La paella mecànica

El passat divendres el vicepresident de la Generalitat Valenciana, José Ciscar, va adreçar una carta al seu homòleg català, Francesc Homs. Una carta escrita en un perfecte català de València que tot just s’hauria diferenciat en res si la mateixa missiva s’haguera enviat a l’inrevés, des de la Generalitat de Catalunya a la valenciana.

La carta exigia al Govern català “respecte” per l'”Estatut d’Autonomia i la llengua, cultura i identitat territorial” dels valencians i per les “competències” del seu autogovern.

Entre altres coses la carta deia que observava “amb contrarietat, com des d’institucions i entitats dependents de la Generalitat de Catalunya s’incorpora la Comunitat Valenciana en el seu àmbit territorial, en el d’uns ficticis i irreals ‘Països Catalans’, en un domini lingüístic que manca d’uniformitat i d’unitat, on es caracteritza algunes de les nostres tradicions i festes més emblemàtiques com a ‘catalanes'”.

“….domini lingüístic que manca d’uniformitat i d’unitat”. La portaveu del Consell i Consellera d’Educació, María José Català, repetisc, Català de cognom, va dir que esperava que la carta escrita en valencià fora entesa pels membres del govern català. Em pregunte jo el perquè no la van escriure directament en castellà, si tenien dubtes de la seua comprensió per part dels governants de Catalunya, cosa lògica degut a la “manca d’uniformitat i d’unitat” de les llengües que parlem al nord i al sud del Sénia, tal i com apunten en la dita carta. I molt més pensant que per na Masia José Català, parlar el valencià “és un defecte”, tal i com va declarar públicament en una acte del seu partit quan era alcaldessa de Torrent.

A hores d’ara el govern de la Generalitat catalana encara no ha contestat la carta. Potser la senyora Català o el senyor Ciscar pensaran que aquesta circunstància es deu al fet de que segurament no ha segut ben entesa allà, i s’esten plantejant tornar-la a enviar ara traduïda al castellà o potser a l’esperanto, llengua que va ser concebuda per facilitar l’entesa entre els diferents pobles del món que parlen llengües diferents.

I ara em pregunte jo, en valencià, en català, en castellà i en esperanto, si es pot arribar a cotes més elevades de imbécil.litat, d’ignorància i de bogeria.
Podria intentar fer aquesta pregunta al senyor Jose Ciscar dirigint-li una carta, però no sé si en fer-lo en valencià podrien confondre-ho amb català i no contestar-me-la, tot al.legant no entendre el que diu. Amén.

Patraix, València, a 7 de juliol de 2014.

Una cosa tan normal en qualsevol societat democràtica com és el dret a decidir de la ciutadania votant, el règim espanyol PPsoE l’ha convertit en una reivindicació il.legítima i “antisistema”.

Aquesta reivindicació tan elemental ha omplert avui el cor de la vella Europa en 7 capitals diferents, al costat de desenes de pobles i ciutats del Principat i de una localitat situada al bell mig del País Valencià, a la ribera del Xúquer: Algemesí.

Ahir al matí, just al migdia, quan les campanes de l’església de Sant Jaume d’Algemesí anunciaven el tránsit horari del matí a la vesprada, la plaça Major del poble ha alçat una torre humana formada per membres de diverses colles muixerangueres del País Valencià, per tal d’expressar el suport al dret a decidir del poble català i el desig dels valencians de defensar la nostra llengua i cultura, compartida amb el Principat
I ho ha fet de forma simultània a a com ho feien els Joves Xiquets de Valls, a Londres; la Vella dels Xiquets de Valls, a París; els castellers de Vilafranca, a Brussel.les; els Xiquets de Reus, a Ginebra; els Borinots de Sants, a Lisboa; els Xics de Granollers, a Berlín i els Bordegassos de Vilanova, a Roma.

Ahir el País Valencià a Algemesí, no només ha alçat al cel una torre humana, sino també un crit de reivindicació democràtica pel dret a decidir d’un poble i de supervivència d’una llengua i una cultura amenaçades per un supremacisme castellà-espanyol que ens va imposar a sang i foc un tal Felipe V per dret de conquista, primer membre d’una nissaga real que el proper 19 de juny seguirà perpetuant-se en la monarquia espanyola amb un altre membre de nom Felipe VI. 

Patraix, València, a 9 de juny de 2014.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare va ser represaliat per Franco.

