Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Passeu-me l’aparent frivolitat però és evident que la crisi escampa les seves branques per tot arreu. Potser és per això que ahir només va sortir a La Vanguardia l’esquela a pàgina completa en memòria de Manuel Martínez Calderón i signada amb el lema “Siempre seremos cuatro”. El Periódico també va publicar la seva esquela, però de dimensions normals, com els altres mesos de l’any. (n’hi ha més)
Suposo que deu ser cosa dels motors de cerca que hi ha a la xarxa però és molt curiós de veure com cada dia 14 l’estadística de visites a aquestes Totxanes registra un increment inusual de lectures dels apunts dedicats a aquest assumpte.
Paral·lelament també m’arriben correus de lectors que m’expliquen coses -viscudes directament o sentides de tercers (hi ha una certa mitologia, ja, sobre aquesta esquela i els seus inspiradors)- que afegeixen matisos a aquest peculiar homenatge.
En les darreres hores m’han arribat informacions complementàries de lectors que han aprofundit en la xarxa a la percaça de més dades. Hi ha coincidència a destacar el Bloc “Manuel eres luz” (vegeu-lo aquí) i, més concretament l’apunt “Siempre seremos cuatro hermanos” (vegeu-lo aquí), de setembre de l’any passat com a referència per aclarir coses d’aquest suggerent afer.
La meva impressió, però, és que la persona que escriu aquest Bloc -que ha passat pel tràngol de perdre el seu germà- no té res a veure amb els “cuatro” Martínez.
Jo prefereixo no investigar gaire i respectar el joc dels promotors de l’homenatge. És a dir, tirar mà d’aquella divisa que diu “Veure poc, imaginar molt” (ben aplicada dóna magnífics resultats, creieu-me) i fixar-me en el text que completava l’esquela de La Vanguardia d’ahir.
És el poema “Invictus”, escrit pel poeta anglès William Ernest Henley, i en la versió triada pels “cuatro” diu:
Más allá de la noche que me cubre / negra como el abismo insondable, / doy gracias a los dioses que pudieran existir / por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias / nunca me he lamentado ni he pestañeado. / Sometido a los golpes del destino / mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas / donde yace el Horror de la Sombra, / la amenaza de los años / me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal, / cuán cargada de castigos la sentencia, / soy el amo de mi destino: / soy el capitán de mi alma.
(Si voleu llegir el text original anglès el trobareu aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!