Bloc de notes

Una bona escapada amb en P. Hem sortit de Salt per la via verda fins a Anglès i d’aquí cap a Osor per carretera. Després hem baixat fins que hem estat altre cop a Anglès i l’he portat a St Julià del Llor a veure el pont perquè he pensat que després de tants anys ja no se’n recordaria.

Efectivament, no se’n recordava i li ha agradat, però encara li ha agradat més el que hem fet a continuació: travessar el Ter per la resclosa d’en Joga després d’anar riu avall cap a Constantins.

PD 28/06/2021: al juny he repetit aquesta sortida. Passava més aigua per la resclosa d’en Joga però menys per la resclosa del Comte (com s’entén?).

Escapada familiar a Sadernes (quins records!) amb en P, l’A, la MJ i jo. Les nenes eren amb el seu pare.

Feia molts anys que no venia per aquí, potser des del BUP o COU, que és com es deia el Batxillerat, amb una sortida que vam fer una colla. Llavors encara es podia acampar tranquil·lament a prop del riu.

Tot ho veig diferent però en realitat res no ha canviat. Els corriols, els penyasegats, els boscos, els torrents, les gorgues… tot continua al seu lloc, i per molts anys. Sóc jo, nosaltres, que hem anat canviant. La terra, la natura, continua allà mateix, impassible, i ens deixa estar perquè sap que quan nosaltres ja siguem pols ella continuarà aquí, tranquil·la, indiferent, impertorbable.

M’ha agradat veure el Bassegoda tan a prop. També és un lloc on he de tornar.

Quan es va saber que en Felip VI vindria a Barcelona va faltar temps perquè la gent s’organitzés per sortir al carrer i celebrés una crema de fotos del monarca a cada poble. Aquest dijous a les vuit del vespre davant de l’Ajuntament.

Sembla ser que la situació covid-19 a Salt és molt pitjor que la mitjana del país. Diuen que aquí es viu molt la comunitat i està demostrat que el contagi del virus evoluciona molt de pressa quan s’està més acompanyat. En conseqüència, el Departament de Salut ha decidit de fer uns cribratges massius a tots els centres educatius del poble. La data d’inici no se sap del cert però la cosa serà aviat i ràpida.

Es veu que les proves seran del tipus frotis nasal (“poc invasiu”, van repetint) i fins i tot s’està plantejant de fer la prova d’autopresa. Es veu que aquests PCR són igual d’efectius perquè el que es busca és tallar cadenes de contagi. És per aquest motiu, diu que comenta el Dr. Argimon, que el govern de Catalunya ha optat per fer les PCR de seguida que es coneguin casos positius. Hi ha països que els fan al cap de 7 o 8 dies del contacte, però fer-ho al principi facilita trobar “assimptomàtics” i tallar les cadenes de contagi. Avui, a Salt, tenim molts casos i “dispersos” en el territori; força grups i força persones a l’espera de PCR.

Pel que fa a la prova, serà a tota la comunitat educativa: alumnat, professorat, PAS, PAE, personal de neteja i famílies (això de les famílies no m’ha quedat clar com es durà a terme). Pel que fa a l’autopresa, està pensada per als adults però segurament provaran que l’alumnat de CCFFF també hi participi.

A les persones que els surti positiu se’ls farà a posteriori un test d’anticossos per saber si és actual o si la infecció ja ha passat, i si és una persona que el test demostra que ja ho ha passat no caldrà confinar.

Avui m’he entretingut a fer algunes fotos des del balcó de l’habitació.

A la primera es veu cal Mut i les cases del costat.

N’he fetes d’altres però el resultat no ha estat pas millor. Tot i això, després hem sortit a passejar i en tornant de les deveses me n’ha sortit una altra que també m’agrada prou.

M’agradaria saber-ne prou per fer bones fotos. Una de les meves frustracions és aquesta manca d’habilitat fotogràfica quan surto a fer escapades a peu o en bici. A Wikiloc tinc penjades un piló de rutes que quan vaig fer vaig gaudir, entre altres coses, per algunes vistes francament esplèndides. Malgrat això, a l’hora de passar-les a una pantalla no n’hi ha cap que faci la mateixa impressió que quan hi vaig ser i vaig contemplar l’indret personalment. Ja sé que això no es pot fer de debò debò, però sí que voldria ser capaç de fotografiar de tal manera que no hi hagués tanta distància entre el que vaig veure quan feia l’itinerari i el que després em surt a la pantalla.

Ja han passat tres anys de l’1 d’octubre, la repressió continua desfermada i nosaltres continuem estabornits, aclaparats, desconcertats.

Però encara tenim memòria i aquest vespre ens hem vist a la plaça. Baldats i desorientats, continuem.

Ara tornen a dir que cal tornar a votar en massa per la independència, que si se supera el llistó del 50% del vot popular serà un salt endavant extraordinari que obligarà a fer canvis. Per mi, haurien de canviar molt les coses perquè la gent es decidís a votar. Em costa molt de creure que es puguin fer canvis amb els mateixos polítics i els mateixos partits que han degradat la dignitat de les institucions fins a l’extrem on som. Si les eleccions són tan importants val més que primer de tot els partits que es fan dir independentistes i volen que votem comencin a canviar ells mateixos.

