La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Jordi Évole & 23-F. Realitat ficcionada, o ficció realística?

El reportatge de Jordi Évole a La Sexta titulat ‘Operació Palace’ havia estat acurada i àmpliament anunciat durant la passada setmana per diversos mitjans, a fi d’aixecar una gran expectació mediàtica.

Amb la posada en escena d’un exercici de fals documental sobre el 23 – F, Jordi Évole no va deixar indiferent a ningú.
Segons uns presumptes documents desclassificats recentment per la CIA, el cop d’Estat del 23- F no hauria estat més que un cop fals per evitar la possibilitat d’un d’autèntic. Tot s’hauria forjat el 2 de gener de 1981 a l’hotel Palace de Madrid, durant una reunió en què van participar personatges com Adolfo Suárez, Felipe González, Santiago Carrillo, Manuel Fraga i el general Manuel Gutiérrez Mellado, entre d’altres, operació que hauria comptat amb la complicitat del Juan Carlos Borbón.

Les intervencions de periodistes com Iñaki Gabilondo, Fernando Ónega i Luis María Anson donaven versemblança a la narració, però a mesura que Évole exposava aquests esdeveniments, la incredulitat anava augmentant entre els espectadors, que no van trigar a inundar la xarxa amb tota mena de reaccions.
El ‘hashtag’ #OperaciónPalace s’havia convertit ràpidament en ‘trending topic’ a Twitter.

Finalment, Jordi Évole va descobrir el truc en acabar el programa.
I aquestes van ser les seues explicacions en antena: “Ja heu acabat de veure ‘Operació Palace’. Jo sé que en aquest moment hi haurà espectadors que estan contents amb el que han vist perquè s’ho han passat bé i d’altres que se sentiran enganyats i em voldran matar; als primers els voldria dir que gràcies per jugar amb nosaltres, i als segons, que la propera vegada ho intentarem fer millor i que com a mínim nosaltres hem reconegut que és mentida el que hem explicat i que segurament hi ha hagut altres vegades que també els han explicat mentides i ningú ho ha dit”.

A Twitter , Évole ampliava les seues explicacions, en una cadena de ‘tweets’. “Si ‘Operació Palace’ ha servit perquè reflexionem una mica sobre com filtrar la quantitat d’informació que rebem, benvingut siga. En la promoció vam ser ambigus: Pot una mentida explicar una veritat? I sí, volíem crear expectació, que és la nostra obligació, i hem creat expectació perquè és un programa en què hem cregut i seguim creient. i que obre nous camins de futur…”

Una volta vaig acabar de veure el suposadament fals documental, em van vindre al cap algunes coses i informacions de periodistes independents, censurades pel poder i silenciades pels grans mitjans de comunicació, que hi havia llegit, i que anaven en la mateixa direcció que el mostrat en el programa de Jordi Évole com una història de ficció.

Realitat o ficció?

El programa d’Évole començava exposant una informació que era ben real. L’ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, va interpretar en un informe enviat al seu país i que va publicar el prestigiós setmanari ‘Der Spiegel’, que el Rei Juan Carlos havia mostrat “comprensió” cap als protagonistes del frustrat cop d’estat del 23 de febrer.

La revista alemanya difonia uns extractes del despatx 524, que va ser desclassificats pel ministeri alemany d’Exteriors al costat d’altres documents de l’època fa uns mesos, i que poden llegir-se en la publicació de 2.250 pàgines de l’Institut d’Història Contemporània “Actes de la política exterior de la República Federal d’Alemanya de 1981“.

El setmanari alemany assenyalava que l’ambaixador d’Alemanya a Espanya hi havia mantingut una conversa de caràcter privat amb Juan Carlos el 26 de març de 1981, en la qual el Rei li va comentar les seues impressions sobre el frustrat cop d’estat.

El Rei “no va mostrar ni menyspreu ni indignació davant dels protagonistes del cop, és més, va mostrar comprensió, quan no simpatia“, segons va interpretar Lahn en el missatge enviat al seu govern i que cita Der Spiegel.

El despatx afegia que el monarca li va dir a l’ambaixador que “els capitostos només pretenien el que tots desitjàvem, concretament la reinstauració de la disciplina, l’ordre, la seguretat i la tranquil.litat“.
 


El document assenyalava que el Rei va manifestar a Lahn que la responsabilitat última de l’intent de cop d’estat no va ser dels seus caps, sinó del llavors president del Govern espanyol, Adolfo Suárez, a qui retreia “menysprear” als militars.

