Totxanes, totxos i maons

Tots tenim -jo el primer- una flaca especial per decantar l’anàlisi de les coses que passen en aquest país cap a la banda de la conyeta i la broma fàcil. Això en principi és bo perquè denota que la ciutadania gaudeix d’una envejable salut mental en comparació amb alguns pares de la pàtria i acòlits diversos.

Ara bé, la conyeta i la frivolitat tenen una pega: momentàniament fan fiblada però de seguida cauen en l’oblit… fins a la següent ocasió.  (n’hi ha més)

És un cicle -atzagaiada / reacció conyívola / oblit- cada vegada més breu i més freqüent a casa nostra. I molt em temo que aquesta facilitat per oblidar, aquest papallonejar constant de conflicte en conflicte i de conyeta en conyeta, no acabi generant a fi de comptes uns efectes anestesiants d’allò més contraproduents per l’èxit de la causa.

Vull dir que potser la trampa de tot plegat sigui que ens quedem enlluernats per l’espurna de gràcia que propicia cada situació i en canvi, atabalats amb la xerinola i encaterinats per la rodonesa del propi melic, no ens adonem que és quan abaixem la guàrdia que ens les colen totes per l’esquadra.

Ve a tomb tot aquest preàmbul -"preamble" en genuí tevetresià- perquè el 12 d’aquest mes s’ha complert ja un any de la publicació a l’Avui d’aquell article d’Iu Forn que es va titular "Manual del bon colpista" (vegeu-lo aquí) i que va acabar generant una querella per injúries del ministre de Defensa José Bono (vegeu aquí) que pocs dies després el jutge va desestimar (vegeu aquí).

Desconec si l’embolic judicial es va acabar aquí -crec que no- o, en canvi, Iu Forn té damunt seu encara -crec que sí- l’espasa de Dàmocles de la justícia militar.

En qualsevol cas em sembla que més enllà dels escarafalls sobre la reacció dels militars i la badoqueria d’alguns compatriotes en relació al famós tarannà del "amigo ZetaPé" val la pena que en tot moment tinguem clar que hi ha assumptes sobre els quals el millor és no fer broma.

Per això, perquè sapiguem amb qui ens juguem els quartos, em sembla especialment necessari no perdre de vista que fa tot just dotze mesos:

* el periodista Iu Forn va ser víctima de la seva ingenuïtat i de la intransigència dels feixistes (vegeu aquí).

* el paper conegut com "El País, diario independiente de la mañana" -i que no falta sota l’aixella de cap progre cosmopolita de casa nostra- va donar un bon exemple de fins on pot arribar la baixesa professional quan "al acerbo común de la Patria" (la d’ells, és clar) li toques segons quins voravius  (vegeu aquí).

* Agustí Pons, un bon professional del periodisme, va escriure en el seu Bloc -ara dissortadament tancat- una reflexió brevíssima però no per això menys interessant i alliçonadora (vegeu aquí).

E la nave va…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!