Avui erem molts centenars de persones, potser milers, que protestavem a Girona per la inhabilitació del president Torra. Tanmateix, aquesta notícia relativament bona (que encara hi hagi gent disposada a sortir al carrer) no pot pas amagar un fet incontestable: la desorientació i desànim del moviment independentista. Cert que la Covid té a veure amb la desmobilització (tothom portava mascareta) però els partits que ens van passar al davant ens han decebut i nosaltres no som capaços de recuperar la iniciativa.

Per sortir d’aquest atzucac que ja fa massa que dura l’únic que podem fer és llepar-nos les ferides i mentrestant, si podem, mirar d’imaginar alguna estratègia que ens dugui cap endavant. Però primer llepar-nos les ferides, encara que només sigui el que deiem l’altre dia a can Pep: trobar-nos la colla cada quinze dies per petar la xerrada i fer teràpia de grup. Si a més a més ens veiem amb cor de dur a terme alguna acció, qualsevol, per petita que sigui, només per mantenir el caliu i saber-nos vius, ja serà collonut.

Avui ens han fet les PCR en el CAP. M’ha sorprès trobar-hi tanta gent fent cua, i és que no només hi havia l’alumnat del grup afectat (i part de les seves famílies) sinó també molta altra gent que deuen ser sospitosos d’haver agafat el virus per contactes amb qui sigui. No pas tothom és aquí pel nen que va venir a classe sinó perquè han estat en contacte amb altres casos positius del poble.

A primera hora de la tarda m’han trucat del CAP i més tard de CatSalut per confirmar que no tinc símptomes (com els he dit al matí, quan m’han fet la prova) i demanar-me que no sortís de casa fins a saber-ne els resultats. A pregunta meva han aclarit que del que es tracta és que no m’acosti a ningú, no exactament que no surti de casa, o sigui que tinc permís per sortir a passejar o pedalar per les deveses o al mig de la natura si vaig amb mascareta i procuro no tenir ningú a prop.

També han recomanat que no m’acosti a ningú a casa, i que si ho he de fer porti posada la mascareta.

…

Acabem aquest dijous de la segona setmana de classe amb 7 casos confirmats de Covid-19 a l’institut i un grup de 2eso que demà s’ha de quedar a casa mentre es fan proves a l’alumnat perquè en aquest grup hi ha un cas positiu conegut que s’havia d’haver quedat a casa però va assistir a classe. També ens hem de fer les proves dos professors i dues professores que vam estar en contacte amb aquest grup; dilluns en sabrem els resultats.

De tant en tant arriben bones notícies. Aquesta ho és: a l’Alguer ja poden escolaritzar la mainada en català.

Aquests dies en què es torna a parlar de si l’escola pública o l’escola privada fa de bon recordar “l’obscura història de la sisena hora“, explicada prou bé en aquest article que deixa ben clara l’estafa que ha representat i representa aquesta jugada del lobby privat i els seus aliats al govern.

Un article brutal que m’havia passat per alt (és del gener) sobre els dèficits del sistema educatiu. Transcric un paràgraf que m’ha impactat especialment:

Mentre els think tanks del capitalisme busquen sotmetre completament l’educació a les seves necessitats, el sistema educatiu ignora que estem en una època crucial en la història de la Vida en el planeta: l’antropocè, l’era del supremacisme humà. Estem traspassant molts dels llindars de seguretat ecològics i socials globals. Però el jovent de 16, 18 o 25 anys pot sortir del sistema educatiu amb notes fins i tot boníssimes sense conèixer quatre dimensions que són i seran vitals per a la seva generació, unes vertaderes “zones cegues” de l’educació actual.

No sabrà res sobre l’explosió demogràfica de la nostra espècie, que s’ha triplicat des del 1950 i que assolirà 2.000 milions més d’aquí a 30 anys. El currículum no li haurà cridat l’atenció que el 80% de la població humana serà africana o asiàtica a finals de segle. No coneix res del món africà, xinès o indi.

Tampoc no hi ha hagut espai per copsar que hi ha una creixent, colossal, desigualtat arreu: ni idea que a penes 26 persones acaparen més riquesa que mitja humanitat. Que si ets dona i neixes a Nigèria, un estat que aviat tindrà més habitants que els EUA, la teva esperança de vida és d’un quart de segle inferior.

Aquesta indiferència dona ales als neofeixismes emergents, és clar. O més a prop: que a l’Estat espanyol la distància entre ser ric o pobre és la més extrema d’Europa, un dubtós honor compartit amb Letònia, Lituània i Bulgària. O que a Barcelona ciutat si en lloc de ser de Pedralbes ho ets de Torre Baró la teva vida s’escurçarà nou anys.

Dia a l’aire lliure!

Al matí, pedalada fins als Àngels i tornada per pistes i corriols que no coneixia, sobretot els de St Mateu de Montnegre fins a Llambilles. Molt bé!

A la tarda hem sortit a passejar amb la idea d’arribar fins al riu i gaudir la que potser serà l’última remullada d’aquest estiu.

Un altre gran article d’en David Fernández al diari Ara.