El seu esperit de supervivent nat pot procedir d’algú que va nàixer al costat del riu Xúquer i que durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe molts anys de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de milers de veïns seus, com a conseqüència de les periòdiques riuades que es succeïen durant els diluvis que solen esdevenir en la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), que va ser la matriu del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).
El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», com el mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que aleshores posava en escac els interessos sionistes arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, juntament amb altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va quallar.
Els seus ex companys anomenaven a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser el PCE (ML) «autèntic».

Defensar les seues conviccions li va costar fins i tot la presó franquista. Tornant d’una reunió de l’exili a França, va ser detingut a la frontera espanyola i empresonat a la Model de Barcelona.
Va eixir de la presó gràcies a un indult després de la mort de Franco.
El seu compromís polític va arrencar estudiant Dret a la Facultat de València.

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, que després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i també es va convertir en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a Consuelo Ciscar, que amb el temps es convertiria en la seua dona.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color.

Va abandonar els ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia descafeïnada de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort al llit i havia estat indultat, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma, i aquell “braguetazo” li va valdre per ser nomenat subsecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i per ascendir a conseller de Presidència el 1983. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, una conselleria molt apetible per aquells polítics que tinguen pocs escrúpols i que ambicionen tindre influència i diners.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell, fins que el seu estel va començar a eclipsar arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, interposà davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989. 

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal delTSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.
Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix… curiosament l’advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco torna a mudar de color la seua pell.

Va tornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’UV amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.
El gener del 95 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per fer fora el PSOE», ja que sempre va sostenir que Lerma s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just d’entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.
D’aquesta manera l’exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar el poder valencià i a aclarir el seu camí d’enemics polítics, de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i de fora, perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.
Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Blasco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia». 

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb ell va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutadana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.
Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp… poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de “cas de la cooperació”.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no entre en el govern de la Generalitat, i aleshores el nomena portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que porta el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí.

Això havia succeït quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania, que era el departament que aprovava les ajudes. 

La policia que investigava el “cas Cooperació” va batejar la trama amb el nom de “cas Oswald”. Oswald era un conill afortunat (“the lucky rabbit”), un personatge de Walt Disney de finals dels anys 1920. La idea se’ls va ocórrer perquè en la trama tots els implicats es deien entre si “conills”, i Blasco era el “conill Roger” (“Roger rabbit”).

L’estel del camaleònic Blasco s’ha apagat, ara sí, definitivament. Les set vides del conill s’han esgotat.
Gameover, Blasco. La reserva d’habitació en el Hotel “RejasPalace” de Picassent està ja feta, i no hi ha cap possibilitat d’anul.lació. És tota teua, que la gaudeixes!

Patraix, València, a 29 de maig de 2014.

Les dades d’aquest espoli, que podem qualificar d’estructural, s’intenten exposar des d’un punt de vista neutre que permeta arribar sense prejudicis a la major quantitat de població possible per tal de donar a conèixer una situació perjudicial per als valencians i que poca gent encara coneixen.

L’exposició utilitza diversos panells amb molt poc de text i molta infografia, amb comparacions gràfiques que obliguen a reflexionar i traure conclusions davant la contundència de les dades que mostrem.

En ells s’incideix especialment en un tracte injust que, en molts casos, beneficia a territoris més rics que, no només no són espoliats, sinó que també reben diners de l’estat, incomplint l’equilibri que clarament indica la Constitució espanyola del 78.

Les dades econòmiques exposades son les del mateix Ministeri d’Economia espanyola de l’any 2005.
En aquell any el PIB per càpita valencià era de 19.327 euros, mentre l’estatal era de 20.941, més de 1.600 euros per sobre. Malgrat això, els valencians encara aportaven a l’estat 1.188 euros per habitant, fet completament incomprensible tenint en compte que érem un territori més “pobre” que la mitjana espanyola.

Aquesta xifra, multiplicada pel nombre d’habitants del País Valencià, dona un espoli total de 5.575 milions d’euros anuals, prop d’un 50% del pressupost total de la Generalitat Valenciana d’aquell any.
Resumint, aquesta xifra suposa un 34% d’ingressos que volen cap a Madrid i que no hi retornen.

I què suposen aquests 5.575 milions d’euros?
Ni més ni menys que el cost, per exemple, de 15 hospitals com el de la nova Fe de València, o el de construir 2.706 instituts nous. Recordem que arreu del territori valencià hi han poc més de 300 instituts, i que encara més de 20.000 escolars valencians continuen estudiant en barracons perquè no hi han diners per a fer nous centres educatius.

