Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Tot i que com a escriptor reconec que no m’ha fet mai gaire el pes, penso que la desaparició d’una figura com la de mossèn Josep Maria Ballarín ens deixa a tots plegats més sols i més empobrits espiritualment.
La seva insubornable llibertat de pensament, paraula i obra, el seu exquisit respecte per tothom, la senzillesa i el sentit comú que transmetia en tots els seus actes, l’exemple de la seva espiritualitat lligada a la terra que tots trepitgem i aquella sensació de persona oberta i comunicativa que sabia demostrar, sense amaneraments ni gestos forçats, què vol dir estimar a l’altre eren alguns dels trets que feien de Ballarín un home singular. Irrepetible.
Des que a primera hora del matí s’ha sabut la notícia del traspàs, la xarxa i els mitjans de comunicació convencionals s’han omplert de retrats i valoracions sobre ell, cosa que demostra de manera irrefutable la seva condició de gran persona i de gran personatge. A mi ara se m’acut explicar una anècdota que en el seu moment no va tenir gaire difusió i que, per tant, és possible que molta gent a hores d’ara la desconegui.
A mitja tarda del divendres 18 d’agost de 1995, quan conduïa de tornada cap a Puigcerdà per continuar les seves vacances, Fernando Lara Bosch –conseller delegat d’Editorial Planeta i fill del seu fundador– va patir un accident de cotxe a l’autovia Terrassa-Manresa que li va costar la vida als 38 anys. Havia baixat a Barcelona expressament per assistir a la presentació de la plantilla del RCD Espanyol, equip del qual era vicepresident.
En aquella mateixa hora mossèn Ballarín anava de Queralt cap a Barcelona en el seu cotxe i, en veure a l’altra costat de l’autovia els cotxes que atenien l’accidentat va aturar-se per si podia ajudar.
L’endemà, en llegir la notícia als diaris i assabentar-se de qui era la persona a la que havia atès va posar-se en contacte amb la família Lara perquè, dintre de la lògica desesperació del moment, tinguessin el consol de saber que el seu fill, agonitzant, havia rebut de mans seves els auxilis espirituals.
Conta la llegenda que uns quants dies després, Ballarín va rebre una trucada d’algú situat molt amunt de l’Editorial Planeta en la que li agraïa l’atenció que havia tingut amb el moribund i, alhora, li preguntava si era el mateix Ballarín que cinc o sis anys abans havia tingut un èxit editorial d’enormes dimensions amb “Mossèn Tronxo”.
Fins aquí la ressenya del que va passar i una cua final de tons diguem-ne llegendaris. El que sí que és una dada comprovable és que en la bibliografia de Josep Maria Ballarín (vegeu-la aquí) entre els anys 1996 i 1999 figura la publicació de quatre llibres seguits a l’editorial de la família Lara. I, molt especialment, el primer d’aquests quatre treballs, “Santa Maria, pa cada dia”, que va ser guardonada amb el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull de 1996. Ara ha fet just vint anys.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només matisar que el senyor Lara no tenia la casa a Puigcerdà sinó a Vilallobent, poble que, això sí, pertany a Puigcerdà.
Que descansi en pau mossèn Ballarín, persona intel·ligent, alegre, culte i gran patriota, i que des del cel ens ajudi a alliberar la nostra pàtria.