Totxanes, totxos i maons

Algú que no em conegui es pensarà, quan llegeixi el que ara diré, que em va la marxa: resulta que anit, per primera vegada en molts anys, vaig plantificar-me davant del televisor en una nit post electoral -a TV3, lògicament- per empassar-m’ho tot. És a dir, vaig començar per la mitja hora abans de tancar els col·legis i vaig seguir amb el sondeig de les 8 en punt, el debat amb els convidats a l’estudi, els primers resultats oficials i les connexions a les diferents seus dels partits.

Bé, val a dir que la paciència no em va durar tant i poc abans de les 11, just després que el senyor Jordi Hereu anunciés als seus que continuaria al capdavant de l’alcaldia de Barcelona i just abans que el president Montilla prengués la paraula amb el "donaire" que el caracteritza vaig tancar l’aparell i me’n vaig anar al catre, que jo treballo moltes hores i em cal repòs.  (n’hi ha més)

Ara bé, les tres hores llargues que vaig dedicar a l’esdeveniment no foren debades ja que varen tenir un moment àlgid que crec que val la pena de recordar i destacar amb el relleu que es mereix. Un moment d’aquells que no passen sovint.

Poca broma, senyors, perquè anit a TV3 vàrem poder veure un polític reaccionant de manera espontània malgrat estar davant d’una càmera de televisió.

El protagonista del fet va ser el senyor Joan Ridao, que en el debat representava la veu d’ERC. L’escena va començar quan la Tònica Marribes (*), la conductora del programa juntament amb Xavi Coral, li va preguntar, a la vista dels primers resultats, (cito de memòria) "si no començàvem a tenir evidències d’aquella manca de grans líders i referents d’altres temps en la línia del que ha escrit recentment Pilar Rahola quan deia que s’ha acabat l’època que els votants podien decantar-se per gent de la talla de Pujol, Roca, González o ella mateixa."

En sentir el nom de Rahola, inclòs en el mateix lot que el de Pujol i els altres, al senyor Ridao se li va escapar un "Què diu!" mig interromput per una rialla aguda, cruel i incontrolada. Va ser un instant fugaç. Com un sanglot que, irreprimible, surt del més profund de qui l’emet. Amb la contundència d’allò que es pensa però que potser no és correcte de dir en veu alta.

Vaja, que se li va entendre tot, al senyor Ridao… i crec que no va ser ell l’únic que es va fer un panxot de riure en aquell moment.

———————————————————————————–

(*) L’A. em renya perquè diu que aquesta gracieta de trabucar-li unes lletres al nom de la Mònica Terribas -el nom tècnic del joc és "contrapet", com "Maria del Bar Monet" o "Maria de la Jau Paner"- molta gent no l’entendrà i pensarà que quina poca-soltada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!