Cal remarcar que aquesta xifra, comparada amb el cost total de les icones del malbaratament en els darreres anys al País Valencià, tals com la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Copa Amèrica, el circuit de la F1, Terra Mítica, l’aeroport peatonal de Castelló, etc…, continua essent molt superior, més de quatre voltes més.

I si comparem aquesta xifra amb la de les retallades del Consell de l’any 2012, aquestes també resulten ridícules: 1.057 milions front a les 5.575 milions de l’espoli anual. La qual cosa evidencia que sense l’espoli espanyol, el País Valencià no hauria patit cap retallada i amb prou feines tindria dèficit, ni tampoc tindrien que pagar a l’estat els sagnants interessos dels préstecs del FLA.

Ací tenim l’or dels valencians que vola cap a Madrid i què no hi retorna.
Ací tenim les velles noves glòries que els valencians continuem ofrenant a Espanya.

Patraix, València, a 28 de maig de 2014.

L’altre dia un amic em va fer arribar el testimoni d’un metge cardiòlec, membre de la Associació per a la Defensa de la Sanitat Pública de Salamanca.

Molt revelador de la esgarrifosa i vergonyosa situació a la que ha arribat la Sanitat pública espanyola de la mà d’aquesta colla de lacais del gran capital i de les grans empreses que (des)governen aqueix estat en fallida al que diuen España.

Ací teniu el testimoni, traduït al català:

“Sóc metge cardiòleg, d’aquests que posen molls als pacients quan pateixen un infart. El nostre treball m’encanta, però recentment vaig eixir de l’hospital una mica més trist que abans. 

Un pacient que ja havíem atès prèviament va ingressar de nou amb un segon infart i, en mirar les seues artèries, trobem que el moll, implantat uns mesos abans, s’havia trombosat, provocant un segon infart molt més greu que el primer. 

Mentre intentàvem reparar de nou la seua artèria malalta, ens va assegurar que seguia prenent les seues pastilles, però la relació entre la trombosi de pròtesis endovasculars i l’abandonament del tractament és tan alta que, davant la nostra insistència, va acabar per reconèixer que l’havia deixat dos mesos enrere.
La situació és molt senzilla: no té feina, cobra exclusivament els quatre-cents euros de l’ajuda extraordinària per a desocupats i el tractament li costava més de cent euros mensuals. Té dona, sense feina i un fill xicotet. 

“O mengem, o prenc les pastilles”. 

Allà mateix, aquest home es va posar a plorar.
Llàgrimes silencioses, sense escarafalls. Plorava de por davant la proximitat de la mort o d’alguna cosa pitjor. Però sobretot plorava de vergonya, d’haver de mentir al seu metge perquè no s’atreveix a reconèixer que no té prou per pagar el tractament que aquest li recepta. 

Durant l’últim any hem vist aquesta mateixa situació en repetides ocasions. En massa, crec. Mai abans, en molts anys d’exercici professional, ens havíem trobat amb alguna cosa així.
A més, si tot es reduís als diners, la despesa sanitària que suposa una trombosi supera en moltes, moltes vegades la despesa farmacèutica del tractament complementari. 

No és ell qui ha de plorar de vergonya. No ho és…”

Patraix, València, a 27 de maig de 2014.

L’oligopoli energètic espanyol el formen unes poques empreses, abans públiques i ara privades i constituïdes en una casta oligárquica intocable, què destinen milions d’euros anuals en finançar lobbies que es troben incrustats en el mateix cor del govern espanyol.

Uns lobbies que constantment greixen la “porta giratòria” per la qual alguns polítics espanyols han passat a engrossir les seues files després d’abandonar la política en actiu, com ara dos dels presidents de govern que ha tingut la partitocràcia espanyola després de la transició: Felipe González, contractat per Gas Natural Fenosa amb un salari de 126.500 euros bruts anuals, i José María Aznar, fitxat com a conseller de Endesa per la gens menyspreable quantitat de 200.000 euros bruts a l’any.

Però, com diu el refranyer popular (i mai millor dit això de “Popular”), no n’hi ha dos sense tres.

Les lloances d’Iberdrola cap a les darreres reformes energètiques escomeses per l’actual govern del Partit Popular no semblen obeir a una altra cosa més que al fet que, molt probablement, s’estiga ja preparant el desembarcament també de Rajoy al consell d’administració d’aquesta empresa quan deixe de ser president del govern, en compensació als seus ingents esforços realitzats per assegurar els guanys multimilionàries d’aquesta empresa… ser agraït és de ben nascuts, diu la dita!

