Totxanes, totxos i maons

(La sèrie s’acaba ara i va començar aquí)

* El dia de Sant Jordi de 2003 -any d’eleccions al Parlament de Catalunya, per cert- La Vanguardia informava sobre la presentació del manifest “Per una nova etapa cultural a Catalunya” (vegeu-lo aquí). Un text en el qual, entre altres consideracions, uns quaranta creadors i intel·lectuals catalans demanaven a les institucions públiques una major atenció a la cultura de l’excel·lència i a la que formula plantejaments crítics. També denunciaven la confusió que existia entre la indústria cultural i el negoci de l’entreteniment.  (n’hi ha més)

La iniciativa va ser difosa de manera gairebé exclusiva pel diari del Grup Godó que en les setmanes següents no va deixar cap dels seus intel·lectuals afins sense mobilitzar perquè exposessin les seves opinions sobre l’esmentat document.

El significatiu silenci dels altres mitjans va propiciar que l’afer es mantingués de manera més o menys artificial a La Vanguardia fins als primers dies de juny i que després -la galvana estival, sens dubte- s’aturés fins al 17 d’octubre -just un mes abans de les eleccions que varen portar el primer govern tripartit, el de la senyora Caterina Mieras, la recordeu?- quan es van convocar a la seu de la SGAE unes jornades de debat sobre el model cultural més convenient per Catalunya amb uns ponents que, en la majoria dels casos, formaven part del grup de signants del document. Allí es va debatre, entre altres assumptes, sobre la conveniència, o no, de crear un Consell de les Arts. Novament el silenci dels altres mitjans va ser si més no curiós…

* L’any següent la festa de Sant Jordi va ser dominada, tant pel que fa a vendes com a l’acceptació del públic a l’hora de fer cua per demanar una signatura, pels denominats “autors mediàtics” (Buenafuente i companyia, per entendre’ns). No era pas una novetat, però en aquella edició s’havia arribat a un punt àlgid que va generar la reacció de la gent del ram de la ploma.

Uns dies després, més concretament el 7 de maig de 2004, vuit escriptors –Alfred Bosch, Gemma Lienas, Baltasar Porcel, Carme Riera, Robert Saladrigas, Isabel-Clara Simó, Emili Teixidor i Ferran Torrent– varen presentar un document titulat “Sant Jordi es menja el Drac” en el qual amenaçaven de no participar més en el Dia del Llibre a causa de la seva banalització.

Els cinc punts del manifest plantejaven unes propostes sobre la manera de tractar informativament les promocions prèvies i els resultats de vendes de Sant Jordi. Per això s’adreçaven al Gremi de Llibreters, al Col·legi de Periodistes, al Consell Audiovisual i a la Generalitat. Els títols dels respectius epígrafs ens donen una idea de per on anaven els trets:
* Separació de literatura i espectacle
* Distinció d’idiomes i de modalitats
* Regulació de la publicitat endogàmica
* Igualtat de tracte per al català
* Ordenament dels rànquings 

De les reaccions registrades l’any següent –Frankfurt era més a prop-  no conservo en la carpeta cap retall significatiu. Bon senyal. Suposo que el pas dels mesos va ajudar a amorosir totes les posicions i no es varen produir més confrontacions.

Sí que em sembla recordar, però, que aquell any Jordi Coca va decidir renunciar als rituals de la signatura de llibres i obrir les portes de casa seva als lectors que vulguessin acompanyar-lo per parlar de llibres o del que vingués a tomb. Pocs dies després recordo que el mateix Coca em va dir que havia quedat encantat de l’experiència i que s’estava plantejant repetir-la els anys següents.

(Aquí s’acaben les batalletes de l’arxiver)