Totxanes, totxos i maons

El 28 de desembre de 1958, tal dia com avui de fa cinquanta anys, era també diumenge i, per tant, durant el matí Ràdio Barcelona emetia “La comarca nos visita”, un programa d’entreteniment fet de cara al públic que presentava el locutor Enrique Fernández. (*)

Conta la llegenda que justament aquell dia un parell de nois barcelonins equipats amb una guitarra i molts nervis es varen presentar al programa per cantar davant del públic per primera vegada a la seva vida.

Poc abans de sortir a l’escenari el locutor els va preguntar: “Amb quin nom us he de presentar?”…  (n’hi ha més) 

“Ens diem The Dinamic Boys”, va dir el més baixet, que semblava el més decidit.

“Com que no sé anglès diré que sou El Dúo Dinámico”.

I així va començar tot.

La gent de la meva edat recordarà l’èxit descomunal que durant molts anys va tenir entre nosaltres el Dúo Dinámico. I a més de recordar-lo segurament serà capaç d’entonar una dotzena llarga de cançons escrites pels senyors Manuel de la Calva i Ramon Arcusa, els nostres Lennon i McCartney casolans.

Unes cançons que estan incrustades en les nostres biografies sentimentals (o, com diria un locutor cursi, unes cançons que “ja formen part de la banda sonora de les nostres vides”). N’anoto unes quantes: “Quince años tiene mi amor”, “Perdoname”, “Como ayer”, “Balada gitana”, “Lolita twist”, “Quisiera ser”, “Mari Carmen”, “Amor de verano”, “Esos ojitos negros”, “Amor amargo”, “Somos jóvenes”, “Eres una estrella azul”…

Recordo que el Dúo Dinámico i altres cantants del moment varen generar entre nosaltres els primers esclats de fanatisme incondicional: el fenomen de les “fans” (**). Unes “fans” que aquí en els primers temps es dividien principalment entre “guardiolistes”, seguidores de José Guardiola, i “dinàmiques”. I encara entre aquestes hi havia dues faccions: les “manolistes” i les “ramonistes” segons decantessin les seves simpaties pel baixet simpàtic o per l’alt de la guitarra que feia les segones veus.

Sense arribar als nivells de popularitat del Dúo Dinámico la moda dels duets es va escampar ràpidament a casa nostra. Jo ara mateix en recordo dos -sempre amb la mateixa estructura: un guapet i un altre que no tant, un a pèl i l’altre amb guitarra-  que varen arribar a enregistrar uns quants discos amb una certa repercussió popular: el Dúo Juvent’s i el Dúo Rúbam (vegeu els arxius del final de l’apunt).

Perquè us feu una idea de com funcionava la creativitat del moment us diré que el nom del Dúo Rúbam prové d’una combinació de les primeres lletres de “Banco Rural y Mediterráneo”, que és l’entitat -a la cruïlla de Gran Via i passeig de Gràcia- on els dos components del grup es guanyaven les garrofes.

No em fa res reconèixer-ho públicament: avui fa mig segle d’un dia important per a l’educació sentimental de molta gent de la meva generació. Si més no en el meu cas me’n declaro deutor absolut. Per això crec que no hauria estat just deixar passar desapercebuda la data.

——————————————————————————————-

(*) Recordo que el director de la petita orquestra que acompanyava les actuacions en directe era el mestre Alfredo Doménech. El tinc clavat a la memòria perquè cada vegada que em trobava amb la senyora Anita -veïna de replà de la meva àvia- em deia que jo m’hi assemblava molt. És el xicot jove i escanyolit amb ulleres i cara “de pito” que podeu veure en l’arxiu del final de l’apunt.
(Ara que ho acaba de llegir l’A. diu que sí, que la senyora Anita tenia raó.)

(**) El fenòmen de les “fans” va ser genuïnament femení. Suposo que el motiu és que elles han estat sempre més desinhibides. Els nois, en canvi, (almenys els d’aquella època) érem uns perfectes estaquirots. Sembla estrany que encara n’hàgim pogut treure tant profit…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!