Totxanes, totxos i maons

Magnífica, la carta als Reis que va escriure per a mi l’A. i que aquest cap de setmana s’ha fet realitat amb una estada sorpresa a Collbató: un poble tranquil i acollidor. Si més no en aquestes dates de gener, tan allunyades de la temible “temporada alta”. Jo ja m’hi hauria quedat…

A més a més, hem posat a un lloc d’allò més recomanable: Can Missé (vegeu aquí), a tocar del taller dels Blancafort, els mestres orgueners (vegeu aquí) de fama internacional i de la casa…  (n’hi ha més) 

… on va nèixer el músic Amadeu Vives (actualment, per cert, en un estat de conservació força preocupant).

Gent de ciutat com som, ni a l’A. ni a mi ens fa cap vergonya explicar que el guió que hem seguit aquests dos dies ha estat un itinerari per conèixer Montserrat i els pobles que l’envolten que va publicar mesos enrere la revista “Descobrir Catalunya”.

A part de passejar per Collbató, hem fet el Serra i el Fortuny a can Meteocoll, una curiosa combinació entre cafeteria i estació meteorològica que trobareu a la plaça de l’Església, hem preguntat infructuosament si algú sabia on era la casa dels Anímic -“Boirina” ha estat la meva banda sonora d’aquests dies- i dissabte al matí el vàrem dedicar a visitar les Coves del Salnitre (vegeu aquí), escenari de concerts molt especials gràcies a l’acústica interior i indret summament espectacular per les seves formacions pètries molt més properes a l’escultura que a la geologia. Després dinar al Bruc (amb compra recomanada d’embotits a can Carlets) i tarda amb ascensió a la muntanya montserratina amb el funicular aeri des de Monistrol.

La intenció era visitar a fons el Museu de Montserrat (vegeu aquí) però val a dir que ens vàrem quedar amb un pam de nas perquè a causa de les obres que s’estan fent a la gran esplanada d’accés al monestir mig Museu està tancat  (especialment les sales de Caravaggio, el Greco, etc.)

Tot i això em vaig trobar amb l’agradable i inesperada sorpresa del quadre que il·lustra l’apunt d’avui. El va pintar el terrassenc Rafael Benet (1889-1979) l’any 1932, es titula “La plaça Sepúlveda” i reprodueix l’edifici -el de la façana clara- on va transcórrer la meva infantesa des de 1954 i en el qual varen viure els meus progenitors fins l’any 2010, data de la mort de mon pare (vegeu aquí, aquí i també aquí).

Avui, diumenge, hem tornat a Montserrat -aquesta vegada amb el Cremallera- amb diverses intencions: pujar a Sant Joan (missió impossible: el funicular està en revisió i hem hagut de substituir el trajecte per una visita a la Santa Cova), comprar mató a les pageses que hi posen parada al carrer i sentir l’Escolania -i l’orgue nou!- cantant la Salve i el Virolai a les 12 del migdia, just en acabar la Missa conventual.

Escoltant-los m’ha vingut a la memòria el Raimon, cosí segon de mon germà i meu, que en la seva infantesa i joventut -anys 40 i 50- va ser membre de l’Escolania. Fa un any i mig (vegeu aquí) el vàrem visitar a la seva casa al Garraf i allí ens va explicar que aquell mateix estiu tenia previst de fer un viatge a Roma amb la seva néta (preadolescent) per ensenyar-li la ciutat. Ja es veu que el Raimon va tenir els fills molt jove i que aquests tampoc s’han demorat gaire a l’hora de fer-lo avi.

Cap al final del Virolai penso que si jo mai em trobés en situació similar  a la del Raimon portaria la noia a Monterchi (Toscana), a contemplar la Madonna del Parto, el fresc de Piero della Francesca (vegeu-la aquí). Una veritable meravella que he tingut la sort de poder contemplar dues vegades i que ja començo a enyorar novament…

En resum, un gran cap de setmana i un esplèndid regal de Reis (sí que he fet bondat, tu…)