Totxanes, totxos i maons

Ara fa quatre anys l’admirat amic i coblocaire Marcel Campà, arran d’una visita que va fer als frescos de Piero della Francesca que hi ha a l’església de San Francesco a Arezzo (Toscana), comentava en el seu Bloc (vegeu-lo aquí) com aquelles imatges excelses li recordaven algunes obres de l’època rosa de Picasso.

En Campà, que d’aquests afers hi entèn molt més que jo, és a més a més un devot lector de Josep Pla. Va ser ell precisament qui em va fer veure com al capítol de les “Cartes d’Itàlia” (“Les escales de llevant”, Obra Completa, 13) dedicat a Arezzo l’empordanès escriu: “El Museu Romànic de Barcelona i els Piero della Francesca d’Arezzo constitueixen els precedents que Picasso ha més copiosament utilitzat.”

I coneixent la cura amb què Pla triava els adjectius…  (n’hi ha més)

… no tinc cap dubte que aquest “copiosament” està escrit amb tota la intenció.

Tot això em va venir a la memòria fa tres setmanes quan l’A. i jo vàrem visitar la Galleria dell’Acadèmia de Venècia. Un edifici ple d’història que allotja una esplèndida col·lecció d’obres d’art però que -igual com passa amb els Uffizi de Florència– no ofereix, ni de bon tros, les millors condicions per poder contemplar les peces amb un mínim de comoditat i sense problemes d’il·luminació i d’ubicació.

Una de les joies de la col·lecció veneciana és el denominat “Cicle de Santa Úrsula”, de Vittore Carpaccio. Una monumental sèrie de nou quadres de gran format en els quals s’explica la vida i el martiri d’aquesta santa i que només per contemplar-la justifica de sobres la visita a la Galleria.

Doncs bé, en la part inferior dreta de la primera de les pintures -“L’arribada dels ambaixadors”- Carpaccio pinta una dona asseguda -la criada d’Úrsula- amb uns trets que em varen recordar el retrat que quatre-cents anys després Picasso va fer a Gertrud Stein. Aquell que -a part de tenir un cert protagonisme a “Midnight in Paris”, la darrera pel·lícula de Woody Allen– porta associada l’anècdota de la retratada, que li va recriminar al seu jove i prometedor protegit que no se li assemblava gens.

Conta la llegenda que Picasso, home de paraula fàcil i inspiració copiosa, li va respondre que no s’hi amoïnés, que amb el temps acabaria assemblant-s’hi. Un vaticini que, efectivament, es va complir.

No és un paral·lelisme escandalós, però no em negareu que entre una i altra imatge es pot detectar un cert aire de família.

NOTA: He reproduït les dues imatges en els arxius que trobareu al final d’aquest apunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!