En el seu informe, l’ambaixador alemany va destacar així mateix que el Rei havia aconsellat reiteradament sense èxit a Suárez que “atenguera als plantejaments dels militars, fins que aquests van decidir actuar pel seu compte“.

El monarca també hauria manifestat davant l’ambaixador d’Alemanya, segons la seua versió, que tractaria d’influir en el Govern i els tribunals per evitar un càstig sever als colpistes, ja que aquests “només pretenien el millor” , assenyalava el setmanari. Juan Carlos també li va dir a Lahn que el cop del 23F “hauria d’oblidar-se com més aviat millor“.

Realitat o ficció? Tindria l’ambaixador alemany algun interès especial en fabular aquesta suposada conversa amb Juan Carlos? Jo pensé que cap.

Jesús Palacios, professor de la Universitat Complutense, va escriure un llibre anomenat “23-F, el Rey y su secreto”, que va ser llargament censurat, i en què a més de recollir l’esmentat document de l’ambaixador alemany, recollia també el testimoni del llavors ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman.
El seu testimoni apuntava que el cop d’Estat hauria estat en realitat organitzat pel rei al costat dels principals polítics de l’època, com ara Felipe González, Enrique Múgica, Santiago Carrillo, Solé Turá i Manuel Fraga, entre d’altres, per tal d’enderrocar Adolfo Suárez i formar un “Govern de concentració”.

No vos sona tot açò del programa de Jordi Évole?

Perquè efectivament, cada vegada més historiadors, investigadors i testimonis directes coincideixen que el cop va partir del propi rei Juan Carlos, del seu ajudant des de l’any 1955 Alfonso Armada (secretari de la Casa del Príncep Juan Carlos i després, quan el seu cap era ja el monarca, secretari general de la Casa Reial) i el dirigent socialista Enrique Múgica (PSOE), qui van ordir un “Govern de concentració” per enderrocar Adolfo Suárez.
Sembla que el problema va ser que l’autor material  el coronel Antonio Tejero, no va voler empassar amb això, ni es va deixar convèncer per Armada per a què se li investira allà mateix president del Govern juntament amb dirigents d’AP, PSOE, PCE, “traïdors” d’UCD i independents.

Un testimoni incòmode que mai va ser recollit en cap investigació sobre el cop, va ser el de la metgessa del Congrés, doctora Carmen Echave, qui va escoltar una conversa entre Armada i el coronel Tejero darrere d’una porta contigua, i va anotar els noms que intentaven pactar.

Els va escriure en la seua pròpia agenda per no oblidar-se’n. És la coneguda “llista dels 19“, polítics i militars que  per fidelitat al rei, odi a Adolfo Suárez, ambició o les tres coses alhora, estaven disposats a tot per poder ocupar una butaca ministerial.

La llista del supòsit govern que Armada, amb la complicitat de polítics i de Joan Carles, pretenia realitzar, era la següent :

– President: general Alfonso Armada.

– Vicepresident per a Assumptes Polítics: Felipe González (PSOE).

– Vicepresident per a Assumptes Econòmics: J.M. López de Letona (Banca).

– Ministre d’Afers Exteriors: José María de Areilza (Coalició Democràtica).

– Ministre de Defensa: Manuel Fraga Iribarne ( Aliança Popular). 

– Ministre de Justícia: Gregorio Peces- Barba (PSOE).

– Ministre d’Hisenda: Pío Cabanillas (UCD).

– Ministre de l’Interior: general Manuel Saavedra Palmeiro.

– Ministre d’Obres Públiques: José Luis Alvarez (UCD).

– Ministre d’Educació i Ciència: Miguel Herrero de Miñón (UCD).

– Ministre de Treball: Jordi Solé Tura (PCE).

– Ministre d’Indústria: Agustín Rodríguez Sahagún (UCD).

– Ministre de Comerç: Carlos Ferrer Salat (president de la CEOE).

– Ministre de Cultura: Antonio Garrigues Walker (empresari).

– Ministre d’Economia: Ramón Tamames (PCE).

– Ministre de Transports i Comunicacions: Javier Solana (PSOE).

– Ministre d’Autonomies i Regions: general José Antonio Sáenz de Santamaría.

– Ministre de Sanitat: Enrique Múgica Herzog (PSOE).

– Ministre d’Informació: Luis María Anson (president de l’agència Efe).

