Totxanes, totxos i maons

Marxem. Des d’avui fins al 5 de setembre passejarem per les regions més meridionals de la península italiana: la Pulla, la Basilicata, Calàbria i la Campània. Serà la nostra segona etapa -l’any passat anàrem a Sicília (vegeu aquí)- en el recorregut per franges de sud a nord d’Itàlia que hem planificat fins al 2011 o 2012.

Tres setmanes, la darrera de les quals la dedicarem íntegrament a Nàpols i rodalies…  (n’hi ha més)

Pel que fa a lectures em sembla que anem bastant ben equipats:

“No sé si Nàpols és bella. Em sembla, això sí, al·lucinada, cridanera, forta, dura. I em genera una relació d’amor-odi, d’atracció-repulsió, de pena-ràbia, que em fascina i em lliga amb passió. Com una ficció -una pel·lícula- a la qual hi assistís diàriament i on tot i ser sempre la mateixa, cada volta descobrís matisos, excrecències, plaers, racons. Nàpols no és la bellesa, és la vida.”
(Josep Piera, “Un bellíssim cadàver barroc”, 1987)

“Aquestes ciutats del tipus de Nàpols, jo les trobo completes. Hi arribeu i us agafa una mena de desig de perdre-us pels carrers, de fondre-us en la vida popular, de prendre un bany d’humanitat espessa. La brutícia us fa gràcia, us sap greu no saber menjar els macarrons amb les mans, les supersticions, el joc de la morra, la misèria us entendreixen. Tota la vida és al carrer, i el que us fascina és la vida del carrer. El carrer us atrau. (…) No hi ha pas lloc a dubtes. La feina d’un turista conscient i organitzat és a Nàpols aquesta: perdre’s pels carrers.”
(Josep Pla, “Cartes d’Itàlia”, 1954)

“Natura humana, ¿com,  /  si ets, en tot, fràgil, vil,  /  si ets ombra i pols, les virtuts t’afalaguen?  /  I si ets, en part, gentil,  /  ¿per què els nobles afany i pensament,  /  així, lleugerament,  /  per tan baixos motius, neixen, s’apaguen?”
(Giacomo Leopardi, Cant XXXI, compost a Nàpols entre 1834 i 1835, traducció de Narcís Comadira)

——————————————————————————————
——————————————————————————————

Aquests dies en la premsa es parla molt sobre la conveniència de fer una gran manifestació -avalada pels expresidents Pujol, Maragall, Barrera i Rigol- en defensa de l’Estatut i en protesta per la més que possible afaitada que el seu contingut rebrà per part del Tribunal Constitucional espanyol. Desconec com evolucionarà l’assumpte durant les tres setmanes que l’A. i jo passarem per terres italianes però ara, a punt d’enfilar-nos a l’avió, m’agradaria deixar aquí unes quantes reflexions breus:

* Una manifestació com aquesta, secundada per un polític com el senyor Maragall -caracteritzat fins a la mitificació per la seva poca sensatesa a l’hora de governar- i per tres polítics més en lògic declivi, em sembla com a mínim de dubtosa eficàcia de cara al que realment ens interessa, que és acabar amb les rèmores del passat i fotre el camp d’Espanya tan aviat com sigui possible perquè això d’ara ja no hi ha qui ho aguanti.

* Una llarga experiència històrica de decepcions, mentides i garrotades ens hauria d’haver ensenyat ja que res que ens vingui donat pels espanyols -en aquest cas, les escorrialles d’Estatut que tingui a bé de concedir-nos la colla d’impresentables del Tribunal Constitucional teledirigits pel PSOE i el PP-; que res que ens vingui d’aquesta llopada, dic, ens ha de ser bo.

* Llegeixo en alguna banda que la manifestació es convocarà “per defensar la dignitat de Catalunya”. Francament, a aquestes alçades de la pel·lícula jo crec que la dignitat ja no cal pregonar-la: simplement cal exercir-la. I, tal com ho veig jo, ara com ara el gest més digne que podem dedicar-li a Espanya és una solemne botifarra. Que els bombin.

* No sé si val la pena esmerçar gaires energies per intentar salvar les molles de l’Estatut. Encara ens hi emmerdaríem durant tres o quatre anys més. S’haurà d’anar a aquesta manifestació, és clar. I tant de bo sigui multitudinària. Però no ens hi capfiquem perquè servirà de ben poc. Sóc del parer que el veredicte final restrictiu del TC no hi ha qui el pari i que si cal moure’s -que cal, n’estic convençut- ha de ser per definir en quin moment fem el pas definitiu i marxem.

* Així doncs, fil a l’agulla i poca tonteria, que hi ha molta feina per fer.

“Ja no ens alimenten molles / ja volem el pa sencer / la vostra raó es va desfent / la nostra és força creixent.”
(Ovidi Montllor, “Tot explota pel cap o per la pota”)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!