Totxanes, totxos i maons

Tal dia com avui de fa vint anys a Vilaweb es va posar en marxa Més Vilaweb, un potent i innovador conglomerat de productes i serveis per als seus lectors. Entre les prestacions més notòries d’aquell enginy hi havia un apartat dedicat a una eina sobre la qual fins aleshores se n’havia parlat molt poc, per no dir gens: els ‘weblogs’, una expressió anglesa que aquí no vàrem trigar gaire a catalanitzar amb el nom de Blocs i que no són més (ni menys) que diaris interactius personals a Internet.

Aquell mateix dia Vicent Partal, Oriol Izquierdo i jo vàrem penjar els primers apunts dels nostres respectius Blocs: ‘Mails per a Hipàtia’ (Partal), ‘Oi?’ (Izquierdo) i ‘Totxanes, totxos i maons’ (servidor de vostès). Paral·lelament Biel Mesquida, aprofitant que aquell dia era el Bloomsday número 100 (vegeu aquí) va publicar, també en format de Bloc, ‘Homersea’ (vegeu aquí), una singular recreació en disset capítols de l’Ulisses de James Joyce situada en terra mallorquina.

Ara mateix, vint anys després, dels tres Blocs inicials l’únic que manté un bon ritme d’activitat és aquest que esteu llegint. Jutgeu, si no, vosaltres mateixos això que dic del bon ritme: aquest apunt d’aniversari pel qual ara passegeu la vostra mirada és el que fa el número 4.631 dels que porto publicats des d’aquell llunyà 16 de juny de 2004 en què tot va començar. Una senzilla operació aritmètica us dirà que la meva mitjana de publicació és de vint apunts cada mes. Dos dies de cada tres. Pas mal…

(i com que sóc dels que creuen que això d’Internet no pot durar i el dia menys pensat fotrà un pet com un aglà tots els 4.631 apunts els tinc impresos i arxivats en unes quantes capses ben controlades i endreçades).

He anat escrivint diversos apunts d’aniversari en dates com la d’avui. No he fet una cerca exhaustiva però recordo el dels tres anys, el dels cinc, el dels deu i el dels quinze en els quals sempre he combinat la satisfacció per haver assolit aquella fita amb la incertesa de si tindria prou bufera i constància com per seguir omplint el sac. L’últim apunt que recordo d’aquest estil és aquest de fa cinc anys, que vaig titular ‘Les Totxanes: quinze anys pujant paret’ i que em serveix de trampolí per a aquest d’ara.

En els cinc anys que separen aquests dos apunts han passat un munt de coses. I de totes he procurat que en el Bloc hi quedés alguna referència.

Us en detallo algunes:

Per culpa d’una alcaldessa perepunyetes, per exemple, vaig haver de jubilar la magnífica Vespa de color vermell que tenia –llampant i en perfecte estat de conservació– des de feia divuit anys i comprar una moto nova. Si no m’erro, fins no fa gaire la meva antiga Vespa corria per Itàlia sense manies, ben feliç i cofoia.

I ja que surt Itàlia diré que en aquests cinc anys l’A. i jo hi haurem anat un total de nou vegades. Quatre amb la nostra néta Mila (a Venècia, Roma, Florència i Nàpols), tres més a la Toscana amb diversos acompanyants, una a la Pulla i una altra a Sardenya. Per tancar l’apartat viatger cal afegir-hi una estada de tres dies, l’any passat, al París de la França i una altra, més recent, de tres dies al País Basc amb excel·lent companyia. Mai a españa, és clar…

Hem resistit també els dos anys de la Covid-19 –que, afortunadament, a casa hem superat de forma prou satisfactòria– amb el corresponent període de confinament al despatx que vaig aprofitar per aprendre italià en pla autodidacte.

En aquests darrers cinc anys he tingut, a més a més, el privilegi de ser el Comissari del Centenari del naixement de Joan Triadú, un compromís que m’ha tingut força ocupat dos anys, entre els disseny dels preparatius i l’execució de les nombroses activitats que s’hi varen programar. Dos anys que als seguidors fidels d’aquest Bloc no els devien passar desapercebuts perquè, atrafegat com anava, va ser un període de baixa producció d’apunts.

