Totxanes, totxos i maons

La mort del poeta i filòsof (i unes quantes coses més) Agustín Garcia Calvo, esdevinguda dies enrere, m’ha fet venir a la memòria una anècdota que relaciona el seu nom (i un parell més que ja diré) amb el poeta i assagista (i unes quantes coses més) José Maria Valverde (la fotografia del qual il·lustra amb tots els honors l’apunt d’avui).

Un dia d’agost de 1965 -precisament agost, el mes que el règim franquista aprofitava per adoptar les mesures que considerava que serien impopulars- el govern va decretar…  (n’hi ha més)

… l’expulsió de les seves càtedres a la Universitat de Madrid dels professors d’Ètica i de Dret Enrique Tierno Galván, José Luís Aranguren i Agustín García Calvo a causa de les seves actituds fortament crítiques amb aquell franquisme ranci i impresentable que tot just l’any anterior havia celebrat amb gran pompa els “25 años de paz”.

El que ha quedat en la meva memòria de tot allò -segurament per l’insòlit de la reacció- és que de resultes d’aquestes expulsions l’aleshores catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona José María Valverde va solidaritzar-se amb els seus col·legues i va presentar al Ministeri la seva dimissió amb un telegrama que deia: “Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos”. 

(Val a dir que alguna llegenda urbana conta que Valverde va presentar la dimissió de manera formal i que la sentència en qüestió la va deixar escrita a la pissarra. Sigui com sigui, enlloc es nega l’existència de la frase. Agafeu, doncs, la versió que més us agradi).

Aprofitant que avui és diumenge i hi ha temps per a tot i, sobretot, perquè us feu una idea de com anava el món per aquelles dates us diré, per exemple, que 1965 va ser l’any de l’explosió de la minifaldilla amb Mary Quant i Carnaby Street com a noms de referència, que el 4 de gener es va promulgar un manifest internacional per demanar la interrupció de les obres de la Sagrada Família signat, entre altres, per Miró i Le Corbusier, que el 27 de febrer el pare Peyton -el de “la familia que reza unida permanece unida”– va organitzar un rosari monumental a la Diagonal de Barcelona, que el mateix mes de febrer va començar la guerra de Vietnam, que el març va ser expulsat a Itàlia l’abat Escarré, que l’abril apareixia el primer número de la revista “Presència”, que el maig La Cova del Drac obria portes al carrer Tuset, que el 3 de juliol els Beatles actiaven per primera i única vegada a casa nostra, que la vigília d’aquell dia el Tour de França havia acabat etapa per primera vegada a Barcelona i que el guanyador va ser José Pérez Francés, que a finals de juliol Bob Dylan escandalitzava la parròquia al festival de Newport sortint a l’escenari amb una guitarra elèctrica, que el 12 d’agost el Comitè Central del Partit Comunista Xinès posava en marxa la Revolució Cultural, que el 29 de setembre es va crear l’Associació de Mestres Rosa Sensat, que la cançó grega “Min les tipota” va guanyar el Festival de la Canción Mediterránea (Pino Donaggio en va ser el finalista amb “Si chiama Maria”), que el mes de novembre començaven les emissions de l’UHF, la segona cadena de TVE i que el 28 de desembre van arribar a les llars les primeres glopades del denominat Gas Natural.

Churchill, Nat King Cole i Malcolm X (aquest darrer assassinat a Harlem) varen ser alguns dels difunts il·lustres de l’any.