La fiabilitat del testimoni de la doctora Echave ho va corroborar la periodista Victoria Prego, especialitzada en la Transició, i ho va confirmar també el periodista Pablo Sebastián, que esmenta com Fernando Álvarez de Miranda (UCD) i Alejandro Rojas Marcos (Partit Andalusista) van saber que Felipe González havia donat el vistiplau a un “Govern de concentració nacional”.

El coronel Amadeo Martínez Inglés, militar que durant més de quaranta anys va servir en l’Exèrcit de Terra Espanyol, arribant al grau de coronel amb el diploma d’Estat Major el 1987, i que va ser expulsat de l’exèrcit el 1990, va coincidir amb Milans del Bosch a la presó.
Allà Milans li va explicar moltes coses d’aquella nit que aquest militar va incloure en el seu llibre “La transición vigilada”, el qual va ser retirat del mercat als 15 dies.
Van ser les úniques declaracions que va fer Milans del Bosch sobre aquests esdeveniments. El coronel li va prometre no divulgar-les fins després de la seua mort.
Milans del Bosch li va dir: “El rei va voler donar un cop de timó institucional, redreçar el procés que se li escapava de les mans i, en aquesta ocasió, amb el perill que planava sobre la seua corona i amb el temor que tot saltés per aires, em va autoritzar actuar d’acord amb les instruccions que rebés d’Armada“.
L’amistat de Juan Carlos i Armada va propiciar un pacte de silenci: “No va acusar al seu senyor, va callar i va estar només cinc anys a la presó, després ho van indultar  No obstant això, el general Milans, un home completament diferent d’Armada, no és un home de Palau sinó un militar més pur, va ser enganyat i abandona , va seguir a la presó durant nou anys“, comentava el coronel Anglès.

El periodista Jesús Cacho també va investigar aquest assumpte en el llibre “El negocio de la libertad”.
JCacho conclou en el llibre que “el rei va participar en el 23-F“, i esmenta en el llibre un informe escrit i signat de pròpia mà pel general Armada, que confirma l’anterior, així com la carta que va escriure abans del judici, a la qual el general li demana permís al rei “per l’honor dels meus fills i de la meua família, per utilitzar, durant el consell de guerra, part del contingut de la nostra conversa, de la qual tinc nota puntual, mantinguda dies abans del cop, a la tornada dels reis de l’enterrament de la reina Frederica de Grècia“.

Tres testimonis més, dels coronels Diego Camacho i Alberto Perote, juntament amb el del propi cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, que va ser acomiadat pel rei perquè no admetia les contínues abusos del monarca i se les recriminava, han deixat testimoniat el que saben.
Amb ells va parlar o va demanar el seu testimoni el catedràtic Roberto Centeno:
 Els colpistes del 23- F van ser víctimes de la fatalitat: el tinent coronel Tejero, encarregat de la presa de les Corts, es va negar a obeir Armada quan va saber que anava a formar-se un Govern amb socialistes i altres esquerres de nom. En una entrevista radiada la passada setmana amb el senyor Trevijano, el coronel Diego Camacho, del CESID, va relatar com els seus caps estaven dins del cop i com el van apartar quan ho va denunciar davant el seu superior el general Calderón, sense saber que formava part de la trama. Segons aquest coronel, el Rei va fer marxa enrere quan Armada li va comunicar per telèfon que Tejero anava per lliure i no li obeïa“. 

Així mateix, en les memòries pòstumes del cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campos, recollides en el bloc d’Iñaki Anasagasti, es narren els esdeveniments de la nit del 23-F en la Zarzuela.
Els
reproduisc tal i com apareix en aqueix bloc. No tenen cap despedici: 

Recuerdos de Sabino Fernández Campo: Lo que pasó de verdad el 23F.

“Aquella tarde, la tarde del 23 de febrero de 1981, yo estaba en mi despacho revisando papeles, como casi todas las tardes, cuando de pronto irrumpió sin ni siquiera llamar a la puerta, Fernando Gutiérrez y casi gritando me dijo: ¡Sabino, rápido, conecta la radio!

Inmediatamente conecté la radio y ambos escuchamos con asombro lo que todos los españoles: los gritos de Tejero y los tiros… y sentí como un latigazo en todo mi cuerpo. Debí ponerme blanco en segundos y sin pensarlo di un salto y me fui directo al despacho del Rey.

Cuando entré, tampoco yo llamé a la puerta, vi que el Rey y la Reina ya estaban pegados a la radio y escuchando atentamente. Eso sí, tranquilos.