Aquestes empreses trauen una bona part dels seus immensos beneficis de l’espoli sistemàtic de milions i milions de consumidors dels seus serveis, per cert, un dels més cars de tota l’UE.

Ahir mateix un amic m’ha fet arribar una carta d’una d’aquestes empreses monopolístiques, en concret l’ENDESA de Jose María Aznar, dirigida a un usuari canari, i la resposta decidida i exemplar d’aquest usuari a l’intent de la companyia de cometre un nou abús, aprofitant-se de la seua posición de privilegi en el mercat enegètic espanyol. 

Ací teniu ambdues cartes. La resposta de l’usuari no té cap desaprofitament:

Ahir el jutjat d’instrucció número 12 de València va condemnar Esquerra Unida del País Valencià a pagar 30.000 euros a l’arquitecte Santiago Calatrava per haver comès un delicte d’intromissió il·legítima en el dret fonamental a l’honor.
La sentència estimava parcialment la demanda de l’arquitecte, i a més forçava a retirar la pàg. web ‘Calatravatelaclava’, que mostrava les irregularitats comeses en molts dels projectes signats per ell. 

Uns projectes concebuts a la manera d’aquella mítica III dinastia de l’Egipte dels faraons, què va iniciar la construcció de les grans piràmides, substituint les mastabes com a tombes reials.

Aquells faraons buscaven perpetuar-se en l’eternitat, i per això necessitaven construir enormes monuments funeraris que albergaren les seues restes.

Però la construcció d’aquests grandiosos monuments que haurien de resistir inalterables el pas dels segles, no podia ser encarregada a qualsevol. El seu constructor hauria de ser el millor arquitecte de l’imperi, algú que fora de la seua màxima confiança i que tinguera el talent necessari per dur a terme la construcció dels descomunals monuments funeraris. D’aquesta manera, faraó i arquitecte passaven així a figurar junts en els annals de la història de la dinastia faraònica.

L’arquitecte, científic i pensador Imhotep, qui va construir la necròpolis de Saqqara per al faraó Zoser, va ser potser el més famós dels arquitectes de l’antic Egipte.

A semblança de l’Egipte faraònic, el PP valencià també ha considerat que el seu “regnat” a la política valenciana hauria de perpetuar-se per a la posteritat a través de la realització de grans esdeveniments i de la construcció de mastodòntiques construccions. I l’elegit per ser el seu Imhotep particular va ser Santiago Calatrava, arquitecte valencià nascut a Benimàmet (l’Horta).

A l’octubre de 2012 va aparèixer a twitter la notícia d’un llibre de text en el qual es pregunta als estudiants de 1r. d’ESO: “Què penses d’aquells que «pirategen» la música o el cinema?”

En el text previ a la qüestió, se’ls parlava dels pirates que segresten avions o vaixells. El llibre era de l’editorial Anaya, empresa integrada al grup Hachette Livre, editorial al seu torn integrada en el Grup Lagardère que fabrica revistes, llibres i avions, civils i militars i altres tecnologies de la guerra.

Sense entrar en el tema de la propietat intel.lectual i el cànon digital, d’àmplia polèmica, si es podria comentar al respecte que aquest esperpent pedagògic tenia una lectura clara, en la qual es demostra la igualtat en l’equació “negoci = ideologia”, o el com aquests imprepresentables utilitzen els seus llibres per manipular adoctrinant als xiquets en la ideologia del sistema del capital i del negoci (el seu), incultcant-los el seu particular interès com si fora academicisme i ciència pura que cal saber per a l’examen.

Fa uns dies van circular per les xarxes unes pàgines d’un llibre de Primària d’aquesta mateixa editorial, en què s’esglossaven les figures de Federico García Lorca i Antonio Machado.

La breu biografia de Lorca acabava de la següent manera: “Poc després d’acabar la seua última obra de teatre, “La casa de Bernarda Alba”, Federico va morir prop del seu poble, durant la guerra d’Espanya” (sic).

I la de Machado ho feia de la següent manera: “Passats uns anys se’n va anar a França amb la seua família. Allà visqué fins a la seua mort” (sic).

