Totxanes, totxos i maons

Dinar amb un important editor del País Valencià. Presenta a la premsa la darrera novetat del seu catàleg. Mentre ens serveixen el vi i l’aigua i ens porten el primer plat l’editor fa la introducció i de seguida li passa la paraula a l’autor perquè expliqui el més essencial de la novel·la.

Les presentacions de llibres -ja siguin a la premsa, com ara, o al públic en general- són uns saraus que agraden molt als editors però que, analitzats fredament, tenen una notable dosi d’acte de fe: hi ha un individu -el presentador o bé el mateix autor- que explica les gràcies d’un text a una audiència que encara no l’ha llegit i que probablement no ho farà mai.  (n’hi ha més)

Potser és per això que des de fa uns quants anys declino la majoria de les proposicions que m’arriben de presentar cap llibre. M’avorreixen pel que tenen de previsible.

Val a dir, però, que en aquest dinar que he començat a explicar jo represento l’excepció ja que tinc el llibre des de fa uns dies i ja n’he llegit ben bé la meitat. Això em permet seguir de prop i amb coneixement de causa el joc d’al·lusions i referències que l’autor posa en pràctica durant la seva presentació. M’interessa veure quins aspectes destaca i quins altres deixa en la penombra perquè considera que formen part del nucli dur del llibre i, per tant, és millor que el lector se’ls trobi sense que ningú l’hagi posat en antecedents. Fins aquí tot perfecte.

Tan bon punt l’autor acaba la seva explicació, però, hi ha un canvi no previst en el ritual: l’editor torna a prendre la paraula per dir-nos que malgrat el que es podria desprendre de l’explicació que acabem de sentir que ningú pensi que estem davant d’una novel·la de reflexió o espessa sinó que, al contrari, és un llibre en el que “hi passen coses” i que té un notable component d’amenitat.

Reconec que és veritat, el que diu. Pel que porto llegit mai de la vida se m’acudiria situar el llibre en l’apartat de les novel·les “d’idees”. Però no puc evitar que em cridi l’atenció aquesta reacció gairebé instintiva de l’editor per deixar ben clar davant dels periodistes aquests aspectes de “no-reflexió” i d'”amenitat” del llibre que ens presenta. No fos cas que en els propers dies algun diari donés a entendre que aquella novel·la vessa d’idees, “fa pensar” i, doncs, pot espantar algun possible comprador.

Durant el dinar els dos protagonistes de la trobada ens van explicant coses sobre la situació de la llengua al País Valencià: només un 1,9 per cent de la població diu que llegeix en valencià. Entenc perfectament, doncs, la prevenció de l’editor i de l’escriptor. Però també penso en la part de responsabilitat que ens pertoca als que ens dediquem a opinar sobre llibres des d’alguna tribuna pública.

¿Quantes vegades no apel·lem a l’argument de l’amenitat -“és llegidor”, solem dir- per defensar almenys alguna cosa d’un llibre que, des del punt de vista literari, creiem que no s’aguanta per enlloc?

¿I quantes vegades no hem embafat els qui ens llegeixen quan, davant d’una novel·la “d’idees”, hem preferit exposar les nostres idees personals relatives al tema abans d’entrar a fons en la complexitat del text i fer un esforç de síntesi per ajudar al lector a entendre què li vol explicar l’individu que ha escrit el llibre i quina és la millor manera per entrar-hi?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!