Des d’aquell mes de novembre no teniu informació sobre el Iair i l’Eitan ?
No. Ni han aparegut als vídeos que l’organització terrorista de Hamàs publica cada cert temps per a la seva guerra psicològica, amb ostatges parlant per enviar algun missatge.
En una altra entrevista, vostè va criticar la Creu Roja perquè en teoria donen servei per poder atendre ferits i segrestats, però tampoc tenen informació al respecte.
Tant de bo. La Creu Roja no ens va voler ni rebre. Nosaltres vam anar a la Creu Roja per lliurar un llistat de medicaments que els segrestats havien de consumir. Fins i tot vam portar medicaments, però la Creu Roja no va voler rebre els medicaments. Van dir que no podien fer absolutament res perquè, per això, totes dues parts han d’estar d’acord i Hamàs no hi estava d’acord.
No ho acabo d’entendre perquè la Creu Roja funciona lliurement a la Franja de Gaza. I vam veure vídeos de quan van alliberar ostatges, la Creu Roja estava amb els terroristes de Hamàs. Però bé, forma part de la hipocresia d’aquest món.
Creieu que hi ha un punt d’hipocresia en aquestes organitzacions humanitàries ?
No en tinc cap dubte. Quan algú de la UNRWA[Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina]o de la Creu Roja són membres de Hamàs, com ara que van alliberar aquesta noia que estava segrestada a casa d’una família normativa d’un home era un corresponsal d’Al-Jazeera a la Franja de Gaza, no en tinc cap dubte. Hi ha hipocresia i som generosos a la definició.
Després en parlarem més, de tot això. Moltes vegades ha comentat que l’esperança és l’última cosa que es perd.
És així. És allò que ens manté amb forces. A veure, som conscients que això és una loteria. Per més que els meus fills siguin forts, fa vuit mesos que són als túnels. I estan malalts perquè no veuen la llum del dia, no mengen el que haurien de menjar, no dormen, estan sota tortures psicològiques i físiques també. No és que estiguin detinguts en una presó, estan segrestats a túnels des de fa vuit mesos a mans d’una organització terrorista anomenada Hamàs. La seva vida està en perill en qualsevol moment.
Imagino que el rescat de diversos segrestats fa una setmana a Rafah potser és una dosi d’esperança.
Això va generar en tots nosaltres una sensació de sentiments oposats. D’una banda, és clar, l’alegria que hagin pogut treure d’aquest infern a qualsevol és benvinguda i beneïda. D’altra banda, també va generar un sentiment de frustració perquè no són els teus. Però a veure, tots van ser rescatats perquè estaven en famílies normatives com la teva o la meva. Dels que són als túnels, ningú va ser rescatat i no crec que puguin ser rescatats.
Ara ha tornat a comentar això que els segrestats estaven a cases de famílies normatives. Això trenca alguns dels relats que s’han anat imposant i que potser Hamàs no és només l’home jove amb passamuntanyes i metralleta i que va molt més enllà ?
A la Franja de Gaza tothom té a veure amb Hamàs, directament o indirectament. Si una dona argentina estava segrestada a casa d’una família que l’home era mestre de la UNRWA, si als hospitals de Gaza hi ha entrades als túnels, si hi ha metges que quan van arribar els segrestats no els van voler atendre per ser jueus o que van operar nois i noies sense posar anestèsia…
Són metges, no estem parlant, com tu dius, de joves amb passamuntanyes i armes proporcionades per l’Iran. Aleshores un es pregunta qui no està involucrat amb Hamàs. Compte que jo sé que els dos milions d’habitants a Gaza no són terroristes, però aquest és el govern que tenen.
També li volia preguntar com estan portant vostès i tota la societat israeliana tota aquesta situació. Perquè, més enllà de la seva dura situació personal amb la qüestió dels seus fills, el país continua estant en guerra. La cúpula de ferro es continua activant constantment i el risc, l’amenaça i els atacs a Israel segueixen estant presents.
Sí. I no oblidem que també hi ha una guerra al nord amb Hezbollah, que són cosins germans de Hamàs i tots dos s’han sostingut econòmicament i a nivell d’armament per l’Iran. Israel no va iniciar aquest conflicte. Israel va iniciar les operacions a la Franja de Gaza perquè Hamàs va entrar a Israel i va matar 1.400 ciutadans comuns. Els segrestats són gent que van treure dels seus llits amb pijama.
La culpa del que està passant a Gaza no la té Israel, la té Hamàs que fa servir la seva població civil com a escut. Perquè els dirigents de Hamàs estan amagats als túnels com a rates. Si almenys fossin valents, sortirien a lluitar. Però no, estan amagats com a rates i usen la seva població com a escuts i estan envoltats dels ostatges com a assegurança de vida.
Tenen contacte sovint amb el govern d’Israel perquè els vagin informant dels avenços o les noves informacions sobre els segrestats ?
No, cada família té un oficial d’enllaç que és l’encarregat d’informar-te si hi ha informació puntual, però res més. Nosaltres no estem al corrent dels detalls de les negociacions, però això ja és una crítica interna. A mi el que em preocupa és que al món sembla que la culpa del que passa és d’Israel. Quan sento allò de “des del riu fins al mar” em pregunto “i nosaltres què ?”. Serem membres de l’estat palestí ? Ens tiraran al mar ? Què fem amb els jueus que viuen a Israel ?
