Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Després de la nostra agradable visita a Santa Maria de Gerri vàrem continuar ruta nord enllà amb l’objectiu posat en la vall d’Àneu. Un bon dinar -com no pot ser altrament per aquells indrets-, una sobretaula plàcida, una passejada suau per acabar de posar les menges a lloc i cap a Escaló hi falta gent, que és el poble a peu de carretera del qual surt el camí que s’enfila cap a Sant Pere del Burgal.

La crònica del que va passar allí me la van publicar els bons amics del portal “Núvol” i ara us la reprodueixo:

“Estic segur que, fins no fa gaire, si algú us explicava que un dissabte d’agost més de dues-centes persones de totes les edats –avis, infants i pares- farien una pila de quilòmetres en cotxe fins a Escaló, un poblet de la vall d’Àneu, que després s’enfilarien durant vint minuts per un corriol estret sota un plugim intermitent fins a una església romànica mig enrunada, i que, en arribar, s’estarien un parell d’hores –la meitat asseguts, l’altra meitat a peu dret- escoltant un escriptor que els parlava d’una novel·la ambientada en bona part entre aquelles quatre parets; si algú us explicava tot això, dic, m’imagino que difícilment l’hauríeu cregut.

I tanmateix això és justament el que ha passat aquest dissabte en l’acte que van organitzar el Parc Natural de l’Alt Pirineu i l’Ajuntament de la Guingueta d’Àneu per presentar “Jo confesso”, la novel·la de Jaume Cabré, a l’església romànica de Sant Pere del Burgal, un escenari fonamental en la trama del llibre.

Dos centenars i escaig de persones, la majoria amb el llibre ja llegit o en procés de lectura, amb ganes d’escoltar les explicacions de l’autor i, sobretot, de formular-li preguntes, presentar-li dubtes i expressar-li la seva admiració de dues maneres: a través de la cara de felicitat gens dissimulada que fèiem tots els presents, i amb el ritual de la signatura de llibres. Us asseguro que la cua de persones amb un exemplar -o més- de “Jo confesso” a la mà esperant torn per a la dedicatòria varen fer que per uns moments el venerable absis del Burgal semblés una paradeta d’El Corte Inglés el dia de Sant Jordi.

D’ençà que l’1 de setembre passat es va posar a la venda he tingut ocasió d’assistir a unes quantes presentacions de “Jo confesso” i, per tant, puc donar fe amb coneixement de causa que mai havia vist a Jaume Cabré tan content i tan entregat als seus lectors com aquest dissabte.

Ens va explicar que va descobrir Sant Pere del Burgal fa més de deu anys mentre s’estava ambientant per escriure “Les veus del Pamano” i que aquelles bellíssimes pedres i el seu entorn li varen donar tema per escriure un conte sobre algú que durant el segle XIV trucava a la porta del monestir que aleshores hi havia adossat buscant refugi per a la seva ànima atribolada. També ens va dir que l’essència de “Jo confesso” –el perdó, la culpa, la solitud…- la trobem ja en les vuit o nou primeres línies del text i que va començar a escriure la novel·la pel que ara és la pàgina 369: “Fa molt de temps, quan la Terra era plana…”

Vàrem saber també que en el moment que van sorgir els personatges dels dos amics joves els va batejar “A” i “B” i que així es van anar dient mentre avançava la redacció fins que van adquirir entitat suficient per esdevenir protagonistes. En aquell moment “A” i “B” van passar a dir-se Adrià i Bernat.

Entre la pau d’aquelles pedres seculars Cabré ens va parlar de les diverses formes que adopta el Mal per estar present a les nostres vides i de com a “Jo confesso” ha volgut contestar la famosa frase d’Adorno que deia que després d’Auschwitz ja no era possible escriure poesia. “La meva opinió -ens va dir– és precisament la contrària. Que la literatura és més necessària que mai perquè ens permet explicar el Mal des de dintre de l’ànima de les seves víctimes i no deixar els fets només en mans dels historiadors, que acaben reduint-los a la fredor de les xifres i dels quadres sinòptics.”

Van ser dues hores de contacte estimulant entre l’escriptor i els seus lectors en un escenari excepcional. A punta de fosc, mentre baixàvem cap a Escaló tots plegats teníem la convicció d’haver assistit a un acte irrepetible al conjur d’una novel·la monumental escrita per un autor extraordinari. Molt gran.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!