Totxanes, totxos i maons

Perill. Deu ser que amb les alegries que els donen “nuestro Fernando” i “la roja” ja s’han desprès dels vels del pudor i comencen a veure el món d’un altre color. Si no, no s’entendria la quantitat de banderes espanyoles que sense cap mena d’escrúpol o vergonya comencen a veure’s pels balcons i finestres dels carrers de Barcelona.

Sort que aquests dies procuro sortir poc de casa, concentrat com estic en la preparació dels disset dies d’agost -i part de setembre- que l’A. i jo passejarem per la Umbria (Orvieto, Perugia, Assís…) i les Marques (Urbino) amb traca final de cinc nits a l’eterna Roma.

A part d’alguns consells directes de bons amics coneixedors de la ciutat estic fent servir tres magnífics llibres a tall de guia. El primer és una novetat ja que va arribar a les llibreries el mes passat…  (n’hi ha més)

… Es titula “Historias de Roma”, l’edita RBA i l’autor és el periodista Enric González, fill del també periodista Francisco González Ledesma. Una guia a peu de carrer escrita per un home que ha viscut quatre anys en el rovell de l’ou de la capital italiana.

El segon llibre és una mica més antic i està escrit a quatre mans per Rossend Domènech i Xavier Febrés, el seu títol és “Roma: passejar i civilitzar-se” (referència a una frase de Pla) i el va editar l’any 2000 Pòrtic, per bé que hi havia una edició prèvia no tan completa a Plaza y Janés.

El tercer és “Camins d’Itàlia”, de Narcís Comadira, editat el 2005 per Ara Llibres, amb una trentena llarga de pàgines dedicades a descobrir els racons més significatius de Roma. Uns racons que, lògicament, no solen aparèixer a les guies turístiques convencionals.

Després tinc, és clar, les “Cartes d’Itàlia” però aquest llibre, que en la majoria dels casos serveix poc com a guia per al turista d’avui, me’l reservo per llegir-lo -per rellegir-lo, vaja- quan ja sigui a Itàlia. L’esperit, els sons, les olors d’aquells moments són el que Pla va saber transmetre tan bé i, per tant, la lectura aleshores i allí és un plaer indescriptible.

Un plaer, val a dir, que procuro renovar cada estiu italià -aquest serà el tercer seguit: Sicília, Nàpols i sud, ara Umbria i Roma- que l’A. i jo ens hem planificat fins arribar d’aquí a dos estius més fins a la ratlla dels Alps.

I els de les banderes que cridin i s’esgargamellin sense vergonya si així es queden més tranquils, tu.

————————————————————————————————–

Torno del meu paseig diari (i terapèutic: vegeu aquí) pel Park Güell i m’adono que “la roja” em persegueix. Tot just a la sortida del pàrquing dels autocars em topo amb un parell de secalls -de secallones, vaja; de les de xancleta i polsera al turmell- amb sengles samarretes rogenques. L’una porta gravat al darrere el nom de Sergio Ramos. L’altra el de Fernando Torres.

A la vista del panorama he canviat el programa de l’iPod cap al segment “tractament de xoc”. Sonava l’últim disc de la Maria del Mar Bonet i m’ha faltat temps per saltar cap als Obrint Pas (per cert, nanos, ja toca nou disc, eh?).

Amb els ànims ben amunt pràcticament ni m’he adonat d’una família que baixava del Turó de les Tres Creus amb el pare i el fill petit -sis o set anys, pobret- també abillats amb la disfressa d’España.

En aquell just moment -per cert, a l’iPod sonava “La flama”- he tingut clar el que havia de fer en tornar a casa: penjar la senyera per veure si descontaminem una mica l’ambient.

Ho acabo de fer. Sembla que no, però ja és tota una altra cosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!