En l’àmbit familiar la gran fita del quinquenni ha estat, sense cap mena de dubte, la celebració dels cinquanta anys del nostre casament, el 30 de novembre de 1972. Festa grossa. Acompanyada d’una altra fita no menys important: hem triplicat el nombre de néts. Hem passat de tenir-ne una (la Mila, de l’any 2012) a tenir-ne tres. Els nous fitxatges han estat el Tom (maig de 2021) i el Guiu (juny de 2023). Com deia Fellini: ‘e la nave va’. Com deia ma mare: ‘no s’acabarà el món…’

Mantenir aquest Bloc, a part de donar-me força feina, m’ha ajudat a posar en ordre els meus records i a fixar-los de manera que estiguin a l’abast de tothom i que, a més a més, serveixin per donar a conèixer fets i costums que potser ara es poden considerar obsolets o vellúries passades de moda, però que crec que tenen un valor intrínsec no gens menyspreable. També m’ha proporcionat un munt d’alegries i de contactes directes amb les opinions i els comentaris dels lectors, amb algun dels quals mantinc una correspondència personal summament agradable i enriquidora.

Continuo llevant-me cada dia a les 6 del matí amb el cap despert i actiu com una moto. I, conseqüentment, continuo anant a dormir ben d’hora. Tant, que l’únic programa de ràdio que escolto assíduament —‘El Búnquer’, a Catalunya Ràdio, de 9 a 10 de la nit– molts dies no el puc ni acabar perquè abans ja m’he adormit. Això sí: la televisió ni mirar-la. Ni programes, ni futbol, ni telenotícies, ni les sèries, que sembla que ara tenen tanta acceptació entre la gent. Ep, amb una excepció d’aquests dies: segueixo puntualment ‘Tor’. Set capítols fins ara; i demà, dilluns, el vuitè i darrer.

El que sí que sento créixer amb força dintre meu cada dia que passa són les ganes que ens independitzem d’aquesta cosa llefiscosa, feixista, nociva, purulenta i retrògrada que es diu españa. O estat español, si us agrada més. Lluny, ben lluny –i ben aviat, si us plau–  aquesta màquina tòxica, devastadora i incompetent que ens roba des de fa segles i que ara ja ni es molesta a dissimular l’odi ancestral que sent per Catalunya i pel català. Ara fa cinc anys érem a punt de conèixer les ignominioses sentències contra els dirigents independentistes i de posar en marxa aquella eina de dignitat denominada ‘Tsunami Democràtic’ que evidentment no va ser cap mala cosa. Ben al contrari, només s’ha de veure com el feixisme judicial español encara avui el persegueix rabiüdament. ‘Dignitat contra ignomínia’ en seria el resum. I ho deixo aquí perquè em sembla que ja se m’ha entès, oi?

Acabo, que ja toca.

Si hagués de triar una frase que definís el meu moment actual em decantaria sense cap dubte per aquell senzill ‘ancora imparo’ (encara aprenc) atribuït a Michelangelo Buonarroti que diuen que responia, quan era vell, si algú elogiava la seva descomunal obra. Per a mi, doncs, encara és temps d’aprendre, de mantenir l’antena en permanent estat de recepció i de no reprimir gens la curiositat, ben al contrari. Podria definir-ho també com un deler per encomanar entusiasmes a qui em llegeix –aquí en aquest Bloc, en els articles que escric en altres llocs, en tot allò que explico als nets…–; encomanar entusiasmes, dic, per les coses importants que ens envolten (la música, els llibres, l’art, la gent, les paraules, la companyia de la persona estimada…) I tot això, és clar, amb el secret desig de continuar estant d’alguna manera present després que la salut  –aquesta salut que ara com ara em fa uns relatius bons tractes–  em faci saber algun dia, que espero que sigui llunyà, que el meu avió és a punt d’enlairar-se.

Doncs això.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!