– ¡Señor!, ¿qué está pasando en el Congreso?

– Sabino, por favor, no te alteres. ¡Estás pálido!

– ¡Señor, si ha habido tiros!

– Lo sé, yo también lo he oído.

– Majestad, esto es muy grave. ¡Puede haber muertos!

– Tranquilo, hombre, tranquilo. No hay que perder la calma en situaciones difíciles. Ponte en contacto rápido con Seguridad y entérate de lo que está pasando.

– Señor, por si acaso voy a dar instrucciones para reforzar la seguridad del Palacio.

– Sí, me parece bien. ¡Hazlo!

La Reina no había dicho nada, aunque su cara era un poema. Pero, cuando fui a salir sonó el teléfono y el Rey, mientras lo cogía, me pidió que esperase. Entonces Su Majestad, ya al teléfono, dijo muy alterado:

– ¡Alfonso!, ¿qué pasa? ¿Qué han sido esos tiros?

– …¿?

– Naturalmente yo no escuché bien las palabras del otro lado del teléfono ni me enteraría salvo por las respuestas del Rey.

– … ¿?

– Sí, entérate de todo y te vienes urgente a la Zarzuela

– … ¿?

En ese momento y con señas le hice saber al Rey que pospusiese su respuesta. Entonces Su Majestad dijo:

– Alfonso, déjame unos minutos y me llamas después (y colgó el teléfono).

– ¿Qué pasa, Sabino?

– ¿Por qué?

– Señor, en plena batalla un jefe no puede abandonar su puesto. Sería un disparate.

– Pero, es que necesito saber lo que ha pasado. Los tiros no estaban previstos.

– Señor, no lo entiendo.

– Sí, Sabino, perdona (y el rey volvió a su control habitual). Después te lo explicaré. Bueno, tal vez tengas razón. Le diré ahora que se quede en su puesto.

– Tiene razón Sabino –dijo la Reina-.

Y entonces, no habían transcurrido ni tres minutos, volvió a sonar el teléfono y otra vez era el general Armada.

– Mira, Alfonso, hemos decidido que sigas ahí y no te muevas hasta nueva orden.

– …¿?

– Sí, ya lo sé, Alfonso, ya sé que la situación es difícil y complicada. Pero, insisto, quédate ahí, más tarde volveremos a hablar.

– Señor, me voy a mi despacho –dije entonces, asombrado como estaba-. Voy a recabar información y a dar instrucciones a Seguridad.

– Vale, está bien.

Y me volví a mi despacho, donde esperaba angustiado Fernando Gutiérrez.

– Fernando, tienes que llamar urgentemente a la televisión, a las radios y a los periódicos, para enterarte qué está pasando y que noticias tienen ellos. Venga, rápido.

Al quedarme sólo me di cuenta que mi cabeza era un volcán y cien preguntas me surgieron como centellas.
¿Qué significaba lo de “no estaba previsto”?
¿Por qué el Rey aparentaba estar tranquilo conmigo y no con Armada?
¿Qué era aquello?
¿Era la acción individual del loco Tejero?
¿Era un Golpe de Estado?
¿Era la cabeza de puente de otra cosa mucho más seria?…
Y las dudas inundaron mi cabeza! ¡Dios, la situación apenas si me dejaba pensar!. Así que cogí el teléfono y llamé al teléfono especial que tenía del Congreso para hablar con la persona de la CASA que habíamos destacado aquella tarde para tener información directa. Pregunté, al descolgarlo alguien al otro lado, por el hombre de confianza que tenía allí destacado porque no estaba. Pero la persona que lo cogió me adelantó, muy nerviosa, lo que había pasado y lo que estaba pasando, y una cosa me produjo tal impacto que casi me tumba. Que Tejero había dicho que aquello lo hacía ¡¡EN NOMBRE DEL REY!!.
Eso me nubló hasta la vista y hasta mi corazón empezó a latir peligrosamente. ¿En nombre del Rey? ¿Qué está pasando aquí? Entonces llamé también a mi amigo Lacaci, el Capitán General de Madrid, y comprobé que estaba tan desorientado y desconcertado como yo. El hombre estaba intentando saber con exactitud lo que estaba pasando en la Brunete. Quedamos en hablarnos y estar en permanente contacto, porque era fundamental saber lo que iba a hacer la Acorazada.

