Totxanes, totxos i maons

Dijous al vespre. Mentre faig temps per anar a l’Auditori a escoltar Miquel Gil, que presentava "Eixos" -discrepo amb l’amic Partal (vegeu aquí): a mi em va semblar un concert intens però no memorable; llàstima, tan excels com és el disc…-, engego el TN Vespre just en el moment que el president Montilla intervé en el míting final de l’antic PSC celebrat sota l’empara de l’"amigo ZP, el prometedor".

Diu el president: "¿Sabeu per què la dreta vol manar a l’ajuntament de Barcelona? Per muntar des d’allí un contrapoder que dificulti la bona feina que està fent la Generalitat!". I jo, en sentir això, no puc reprimir un "Quins collons!" que em brolla del fons de l’ànima.  (n’hi ha més)

Perquè, vejam, ¿qui sinó l’antic PSC durant el llaaarg règim pujolista es va dedicar sistemàticament des de l’altra banda de la plaça de Sant Jaume a contraprogramar i dificultar les polítiques de la Generalitat?

¿Qui va muntar, precisament amb aquest objectiu, la Corporació Metropolitana?

¿Qui va fer de la Diputació de Barcelona una de les institucions més sectàries i menys transparents de l’escenari democràtic català?

¿I qui es va dedicar sistemàticament (i això encara dura) a crear una falsa i perversa dicotomia entre una Barcelona oberta, liberal, moderna i cosmopolita i una Catalunya que identificaven amb la ruralia, l’espardenya, la mirada enrere i la pudor d’all?

Doncs els mateixos que ara demanen el vot perquè algú -"la dreta", diuen- no els desfaci el muntatge.

(I si no n’heu tingut encara prou llegiu aquí el que deia ahir el coblocaire Marcel Campà des del seu cada cop més imprescindible "Las al jaç")

————————————————————————————-

(Addenda posterior)

Alguns amigatxos, sabedors de la meva flaca pels jocs de paraules, em pregunten què s’amaga rere el M.H. del títol d’aquest apunt. No li busqueu tres peus al gat que no hi ha cap misteri: són les sigles de "Molt Honorable", el tractament protocolari que tenen els presidents de la Generalitat. Curiosament, sobre què vol dir el "Zetapé" del mateix títol ningú no m’ha preguntat res. Ben mirat és lògic que no hi hagi dubtes: a aquest senyor -i a les seves promeses- ja ens els coneixem prou tots plegats…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!