Totxanes, totxos i maons

“Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. L’independentista emprenyador no parla, vomita; no pensa, maquina; no camina, patrulla; no respira, conspira; no escriu, escup; no crea, destrueix; no emprèn, emprenya.”

Aquest és un fragment de l’article “L’independentista emprenyador” que l’advocat i editor (un bon editor, creieu-me) Quim Torra va publicar dies enrere a “El Singular Digital” (vegeu-lo aquí).
 
(n’hi ha més)

Potser li discutiria algun matís, però em sembla que opinions i actituds com les d’en Torra haurien de ser més conegudes.

Per si l’enllaç fa figa -o el diari digital acaba despenjant-lo- us reprodueixo aquí sota el text íntegre:

“L’independentista emprenyador”, Quim Torra
El Singular Digital, 27/10/2011

“Fa uns dies vaig llegir una entrevista magnífica que li feien a Francesc Cabana al diari ARA, on distingia entre la burgesia “emprenedora” i “l’emprenyadora”, que qualificava com poruga, temorenca, amb aversió al risc, covarda i inculta. Adjectius que em vénen perfecte per parlar-vos de l’independentista emprenyador.
 
Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. L’independentista emprenyador no parla, vomita; no pensa, maquina; no camina, patrulla; no respira, conspira; no escriu, escup; no crea, destrueix; no emprèn, emprenya.
 
S’amaga sempre darrere pseudònims. Fa temps que desconeix exactament perquè lluita, ha oblidat perquè és independentista i quins són els seus autèntics adversaris, i es limita a atiar la zitzània permanent, submergit en una espiral dantesca de destrucció de tot i de tothom. Odia qualsevol acord i assoleix l’orgasme quan, en les seves lectures i navegacions d’hores i hores per diaris i digitals, veu el seu nom camuflat insultant a algú.

Emprenya molt. I cansa, encara més. Ell és feliç en el seu món protofeixista i si s’aturés, moriria d’un atac de feridura a l’acte. Té un destí a la vida, del que no es separa ni un instant: emprenyar. Emprenya a totes hores, de dia i de nit. És l’apoteosi de l’emprenyament absolut i total. Hi dedica totes les seves energies, fins al punt que ningú ha esbrinat mai què ha aportat de positiu al seu país o a la seva cultura. És incapaç d’entendre un article subtil, diguem-ne com el que en Cuyàs va dedicar a les “il·lusions independentistes” l’altre dia (*), però tampoc no té més importància: mai ha aconseguit llegir tres pàgines seguides de res. Se’n vanta, de la seva incultura. Es considera un gran irònic i la gran ironia és ell mateix.
 
O acabem amb els independentistes emprenyadors o ells acabaran amb l’independentisme.

Si alguna cosa representa el catalanisme és una ètica. Aquí no s’hi val tot. El catalanisme és consubstancial a una determinada manera d’ésser al món: I si això és així, doncs encara és més gran l’exigència quan el combat és per la llibertat total. No només tenim uns “drets” pel fet de ser catalans; sobretot tenim uns “deures”, el primer del qual és un comportament radicalment cívic. Si això falla, falla tot, no guanyarem mai.
 
A l’independentista emprenyador, esclar, tot el que acabo de dir l’emprenya. Ell voldria seguir destruint i planificant les seves conspiracions suburbials en les terres de Mòrdor, paisatge on es troba com peix a l’aigua. Està acostumat a espais tancats, resclosits, putrefactes, que ensaliva amb la seva llengua bífida. Amb aquesta gent no només no avancem, sinó que ens tornen directament a les cavernes -espanyoles, si sou servits.
 
Per l’amor de Déu, que no ens emprenyin més.”

Per oferir-vos el servei complet us adjunto l’article de Manuel Cuyàs a què fa referència Quim Torra. L’enllaç és aquí, però per si fa figa us en reprodueixo també el text:

“Il·lusions independentistes”, Manuel Cuyàs
ElPuntAvui, 23/10/2011

“Algú, no sé qui, però algú amb saviesa i autoritat moral, ens hauria de dibuixar amb tot el realisme quina mena de país tindrem el dia proper o llunyà en què Catalunya serà independent. Ho dic perquè en el compàs d’espera observo que hi ha gent que es fa unes il·lusions que no poden portar res de bo o ens portaran a aquella cançó de sempre, la cançó que diu no era això, companys, no era això, i que l’última vegada que la vam sentir va ser durant la transició democràtica.

Segons la imatge que ens en fem, la Catalunya de quan serem independents serà republicana i laica; tindrà el consens de tothom, vull dir que res de tensions socials internes, i estarà governada per uns polítics savis i entenimentats com ho som els catalans i els nostres polítics en particular. Espanya no ens passarà factura pels “serveis prestats” durant tres-cents anys, i si la presenta, nosaltres no obrirem la bossa perquè com que tenim la raó exhibirem uns altres números que la faran callar. França, amb la Catalunya Nord allà al sud, no dirà res; el Vaticà, amb tota la seva influència, no ens farà la guitza com ens l’ha feta des d’abans que el rei En Pere morís a Muret; la Unió Europea que tanta feina té a lligar curt vint-i-cinc estats, trobarà que ja no li ve d’aquí i n’acceptarà un altre; el president Obama vindrà a passejar-se per la Rambla de la capital del nou estat com ja havia fet de jove; l’economia anirà a tot drap; la pervivència del català estarà garantida sense mesures de protecció, etcètera, etcètera.

A veure: jo no vull posar aigua al vi a una esperança que també és la meva. Només voldria evitar que a base de pintar àngels del cel la frustració actual per no ser independents fos menor que la de ser-ne.

També és veritat que tots els moviments transformadors i revolucionaris han tingut aquest component naïf i candorós, i que sense el combustible de les il·lusions no s’arriba a la terra promesa i no es deixa enrere la de la submissió. Un dia algú va preguntar al comediògraf, periodista i tertulià de l’Ateneu Albert Llanas: “Vostè que és tan intel·ligent creu en l’altra vida?” Llanas va respondre: “Doncs en quina vol que cregui, en aquesta?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!