Totxanes, totxos i maons

Potser no és el més normal del món (o sí, vés a saber) però de tant en tant em vénen al cap paraules o frases que vivien adormides en el sac dels meus records des de molts anys enrere. Són com flaixos del passat que surten a la superfície disparats per no sé quin estrany mecanisme del subconscient.

Precisament això és el que em va passar ahir quan travessava amb la Vespa el desgavell urbanístic conegut amb el nom de plaça de Lesseps: sense cap relació causa-efecte em va venir al cap la paraula “xarxó”.

I immediatament vaig evocar la imatge de ma mare dient-nos fa més de quaranta anys a mon germà i a mi “aneu fets un xarxons”, per donar-nos a entendre que anàvem mal abillats, vestits de qualsevol manera. Cosa, d’altra banda, molt pròpia dels adolescents.

A més a més recordo la manera com pronunciava el mot, amb les vocals clarament marcades i les dues ics amb una certa musicalitat d’essa.

“Quan arribi a casa miraré si ‘xarxó’ és al diccionari”, em vaig dir mentre enfilava Príncep d’Astúries i mig convençut, en la meva lamentable ignorància, que era una paraula inventada per ma mare o una deformació d’algun altre mot. Vaig fer la consulta i em vaig quedar meravellat: “Xarxó” existeix i tant el diccionari de l’IEC (vegeu aquí) com l’Alcover-Moll (vegeu aquí) defineixen el mot referint-se a una persona bruta i deixada en el vestir.

Això m’ha refermat encara més en allò que vaig publicar al Diari de Barcelona un llunyà dia de setembre de 1983 i que vint-i-dos anys després vaig continuar en aquest Bloc (vegeu aquí). Un article escrit en dues parts i en dues etapes molt diferents de la meva vida en el que parlava de ma mare, andalusa de Jerez de la Frontera i vinguda a Barcelona a finals dels anys 40… i a la qual mai li vaig sentir parlar a casa ni un sol mot en castellà.

Per vergonya meva ma mare coneixia perfectament el significat de la paraula “xarxó” i l’aplicava en el moment i circumstància adient. Jo, en canvi, l’he hagut de buscar en el diccionari després que un feliç atzar de la memòria me la catapultés fins a la punta de la llengua.

Ja ho deia aquí mateix abans d’ahir quan comparava les excursions escolars que jo feia a la Coca-Cola i les que ara fa la canalla a Ascó: avancem?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!