Totxanes, totxos i maons

Arribo del concert a l’Auditori de Quico Pi de la Serra. Hi presentava "Tot", el seu nou disc després d’una dècada de silenci discogràfic. Crec que dies enrere ja ho deia aquí mateix: he escoltat el disc unes quantes vegades i m’agrada, sí, però no l’acabo de trobar rodó del tot.

En canvi fa una estona, defensant-lo en directe al costat d’altres clàssics -"La cultura", "L’home del carrer", "A poc a poc", "Una tarda qualsevol"…- m’ha semblat que aquell material remuntava i millorava la meva primera impressió.  (n’hi ha més)

Damunt de l’escenari un competent grup d’acompanyament -no havia vist dos contrabaixos tocant junts des de l’època dels Tropopausa- i unes cançons ben triades amb tres temes recuperats que m’han sorprès molt gratament: "Quico, rendeix-te!" (1988), "Igual que ahir" (1968) (*) i la "Tramuntana epigramàtica" (1971), a base de versos del poeta Fages de Climent.

És curiós. Amb vint-i-quatre hores de diferència he viscut en la mateixa sala Oriol Martorell de l’Auditori dos concerts amb dues sensacions oposades. Aquest del Quico que ha superat en directe el disc que presentava i el d’ahir de Miquel Gil que, en canvi, no va arribar als nivells d’excel·lència que -sempre al meu parer, eh?- fan d’"Eixos" el millor treball de la seva discografia i sense cap mena de dubte un dels dos o tres millors discos apareguts entre nosaltres en el que portem d’any.

—————————————————————————————

(*) Per cert, la lletra d’aquesta cançó ha experimentat un canvi curiós. De l’inicial "Coneixes a Boris Vian? / Per mi és l’escriptor de l’any" hem passat a "Llegiu a Vázquez Montalbán / bon escriptor i bon company".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!