tallades a la roca, escales i sobretot els nombrosos canalons excavats a la roca per dur l’aigua cap als seus dipòsits, diuen que més de cent, destacant sobretot el major de tots ells conegut com “El Trinquet”, un enorme sitja de 29 x 5 m. de mida i amb una profunditat estimada de 14 m., és a dir, que podia emmagatzemar un volum de més de 2000 m. cúbics.
Molts d’aquests dipòsits eren utilitzats com aljubs per emmagatzemar l’aigua de la pluja, però altres servirien com graners o magatzems de menjar, fonamental en una ciutat que hauria d’estar preparada per suportar llargs períodes de setge.
El poblat, encara que va ser inicialment destruït pels romans, va estar habitat posteriorment fins a l’època medieval, possiblement fins als segles XIII o XIV.
En resum, una visita molt interessant i molt recomanable, tant per als aficionats a l’arqueologia com per al simple curiós que vulga conèixer com era l’estructura d’una ciutat ibera construïda fa més de 25 segles.
Un excel.lent dinar a base de gaspatxo manxec i embotit a la brasa va tancar aquesta interessant excursió cultural i gastronòmica.
Patraix, València (L’Horta), a 27 de febrer de 2014.