Totxanes, totxos i maons

Escric aquestes notes el dimarts a la nit, poc després d’assistir a l’acte de celebració dels 25 anys d’existència de Bromera, una  editorial -amb seu a Alzira- que m’estimo especialment.

No elogio en va: els seguidors d’aquestes Totxanes saben, per exemple, que l’agenda que l’editorial Bromera m’envia a casa cada Nadal té una utilitat molt singular (vegeu aquí i també aquí). D’altra banda, com ha dit aquest vespre el seu fundador, Josep Gregori, els bromeraires són gent amant dels saraus ja que fa cinc anys varen celebrar en el mateix lloc que avui -el Palau Robert- la festa del vintè aniversari…  (n’hi ha més)

… Una festa de la qual també va quedar constància en aquestes Totxanes (vegeu aquí). Vet aquí els avantatges de començar a ser una mica veterà en això de reflectir en un Bloc el dia a dia des de fa set anys…

No cal repetir, doncs, coses ja dites en altres ocasions. Només voldria expressar una vegada més la meva admiració i el meu respecte per la feina seriosa que aquesta gent està desenvolupant des d’un indret tan complicat com és des de fa una temporada massa llarga el País Valencià.

De tots els premis que els amics d’Alzira es mereixen em sembla que el que tindrien més merescut seria que deixessin de viure en la trinxera permanent que ara com ara són les terres valencianes (o almenys una part molt significativa del seu territori) per tot aquell qui treballa en favor de la cultura i la llengua que ens són comunes.

Però com que la vida continua i qui no sap treure l’enginy davant dels problemes cada vegada ho té més difícil, em sembla que val la pena destacar l’última idea de la bona gent de Bromera. Una idea relacionada amb un enigma.

I, com no podia ser altrament, si parlo d’enigma és evident que entremig hi hagi el mestre Màrius Serra. Més concretament per mitjà de la reedició que Bromera ha fet recentment de la seva primera novel·la “L’home del sac”.

Una reedició en la qual s’ha produït una desaparició: cap al final del text hi ha un salt de dues pàgines (un full) que no es reflecteix en la numeració però sí en la continuïtat del contingut. Doncs bé, la solució a aquest enigma la trobareu aquí i també aquí. I espero que us sigui útil perquè voldrà dir que haureu arribat gairebé al final d’una novel·la summament remarcable que demostra que fa 21 anys Màrius Serra ja apuntava maneres de narrador important.

(Una novel·la, deixeu-m’ho dir de passada, que em sembla idònia per analitzar en els clubs de lectura que d’un temps ençà estan proliferant arreu del país.)

Poder-la recuperar ara és un mèrit que cal atribuir a l’olfacte editorial de Bromera.

Que sigui per una pila d’anys més, bona gent d’Alzira!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!