Els escolars que estan aprenent aquestes biografies ben podrien pensar que Lorca podria haver mort d’una grip, o que Machado s’en va anar a França a cursar l’Erasmus.
Ni una breu ressenya de la brutalitat d’un règim i d’una guerra que van ser els responsables directes de la mort d’aquests dos grans escriptors.

Encara passats tants anys, Anaya sembla mantenir vigent en els seus texts l’adoctrinament de l’escola franquista a través d’un revisionisme històric que pretén esborrar de la memòria col.lectiva altra Espanya que va lluitar sense altres armes més que el llapis, el paper i els llibres contra un règim i una ideologia que van cometre un genocidi que se segueix intentant amagar passats quasi 40 anys de la mort al llit del seu principal instigador.

Patraix, València, a 6 de maig de 2014.

“Què vos passa valencians?”, es preguntava fa uns anys el cantautor Paco Muñoz qüestionant l’escassa memòria col.lectiva del nostre poble.
La lletra de la cançò, excel.lent i plenament descriptiva de la realitat històrica i social dels valencians, deia així:

Què vos passa, què vos passa, 
què vos passa valencians?
El nostre país vol viure,
sense perdre la identitat.

Era lliure i treballava
el vell Regne Valencià,
però vingueren uns hòmens
i mataren aquell camp.
Nobles, bisbes i juristes
ens vengueren per un plat
de llentilles a Castella i als seus costums castellans. 

Què vos passa…

Poble de les Germanies,
poble nostre revoltat.
Ara saps com la noblesa
demostrava la lleialtat.
Hem patit segles de lluita,
de matances i d’espant;
perquè un poble nascut lliure,
no sap viure empresonat.

Què vos passa…

Un mal dia des d’Almansa
ens vingué la novetat,
el vell Regne de València
era país conquistat
i a la llengua bandejaven,
llevant-li oficialitat,
i per just dret de conquesta,
imposen el castellà.

Què vos passa… 

Sempre ens han guanyat la guerra,
els anomenats cristians,
als altres, ja ens diguem moros, jornalers o assalariats.
Tinc ganes de fer història
i d’escriure-la en valencià,
una història on els vençuts
de tants segles guanyaran.

Què vos passa… 

D’altres guerres hem patit
tot ha anat costera avall:
ens robaren la consciència,
per això hem estat callats.
Alça’t poble de València
i comença a caminar,
perquè un poble nascut lliure
no pot viure empresonat. 

L’altre dia, i una data tan significatiu per al poble valencià com el 25 d’abril, vaig poder assistir a l’estrena de la pel.lícula “Què ens passa valencians? al Centre Octubre de la ciutat de València.
Una mirada crítica de nord a sud de la realitat social i lingüística del nostre territori feta per una jove alemanya, Alina Moser, que segurament xafava per primera volta el nostre País.

Joan-Carles Martí i Casanova, un dels nostres intel.lectuals i activistes per la nostra llengua a les comarques de l’extrem sud del País Valencià, va escriure al seu bloc una excel.lent crónica d’aquesta estrena que m’agradaria reproduir de manera íntegra en aquesta apunt:

“David Valls és un lingüista barceloní compromès.
Ens va oferir un reportatge fílmic memorable amb Són bojos aquests catalans? Ara ens presenta un segon reportatge d’una qualitat tècnica admirable. L’objectiu és retratar la relació que els valencians mantenim amb la llengua.

Alina Moser –la jove alemanya– davalla en bicicleta, la tenda i la motxilla al muscle. Empra una modalitat catalana híbrida, d’alta fluïdesa, entre oriental i occidental, amb lleus reminiscències teutòniques.
La veu en off reflexiona alhora que ens preguntem: Què ens passa valencians!?
L’estrena va ser a Acció Cultural del País Valencià, al Centre Octubre de València, el darrer 25 d’abril –Diada Nacional del País Valencià–, 307 anys després la Batalla d’Almansa. La cooficialitat asimètrica del valencià –vigent des de l’1 de juliol de 1982–  espanta pel tracte discriminatori envers la llengua ‘pròpia’ del país.

El metratge enamora per la bellesa paisatgística i urbanística de la terra valenciana.
Així, la tria dels onze municipis és equilibrada atesos els seixanta minuts de filmació i els 377 km. de recorregut. De tramuntana a migjorn són: Sant Rafel del Riu, Vinaròs, València, Burjassot, Catarroja (l’Albufera), Sueca, Castelló de la Ribera, Alcoi, Gandia, Elx i Guardamar.
Hi ha, doncs, València, el cap i casal, Elx, la gran ciutat catalanoparlant més meridional, cinc caps comarcals centrals, un altre al nord, una vila mitjana a la frontera sud i dues viles petites al nord i al centre.
En una d’elles, esbrinarem si s’ha de dir Castelló de la Ribera o Villanueva de Castellón allà on tothom empra un breu Castelló. Vet aquí un episodi alliçonador de com el centralisme interessat divideix el veïnat de tota la vida.