La manifestació de diumenge a Barcelona va ser gairebé una excepció a Catalunya. És més habitual veure més manifestacions a favor de Palestina que no pas manifestacions per demanar l’alliberament dels segrestats per Hamàs. Què sent sobre això ?
Avui m’he despertat al matí i he vist els informes de les televisions espanyoles i m’han vingut ganes de vomitar. Més enllà d’imatges de runes i gent plorant, no han dit ni una paraula dels segrestats. Ni una paraula. Aleshores, quan la informació és tendenciosa amb tota la intencionalitat del món, és clar que la manifestació d’aquest diumenge em posa orgullós. Perquè això és el que cal fer: demanar l’alliberament dels ostatges.
Perquè si tenir segrestat un nadó de nou mesos no és una violació dels drets humans, què és una violació dels drets humans? I no sóc dels que es posa victimista i vull aclarir que jo fins al 7 d’octubre formava part del campament de la pau.
Té la sensació que, malgrat haver comès la massacre del 7 d’octubre i tenir encara més de 100 segrestats, Hamàs està guanyant part del relat internacional ?
És obvi, és clar. Avui forma part del consens que cal anar per la via de la causa palestina. Hamàs és una organització terrorista, mig món la va declarar una organització terrorista. Però sembla que això no importa.
I què sent quan sent Pedro Sánchez parla del reconeixement de l’estat de Palestina mentre Hamàs segueix tenint més de 100 segrestats ?
En el meu caràcter de docent des de fa 50 anys, per una qüestió de respecte al país on sóc, assumiré per a mi la llibertat de no contestar.
Però aquest posicionament beneficia o perjudica les víctimes ?
No els beneficia, per a res. Al contrari. La conseqüència és que[Hamás pensa]“matem, és igual, el món està amb nosaltres”. Suposo que[el posicionament del Gobierno]forma part de la política de no voler veure què hi ha aquí. Perquè el que passa aquí no és res contra Israel o contra els jueus. És que l’avenç de l’islamisme radical es doni a tot el món. Hamàs va agrair fraternalment al govern espanyol la seva declaració.
Per on passa la solució a la situació actual ?
En el meu caràcter d’argentí sempre dic que per ballar un tango en fan falta dos. El tema no és el que Israel estigui disposat o no a donar, que ja li dic que, si hi ha un alto el foc, el respectarà. Però qui és el garant de la paraula de Hamàs? Qui? El senyor Pedro Sánchez? Hamàs vol continuar mantenint-se al poder. Ningú no es pregunta on paren els centenars de camions d’ajuda humanitària, però és més fàcil i està de moda atacar Israel i no atacar Hamàs.
A mi em sorprenen, per exemple, totes les associacions a favor dels drets dels homosexuals que donen suport a la causa palestina. Jo els convido amablement que intentin entrar a la Franja de Gaza per defensar la llibertat d’expressió sexual. Amb una mica de sort duren cinc minuts. Però això forma part de la ignorància.
Més enllà de la ignorància que assenyala, creieu que també hi ha un punt d’antisemitisme ?
No en tinc cap dubte. Forma part de la vella dama anomenada antisemitisme disfressat d’aquesta vestidura anomenada antisionisme. Amb el respecte més gran, aquí a Espanya hi ha algun tipus d’història amb els jueus, no? Si no recordo malament ningú aquí encara ha demanat perdó per la inquisició i per l’expulsió[de jueus]d’Espanya.
Ara comentava això de la disfressa de l’antisionisme per tapar el que és antisemitisme. Què n’opina ?
Al final res no va canviar. L’Holocaust no va ensenyar res a ningú. Per això era important que a la manifestació de diumenge participés la societat en general, no només la comunitat jueva. Perquè el tema dels segrestats no té absolutament res a veure amb la solució que hi hagi un estat palestí o no. Té a veure amb un tema de drets humans. La gent de bé no pot estar amb una organització terrorista. I si em permet, recordar-los que cal no oblidar qui va volar Atocha.
Per acabar, vol enviar algun missatge, ja no al govern d’Espanya, sinó a la gent corrent que llegeixi aquesta entrevista ?
Jo el que els diria és que ens ajudin en la lluita per a l’alliberament dels nostres éssers estimats sense cap mena de condicionament previ. Insisteixo, als meus fills se’ls van emportar del seu dormitori, no són soldats. És més, aquest atac de Hamàs va ser horrible perquè van mossegar la mà que els donava de menjar.
La gent a la Franja de Gaza, més de 20.000 treballadors, treballaven a Israel. Van atacar els kibutz que els ajudaven quan els havien de portar als hospitals d’Israel. El meu fill Iair treballava amb joves en risc de la Franja de Gaza i se’l van emportar segrestat. Demano a la gent que participi en dues coses: en la lluita perquè alliberin els segrestats i perquè alliberin la Franja de Gaza de Hamàs.
Post Scriptum, 15 de febrer del 2025.
Avui, al Jerusalem Post: “Argentine-Israeli Iair Horn freed from Gaza captivity without brother Eitan” .