La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública davant la Llei Gallardón.
Em sembla d’interès reproduir íntegre i traduït al català el comunicat que acaba de realitzar la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública sobre la reforma de la llei de l’avortament del ministre Gallardón:
La Interrupció Voluntària de l’Embaràs i el Dret de Salut
La reforma de Gallardón sobre l’avortament, junt a altres mesures preses pel Ministeri de Sanitat com la privació de l’accés als tractaments de fertilitat a dones lesbianes o sense parella masculina, o el no finançament de determinats anticonceptius i la inexistència de recursos i polítiques per a la prevenció d’embarassos no desitjats des de la Sanitat Pública, mostren el calat ideològic ultraconservador i la voluntat d’imposar a les dones i al conjunt de la societat la seua idea de la sexualitat al dictat de la seua moral.
Els Drets Sexuals i Reproductius, i entre ells la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs, són drets humans internacionalment reconeguts per les conferències del Caire i Beijing i el Consell d’Europa (2008), que insta els estats membres a que garanteixin que la interrupció de l’embaràs siga una pràctica accessible i segura.
Formen part integral del concepte de salut definit per l’OMS, i com a tal s’han d’abordar des del sistema sanitari i desenvolupar-se com prestació dins de la sanitat pública, garantia d’equitat en l’accés superant discriminacions per situacions socioeconòmiques o geogràfiques o de qualsevol altre tipus, i garantia de qualitat i seguretat en la prestació que s’ha d’oferir en les òptimes condicions sanitàries a què la sanitat pública està obligada. Només si es normalitza l’avortament com a prestació sanitària en la xarxa pública, aconseguirem superar l’estigma que acompanya les dones i els professionals que ho realitzen.
No obstant això, la majoria de les IVE es deriven a clíniques concertades. Segons les últimes dades del Ministeri de Sanitat, el nombre d’avortaments que es fan a la Sanitat pública a tot l’Estat van ser el 6,5%, i en la CM d’un ridícul 0,13%. Es pot dir que tota la Comunitat de Madrid és objectora.
L’últim cas que ha saltat a la premsa ha estat a l’Hospital La Paz. Una dona amb embaràs de 20 setmanes amb fetus inviable per trencament de borsa i risc per a la seua pròpia vida per infecció, va ser donada d’alta i va haver de buscar una clínica privada que li practicara l’avortament. Segons reconeix l’Hospital, tot el servei es va declarar objector, contravenint la llei vigent que estableix que l’objecció és individual. Que això passe ha estat possible perquè l’objecció de consciència no s’ha arribat a regular. El cas il.lustra com per la intolerància s’arriba a la negligència, i que a més no es tractava d’una interrupció voluntària.
En l’avantprojecte del PP hi ha una gran indefinició sobre aquest assumpte. Hi podria acollir-se qualsevol professional sanitari, no només els que estiguen implicats directament en la realització dels avortaments. N’hi hauria prou amb que es comunique per escrit a la direcció del centre en els cinc dies següents a començar a treballar. No figura en cap tipus de registre, per tant podria objectar-se en segons quins centres. No s’estableix que puga haver-hi el suficient nombre de professionals no objectors per garantir la realització de les IVE en els centres.
Un altre motiu d’alarma és que es criminalitza als professionals de la salut que assessoren o realitzen un avortament fins i tot amb el consentiment de la dona, amb penes de presó d’un a tres anys i inhabilitació especial per a qualsevol professió sanitària en centres públics o privats de un a sis anys.
La reforma de Gallardón és una carrera d’obstacles que impediria en la pràctica ni tan sols fer els avortaments que puguen acollir-se als supòsits permesos. A més de l’atac als drets i l’autonomia de les dones, els procediments afegeixen patiment i vexació. L’exigència d’informes de dos especialistes diferents (que acrediten que estem malaltes) o l’obligat assessorament “verbal” de serveis socials i els set dies posteriors de reflexió, xoquen amb la realitat de les polítiques de retallades en sanitat, les llistes d’espera i les derivacions a la sanitat privada. Cal preguntar-se si no estem davant d’una maniobra per la qual aquests serveis serien concertats amb els seus acòlits d’associacions properes als anti-elecció, traient de nou profit i lucrant-se a costa dels drets de les dones.
Si tira endavant, vindria a aprofundir les desigualtats de gènere en la salut de les dones, ja afectades per les desigualtats econòmiques, l’ocupació precària, la càrrega de la responsabilitat no compartida en el treball domèstic, les cures a menors i dependents i les retallades en els sistemes educatius, en escoles infantils, serveis socials i la Llei de dependència. La reforma deixaria fora quasi el 97% d’IVE que ara estan dins de la cartera de serveis de la sanitat. S’afegiria la desigualtat econòmica entre aquelles que pogueren pagar-se un avortament en un altre país del nostre entorn i les dones en situació més vulnerable (especialment les que ja estan privades de l’atenció sanitària per trobar-se en situació administrativa irregular). Tornaríem als avortaments clandestins, amb els consegüents riscos per a la salut de les dones.
Davant d’aquest despropòsit, la resposta social no s’ha fet esperar, liderada pel moviment feminista i les organitzacions i plataformes en defensa dels Drets Sexuals i Reproductius. També moltes organitzacions de professionals directament implicades s’han manifestat en contra.
Presentant aquest avantprojecte que no té cap suport social, demostren la seua forma autoritària i antidemocràtica d’entendre la vida pública. Governen a esquenes de la ciutadania, volen privatitzar el que és públic, com la Sanitat, però s’immisceixen en el terreny privat on es prenen les decisions segons les conviccions íntimes.
El dret a l’avortament és un dret de les dones que incumbeix també a tota la ciutadania. Hem d’unir les nostres forces per aturar la reforma. Experiències com la Marea Blanca de la sanitat a la CM, que ha aglutinat professionals de la salut, pacients, organitzacions sindicals, moviment veïnal i entitats socials amb plantejaments molt diversos però que han sabut posar-se d’acord en contra de la privatització i l’èxit aconseguit aconseguint paralitzar el procés privatitzador, és un exemple de que si som capaços de mobilitzar-nos en la defensa del que ens uneix: EL DRET DE LES DONES a DECIDIR, i aconseguir el suport de la ciutadania, serem capaços d’assolir els nostres objectius.
PERQUÈ SÍ ES POT. HEM POGUT PARAR LA PRIVATITZACIÓ I PODREM ATURAR LA REFORMA DE GALLARDON .
Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
Febrer 2014.
Patraix, València (L’Horta), a 4 de març de 2014.
es.wikipedia.org/wiki/Juramento_hipocr%C3%A1tico
Li enllaço una notícia sobre l’avortament i la posició que han près una sèrie d’organismes evangèlics espanyols:
http://www.protestantedigital.com/ES/Espana/articulo/17944/Documento-evangelico-ante-la-reforma-de-la-ley
Atentament