De Catalunya  estant l’estranyesa enganxa de bell antuvi.
En creuar el pont sobre el riu Sénia, San Rafael del Río està retolat en castellà el 2014. Hi sentireu, a més a  més, una santrafaelenca passar-se’n, ofesa, del valencià al castellà en assabentar-se que l’alemanya no sap castellà i tan sols català:“a mi no me da la gana hablar en valenciano”. Tothom hi parla, és clar, el mateix català que a la Sénia.

Un encert del guió és l’especialització dels municipis amb qüestions que es podrien haver desenvolupat a qualsevol dels onze. Així, a Sant Rafael del Riu, us diran que a Castelló de la Plana els diuen ‘catalans’ i a Barcelona ‘valencians’. Us diré que això mateix em va passar la primera vegada que vaig anar d’adolescent a València amb la parla elxana intacta l’any 1976.

A Vinaròs topem amb la castellanització de l’església i del bisbat de Tortosa en terra valenciana.
València ocupa una bona estona: la ‘valencianofòbia’ del poder autonòmic de dretes, la substitució lingüística compensatòria del matrimoni d’origen valencià que afirma, sense cap vergonya, amb parlar híbrid: “somos de iniciativa castellana pero de sentir valencià” (sic). S’hi observa la castellanització ambiental de la gran urbs. El valencià, però, hi sura amb nivells de competència diversos. També hi apareix l’únic cas confés d’anticatalanisme en boca d’una dona del servei municipal de neteja: “ahora se habla menos valenciano porqué está muy catalanizado. Eso es lo que me pasa a mi”; amb la ciència que dóna la granera en mà i el plegador al costat.
El parlar ‘acatalanat’ no l’esmentarà ningú més a tota la resta del país.
El membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Antoni Ferrando, parla d’una mateixa llengua amb dos noms.
A Burjassot –on s’alça el bellíssim cadàver barroc de la Televisió Valenciana–  i a Catarroja, els professionals de la informació i la quiosquera suecana ens informen dels mitjans de comunicació desapareguts i/o inexistents, en valencià, malgrat l’excepció positiva de La Veu del País Valencià, a Internet, les emissores locals o les revistes comarcanes en català.

Als no avesats us estranyarà l’hegemonia del valencià a la xarxa atapeïda de ciutats mitjanes i als pobles. Hi ha, però, les grans bosses de parlants de grans ciutats, de totes les generacions, fins a Elx. Es trenca algun altre tòpic.
Alcoi se’ns presenta lleial i fidel: tan sotmesa, però, com la resta al prestigi del castellà en la retolació dels comerços i la diglòssia dels botiguers.
Gandia ens introdueix la joventut valencianoparlant de les ciutats mitjanes i la relació amb les festes.
Els portantveus d’Escola Valenciana i del ‘voluntarisme lingüístic’ ens recorden que tan sols un terç dels xiquets valencians estan escolaritzats ‘en valencià’ malgrat una demanda majoritària per manca d’oferta d’una Generalitat Valenciana contrària.

Al meu Elx es revisa la substitució lingüística dels anys 1940-1970, la immigració massiva i la represa familiar de la llengua gràcies a associacions com El Tempir i altres. La bellesa de la fonètica del català occidental arriba encara a l’Extrem Sud i els lingüistes i fonetistes tindran matèria d’estudi filològic sobre la variació interna, l’evolució i la convergència de totes les parles catalanes de Salses a Guardamar. Preneu-ne nota.

Tot això de la mà d’una quinzena de personalitats de les associacions,  l’educació, els mitjans de comunicació, la cançó, la psicologia, el periodisme, la literatura i l’academicisme al voltant de la política lingüística.

L’autor d’aquest article intervé des d’Elx i Guardamar.
S’expliquen les entrevistes amb la Generalitat Valenciana o la trucada al secessionisme lingüístic de València i la seua rodalia. No hi van voler participar perquè la unitat lingüística és massa evident amb un diccionari Fabra al despatx autonòmic.
Algunes dotzenes de locutors anònims –de tot el territori– aconsegueixen dibuixar un fresc sociolingüístic dels valencians del darrer mig segle. Conversen amb l’Alina amb la naturalitat absoluta dels qui compartim un mateix codi que sobta per la seua gran unitat i fermesa. 