– Alfonso, si es verdad que ese loco ha entrado en el Congreso en nombre del Rey hay que desmentirlo urgentemente y quiero saber con urgencia –y el Rey casi gritó- por qué ha dicho Tejero semejante cosa.

– Y sin más colgó el teléfono. Yo me acerqué y sin sentarme, de pie (allí sentada seguía la Reina).

– Señor, veo que ya lo sabe. Eso es muy grave.

– Sí, Sabino, la cosa es grave. Creo que debemos autorizar a Armada a que venga a la Zarzuela y nos explique detalladamente lo que está pasando, porque creo que aquí están pasando cosas que no estaban previstas.

– ¿Cosas que no estaban previstas? ¿A qué se refiere Su Majestad?

– Bueno, es un decir (pero, por primera vez noté cierto nerviosismo en el Rey, como si quisiera ocultarme algo)

– Pues, Señor, sigo pensando que el General Armada debe quedarse en su puesto. Señor, creo que es urgente que Su Majestad hable directamente con los Capitanes Generales para saber qué opinan ellos y que está pasando en sus respectivas Regiones. También pienso que es urgente que Su Majestad desmienta públicamente lo que está diciendo Tejero en el Congreso. Creo que debería dirigirse a los españoles por Televisión Española.

– Muy bien, haz tú las gestiones con televisión y en cuanto termines te vienes aquí y hablamos con los Capitanes Generales.

– Sabino, los militares han tomado Televisión Española y Radio Nacional.

– ¡Cómo! ¿Qué me dices?

– Me lo acaba de confirmar el propio director general*.

En ese momento sonó el teléfono. Era el General Juste que pedía hablar conmigo. Rápidamente me puse al habla.

– Juste, ¿qué pasa?

– Sabino (el general Juste y yo éramos muy amigos desde mi estancia en el Ministerio del Ejército). ¿Está el general Armada en la Zarzuela?

– No, ¿por qué me lo preguntas?

– Porque me han dicho que a estas horas el General Armada tenía que estar en la Zarzuela.

– Y eso ¿por qué? ¿Quién te ha informado de ello?

– El Comandante Pardo Zancada, que al parecer lo sabe de boca del General Milans.

– Pues, Juste, Armada no está en la Zarzuela, ni está ni se le espera.

– Gracias, Sabino, eso cambia las cosas. Gracias otra vez. Te llamaré después.<

– Oye, oye, ¿por qué cambian las cosas? ¿qué cosas?

– Sabino, por favor, después te llamo.

Colgué el teléfono y mi cabeza era un hervidero. Por primera vez intuí algo sobre el General Armada, acaso por su insistencia en acudir a la Zarzuela. Mi instinto ya me puso en guardia. También que la noticia de Armada hubiese llegado a través de Milans del Bosch.

Y así, ya con “todas las moscas detrás de la oreja”, me dirigí de nuevo al despacho de Su Majestad y cuando entré me llevé la sorpresa de la noche, qué digo, la sorpresa de mi vida. Porque allí se estaba brindando.

Y eso me nubló la mente y me enfureció. Así que, y ya sin protocolos, me dirigí a Su Majestad y sin pensarlo le dije mirándole de frente:

– ¡Señor!… ¿Está usted loco? Estamos al borde del precipicio y usted brindando con champán –y casi grité- ¡Señor!, ¿no se da cuenta de que la Monarquía está en peligro? ¿No se da cuenta que puede ser el final de su Reinado? ¡¡¡Recuerde lo que le pasó a su abuelo!!!

Entonces la cara del Rey cambió de color y vi como sus manos le empezaron a temblar y en voz casi inaudible mandó salir a los allí presentes, que de inmediato abandonaron el despacho.Todos, menos la Reina, que tenía cara de póquer.

– ¡Sabino, por favor sálvame! ¡Sálvame, salva a la Monarquía, ahora mismo no sé lo que hago ni qué decir!…

Jordi Évole, 23-F… realitat ficcionada, o ficció realística? 

Patraix, València, a 25 de febrer de 2014.



  1. L’Iñaki Anasagasti es va desdir de la veracitat del seu apunt que feia referència a les memòries postumes de Sabino Fernández Campos. No és el primer cop que aquest home posa els peus a la galleda amb una falsetat.

    Algú està esparcint fum sobre el rusc (per a més glòria de l’Évole i la Sexta… i la monàrquia!).

    De què van parlar dirigents socialistes i el general Armada a una reunió a la Costa Brava, una setmana abans del cop d’Estat? Això també va ser un bulo?

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent