Totxanes, totxos i maons

Avui mentre sopàvem la mare ens ha dit que feia un any que l’avi se n’havia anat a viure a la seva estrella i s’ha posat molt trista.

De seguida el pare li ha tocat el clatell com fa amb mi o amb l’Edgar quan tenim mal o ens fa por alguna cosa i ens posem a plorar. Després ens ha preguntat si ens enrecordàvem de l’avi Ferran. “Tu, Pau, ja ets gran i el recordes, oi?”. Li anava a dir que sí, però llavors…

(n’hi ha més)

  
… l’Edgar s’ha posat dret damunt de la cadira cridant “Jo sí, jo sí! És l’avi de les fotografies!” i sense fer cas d’allò que els pares ens diuen que de taula no s’aixeca ningú fins que no s’ha acabat el menjar se n’ha anat corrents a buscar l’àlbum que la mare ens va regalar després que l’avi va marxar.

Aquell dia ens va dir que l’àlbum era perquè sempre recordéssim l’avi. Hi havia fotografies en blanc i negre de l’avi jove amb la mare molt petita i el tiet una mica gran i unes altres amb colors on ja sortim nosaltres. Però a mi no em calen les fotografies per recordar-lo com era.

Portava bigoti, ulleres i era molt alt. I sempre que estava amb nosaltres reia i estava content. Feia veure que estava adormit en el silló i jo m’hi acostava a poc a poc i li agafava la mà. Aleshores obria els ulls com si es despertés i em deia “Anem?”. Jo li deia que sí i sortíem a passejar fins a la placeta. De vegades ens emportàvem també l’Edgar, però al principi no, que era molt petit.

Després, quan va haver d’anar a curar-se a l’hospital, la cara li va canviar. Li varen tallar tot el cabell i quan li va tornar a sortir era d’un color diferent al d’abans. Els dies que els pares ens portaven a veure’l jo li agafava la mà. Estava estirat al llit i de vegades tenia els ulls tancats, però no s’aixecava per portar-me a la placeta com abans. “Avui no, que està cansat, l’avi”, em deia la mare.

Un dia la mare ens va dir que l’avi havia marxat a un lloc que està molt lluny i que no el tornaríem a veure perquè és molt difícil que hi poguem arribar. Aquell dia també estava trista i el pare, no sé per què, no hi era per posar-li la mà al clatell. L’Edgar li va preguntar quant de lluny era el lloc on havia anat i si tornaria. A mi em va fer pena sobretot perquè no ens havia dit mai que se n’aniria.

“Se n’ha anat a viure al cel”, va dir la mare. I l’Edgar mirant per la finestra va preguntar: “A quin lloc del cel, mare? A una estrella?”. “Això mateix, a una estrella. La que té la llum més potent”. “Aquella?”. “Just. Aquella”.

I des d’aquell dia si el cel no està núvol abans d’anar a dormir miro per la finestra i busco l’estrella on ara viu l’avi Ferran. Algunes vegades li dic molt baixet “Bona nit, avi” i unes altres, quan tinc molta son, no li dic res. Però estic segur que ell no s’enfada i que quan l’Edgar i jo estem ben adormits agafa un telescopi i ens mira des de la seva estrella per saber com estem.

Quan hi penso deixo l’àlbum amb les seves fotografies a la tauleta de nit. Perquè vegi que m’enrecordo d’ell. Encara que ja no em porti a la placeta, que és igual… 

(per al Pol i l’Eloi)