Aquest documental hauria de passar-se no tan sols per la TV3 catalana, la  IB3 Balear o la futura Televisió Valenciana que renaixerà com a au fènix de les cendres.
Es comercialitzarà, però, a la tardor i circularà tan sols en DVD, el podeu demanar a queenspassa@gmail.com?. Hauria d’escampar-se per les televisions culturals de tot Europa en versions subtitulades.

El País Valencià ha de fer arribar la seua llengua catalana i valenciana alhora en perfecta sinonímia. Hi ha molts valencians que emprem les dues solucions. A tot arreu s’ha de conèixer la legitimitat dels esforços que la societat civil valenciana més sana du a terme per l’oficialitat plena del valencià.
El problema més gran dels valencians és la nostra invisibilitat que comença sovint als territoris germans per la llengua i la història. Aquesta manca de visió, però, afecta també les relacions internes entre valencians.
Alguna intervenció humorística ens remou als dels extrems. Ni tots els valencians diem ‘ací’ ni tots els valencians bevem ‘cassalla’ o plantem ‘falles’. Això, però, són unes altres calces que haurem de resoldre entre ‘Nosaltres, els valencians’.

Alina se’ns acomiada des dels tossals d’arena i les quatre columnes amb els escuts dels límits de la llengua catalana a Guardamar: Salses, Fraga, Guardamar… s’atura davant l’escut de Maó.
Esperarem amb candeletes la tercera part dedicada a les Balears.”

Patraix, València, a 5 de maig de 2014.

Ahir es va fer pública la darrera enquesta electoral realitzada a València. I el resultat reflecteix un paisatge polític ben diferent de l’actual: per primera vegada des de 1995 el PSPV es convertiría en la primera força política del País Valencià.

Com mostra la taula de l’apunt, el Partit Popular valencià, que a les darreres eleccions va aconseguir una majoria absoluta a València amb 55 escons, cau en barrina i perdria un terç del seu suport, obtenint un resultat que es mouria en una forquilla entre 32 i 34 escons,

El PSPV, que va arribar a enfonsar-se fins tot just superar en enquestes de fa mesos els vint escons, ha recuperat el seu electorat fins a tornar a igualar els resultats actuals i tindre previsió fins i tot de superar-los. Passaria així dels actuals 33 escons a moure’s en una forquilla d’entre 33 i 35. 

Però l’enquesta també diu altres coses no menys importants.
Es confirma clarament el creixement de Compromís, que podría estat a prop de triplicar els seus resultats de 2011, fins moure’s en una forquilla que va entre els 16-17 diputats.
Per la seua banda, Esquerra Unida del País Valencià doblaria com a mínim els seus actuals 5 escons, i UPyD, que sembla perdre pes respecte a enquestes anteriors, aconseguiria aparèixer a les Corts amb al voltant de 5 escons.

És a dir, els tres partits d’esquerra (l’injuriat “tripartit” del PPCV: PSPV+Compromís+EUPV) sumarien al voltant de 60 diputats dels 99 que té el parlament autonòmic.
I res indica que, ni tan sols amb el suport d’UPyD, que ja ha declarat públicament que no l’hi donaria, podria el PP seguir governant la Generalitat Valenciana.

Les dades de l’enquesta han estat arreplegades entre el 27 de març i el 2 d’abril, dues setmanes després que el PSPV celebrara el seu procés d’eleccions primàries en què va resultar guanyador Ximo Puig.

Segons fonts periodístiques i polítiques valencianes, els resultats d’aquest sondeig, demanat pel PSOE amb el compromís de fer-ho públic, coincideixen amb els que, en privat, reconeixen tindre els dirigents de la Generalitat i que mantenen en secret amb la crítica dels grups de oposició, ja que es paguen amb els diners de tots els valencians. 

La llarga nit sembla tocar fi al País Valencià.

Patraix, València, a 25 d’Abril de 2014.

I precisament, fent-li honor, va sorgir la companyia del Centenar del Gloriós Patró Sant Jordi, més coneguda com Centenar de la Ploma, una antiga institució valenciana fundada pel rei Pere el Cerimoniós en 1365 i abolida, com tantes d’altres, per les autoritats borbòniques l’any 1707.

