Totxanes, totxos i maons

^{(El primer article de la sèrie el trobareu aquí)}

M’imagino que no vaig ser l’únic espectador que el dimarts passat -la nit del Gamper- es va sorprendre en veure per televisió com el senyor Montilla tenia un lloc preeminent a la llotja de can Barça. Assegut immediatament a la dreta del president Laporta l’actual ministre d’Indústria del govern espanyol ocupava el seient de major rang. I per damunt del senyor Benach, president del Parlament de Catalunya i número 2 en l’ordre protocolari d’autoritats del país, que seia a continuació.  (n’hi ha més)

M’apresso a dir que no parlo de comportaments arbitraris. Estic convençut que els serveis de protocol del Barça van actuar correctament i que aquest ordre de prelació és el que toca. Dit altrament, que en el protocol oficial que ara està vigent un ministre espanyol té més rang a Catalunya -aquest país que segons la seva màxima autoritat gràcies al nou Estatut ja és quasi un estat de la galàxia- que el president del seu Parlament.

Desconec si la normativa sobre el protocol dels actes oficials ha canviat darrerament però jo recordo haver vist durant el règim anterior el senyor Vilajoana -conseller de Cultura en l’època que aquest departament tenia competències en matèria d’esport- assegut en el mateix lloc que ocupava el senyor Montilla la nit del Gamper. ¿Hi era en qualitat de conseller de Cultura? ¿Com a representant, potser, del president de la Generalitat? ¿O és que aleshores no hi havia ministres a la llotja del Camp Nou?

Són preguntes sobre les quals no vull perdre gaire temps perquè torno a dir que estic segur que aquests afers de rangs i preeminències queden prou definits pels tècnics corresponents abans de cada acte i que ningú, per tant, s’escapa del que diu la normativa.

Em preocupa, però, l’aspecte de vanitat personal -i, de retruc, partidista- que hi ha darrere de tots aquests afers. Per si algú ho dubtava ha quedat ben clar que la funció del protocol és emfasitzar gràficament qui mana sobre qui i, per tant, a qui li pertoca la quota més alta de càmera de televisió. Desenganyem-nos, si avui estic escrivint sobre el senyor Montilla és perquè "va sortir a la tele". Que, a fi de comptes, era del que es tractava (*).

Aquí se’ns obre un tema sobre el qual en els propers mesos tindrem oportunitat d’entrar-hi més a fons: ¿s’hi val tot, en època electoral? Crec que en cas de trobar-me en la situació del senyor Montilla jo hauria renunciat a les meves prerrogatives i m’hauria assegut a la segona o tercera fila perquè, tot i admetre la meva condició de ministre no puc oblidar que des de fa uns mesos per aquests barris se m’està venent com a candidat a la presidència de la Generalitat. Però jo, és clar, no sóc el senyor Montilla…

I que consti que aquest comentari hauria estat idèntic si la cadira del candidat socialista l’hagués ocupat el senyor Carod o el senyor Mas. Tot i que tinc la impressió que els assessors d’imatge del candidat convergent -sobre els d’Esquerra hi posaré un vel de discret silenci- són un pèl menys barroers -un pèl, eh?- que els del candidat socialista.

Ep, si és que es pot parlar, sense entrar en contradiccions conceptuals, d’assesors d’imatge que no ho siguin, de barroers… I més si assessoren polítics en època d’anar a la captura del votant desprevingut.

————————————————————————————-

(*) Afegit al migdia amb un puntet de vergonya aliena.

Per si tenia algun dubte sobre si hi havia algun pam de net en tot això acabo de llegir a l’Avui que el senyor Montilla demanarà al president Rodríguez Zapatero que li permeti seguir com a ministre fins després de l’Onze de Setembre. D’aquesta manera podrà assegurar-se una presència institucional rellevant en tots els actes oficials ja que podrà sortir retratat just al costat del president Maragall.

El text íntegre de la notícia el trobareu aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!