Totxanes, totxos i maons

És a dir, gent que va arribar a enregistrar algun disc com Mustang, Sírex, Lone Star, No, Salvajes, Gatos Negros, Cheyenes, Catinos, Alex y los Findes, Jóvenes, Pájaros Locos, Tres Tambors, Dracs, Pic-Nic i molts altres de menys nomenada que es varen quedar pel camí. Un món que jo, nascut a Barcelona el 1950, vaig tenir l’oportunitat de viure des de la primera fila.

Com ja he dit en diverses ocasions no hi ha res que detesti tant com presumir de tenir informació -llibres, discos…- que encara no està a l’abast de tothom, com si el fet de provocar salivera en els meus lectors em proporcionés un plaer especial.

Per aquest motiu ara em limitaré a dir que em sembla molt recomanable aquest estudi que ha fet Soler -nascut a Tarragona el 1974 i, per tant, molt treballat des del punt de vista documental i de la recerca de testimonis ja que ell, aleshores, no hi era- i que en el moment que pugui ser accessible donaré més pistes i detalls pels qui puguin estar-ne interessats.

Sí que destacaré, però, dos fets reals que havia oblidat totalment i que la lectura d’aquestes pàgines m’ha fet reviure. El primer és el boicot que van patir Los No quan a un indesitjable locutor de ràdio (juraria que era de Radio Nacional de España) se li va acudir d’insinuar que amb un nom així el que aquella colla de peluts feia era incitar el personal perquè votés negativament en el referèndum sobre la  Ley Orgánica del Estado que es feia el desembre de 1966.

La segona anècdota està generada per “La escoba”, la famosa cançó dels Sírex de l’any 1965. Uns quants periodistes carregats de bones intencions han escrit que aquella va ser la primera cançó de protesta que es va fer a l’estat espanyol per allò de “… cuantas cosas barrería”. Però la crua i dura realitat és que de protesta res de res. Ben al contrari, jo mateix vaig llegir unes declaracions del ministre Fraga Iribarne que deia que, de fet, la cançó mereixia els honors de ser considerada l’himne de la campanya “Mantenga limpia España” que es va difondre per aquella mateixa època.

Dos fets que dibuixen amb precisió les característiques del règim que imperava i que demostren que el treball de Guillermo Soler no només està ben planificat sinó que serveix per projectar un feix de llum sobre un període de la nostra música que fins ara havia estat molt poc estudiat.

Acabo amb una frase que extrec del capítol de conclusions del llibre i que em sembla molt encertada: “El pop-rock fet a Catalunya, que actualment viu un dels seus moments més dolços, és deutor d’aquests nanos que es van deixar el cabell llarg i van escollir la guitarra elèctrica per davant dels estudis.”