Els seus orígens es troben en la resistència que la ciutat de Morvedre (l’actual Sagunt) va oposar a les tropes castellanes, lluita en la qual van destacar les milícies de la ciutat de València a les quals el rei va voler premiar creant una companyia de cent ballesters sota la advocació de Sant Jordi.
Entre les funcions d’aquestes milicies destacava la de servir d’escorta de la senyera o bandera real dels quatre pals de gules, tant en el camp de batalla com en actes i processons.

Els membres del Centenar de la Ploma eren constantment renovats per tal de facilitar la participació de tots els habitants de la ciutat en aquesta institució, encara que sempre convivia un 50% sense experiència i un 50% de veterans.
A partir del segle XIV els seus contingents van ser ampliats a 300, cent cavallers, cent ballesters i cent arcabussers. Amb el temps començaren a ser coneguts com “de la Ploma”, per la que portaven els ballesters en el birret.

Com a record d’aquesta multicentenària institució ens queda una de les obres pictòriques més representatives de la història dels valencians, desgraciadament hui ocultada i mancillada en la ciutat del Cap i casal.
Es tracta del retaule del Centenar de la Ploma, que rep aquest nom per haver segut encarregat per aquesta confraria.
El retaule ha estat atribuït a Lluís Alcanyís i Andreu Marçal de Saix i datat en el segle XV.

En la seua part central es representa la històrica batalla del Puig de l’any 1237, destacant les figures del rei Jaume I i els seus guerrers amb el senyal real dels quatre pals de gules, al costat de la de Sant Jordi i la bandera de la creu de gules, lluitant contra les tropes sarraïnes en el lloc de Enesa, al costat de la localitat de El Puig.
Aquest retaule va ser custodiat en l’antiga església valenciana de Sant Jordi, capella que es trobava en el bell mig de l Cap i casal, però que va ser enderrocada i condemnada a l’oblit en algun moment posterior a l’any 1707. En l’actualitat l’original aquest retaule, una de les joies de l’art valencià, es troba en el Victoria & Albert Museum de Londres presidint una de les seues sales més importants.

Tot aquell que passege pel centre de València i envolte la seua catedral gòtica, es trobarà amb una diminuta capella que pretén honrar el lloc on suposadament Jaume I va realitzar la primera missa tot just després d’entrar a la ciutat en 1238.
Si u mira atentament a través de les reixes i el vidre que tanquen aquest xicotet espai (només sol obrir-se pel Nou d’Octubre), es trobarà amb una imatge de la primera patrona de la ciutat, la verge de Gràcia, i amb una taula d’aspecte gòtic que és una imitació de la taula central del retaule del Centenar de la Ploma…. però el més curiós de tot és que, encara que original i imitació semblem iguals, no ho són… ¡?

«Sant Jordi a la batalla del Puig de Santa Maria, any 1237», diu únicament el cartell que hi ha sota la taula.
La composició és tota idèntica a la del nucli central del retaule del segle XV, solament que en aquesta imitació realitzada en els anys 70 del segle passat per encàrrec d’una entitat de tarannà blaver (relacionada amb una organització anticatalanista i d’ideologia ultradretà anomenada Grup d’Acció Valencianista, més coneguda amb el nom de batalla de GAV), el que destaca és la figura en primer terme del sant i el seu cavall abillats amb la creu vermella sobre fons blanc característica del sant, assetjant amb la seua llança a un musulmà.
Però  en l’obra original el que està en el centre no és el sant, sinó Jaume I, vestint els senyals del rei d’Aragó de les quatre barres. Darrere d’ell queda Sant Jordi, amb la seua creu vermella al pit i a la muntadora.
Es a dir, en el retaule d’imitació el rei és el que apareix en segon pla, però “sorprenentment” no porta en aquest cas en el seu pit les quatre barres, sinó també la creu de Sant Jordi… la bandera original de Jaume I ha desaparegut completament en aquesta obra.

Per tant estem davant d’una vergonyosa mistificació en la qual s’ha fet desaparèixer tot rastre de la bandera dels quatre pals de gules.
Una volta més ens trobem amb una falsificació històrica, en un intent més d’amagar i de mentir sobre l’història del nostre poble per tal de beneficiar els interessos de poder d’unes determinades oligarquies que podem considerar hereves d’aquells lladres i criminals que entraren per Almansa i dels traïdors botiflers que ací els donaren suport.

Patraix, València, a 23 d’abril, dia de Sant Jordi, de 2014.