Totxanes, totxos i maons

Fa quatre anys, de resultes de la nostra primera visita a la Toscana, un matí de dissabte a primera hora -el moment ideal per no fer gaire cua- l’A. i jo ens vàrem enfilar fins al mirador que hi ha al cim de la cúpula que Brunelleschi va construir a la catedral de Florència.

Tal com explicava en l’apunt que vaig escriure aleshores (vegeu-lo aquí), allí vaig tirar la que potser és la millor fotografia que mai hagi fet: la de l’ombra de la cúpula projectada damunt de les teulades de la ciutat.

La intuïció, el sentit de l’oportunitat -i, per què no dir-ho també, la sort- que em van acompanyar en aquell moment em varen convéncer que a Itàlia les coses tenen una secreta mecànica interna que connecta amb la nostra sensibilitat i ens predisposa cap a la bellesa.  (n’hi ha més)

Dic això perquè fa tres setmanes, durant la nostra visita a Venècia, l’A. i jo vàrem acomplir un ritual similar amb el “campanile” de la piazza San Marco.

També vàrem ser matiners, cosa que ens va permetre formar part de la primera tongada de vuit turistes que aquell dia l’ascensor va dipositar al mirador, i amb tota la calma del món vaig poder fer una fotografia similar a la que havia fet des de les altures arquitectòniques de Florència.

El resultat el teniu aquí dalt. Il·lustrant l’apunt que ara esteu llegint.

I si voleu veure les imatges amb una mica més de detall activeu els dos arxius que trobareu al final d’aquestes ratlles.

Itàlia, regal dels déus… Fins i tot les ombres són belles…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!