Hi ha coses que fan Nadal. Petits rituals que s'escauen per aquests dies i que ajuden a revestir-los amb un aire especial. En la meva infantesa, per exemple, eren els números extraordinaris de Nadal -se'n deien "almanaques", una paraula preciosa que fa molts anys que ja no fa servir ningú- del TBO, Tiovivo, DDT o Pulgarcito (ep, barrejo èpoques; ja ho sé) que demanava al meu pare que em comprés. (n'hi ha més)
Eren números gairebé de luxe. Costaven el doble, sortien amb moltes més pàgines i portaven un quadern central fet amb un paper d'una mica més de cos on hi havia un pessebre complet per retallar i enganxar. Una de les coses que més lamento avui és no haver-ne conservat cap.
D'aquella mateixa època és un altre dels rituals perduts que encara recordo: les felicitacions que pujaven a les cases l'escombriaire, el sereno, el vigilant o el carter del barri. O, sortint al carrer, les exposicions de regals que la gent solia deixar al costat dels urbans que dirigien el trànsit.
Ara els dies propers a Nadal comporten uns altres rituals que també m'espero amb il·lusió. Penso en el llibre-nadala de la família Carulla-Font (transformada després en Fundació Jaume I i des de fa tres o quatre anys amb el nom de Fundació Lluïs Carulla). Sense tenir-ne la col·lecció completa puc dir que en un lloc preferent de la biblioteca del menjador de casa conservem una trentena llarga de publicacions començant per un extraordinari estudi sobre Lluïs Doménech i Montaner del 1973, l'any que es va commemorar el mig segle de la seva mort.
I un altre ritual que m'espero amb candeletes és l'arribada d'un paquet amb una forma molt especial que algunes vegades em porta el carter i algunes altres em toca anar a recollir a l'estafeta. És un embolcall de cartró de forma rectangular i sensiblement pla però amb una estranya protuberància en una de les puntes. Un paquet que m'arriba d'Alzira i que m'envia l'editorial Bromera.
La part plana allotja en el seu interior una agenda de tapes dures del tipus "setmana a la vista". La protuberància la produeix un cilindre de cartró dintre del qual hi ha un calendari enrotllat i un bolígraf.
El calendari, amb dos mesos a la vista, llarg i prim, el pengem en un racó de la cuina i allí ens va marcant el pas del temps durant tot l'any.
L'agenda té una altra utilitat sobre la qual parlaré demà.
(continua i acaba aquí)
D'aquella mateixa època és un altre dels rituals perduts que encara recordo: les felicitacions que pujaven a les cases l'escombriaire, el sereno, el vigilant o el carter del barri. O, sortint al carrer, les exposicions de regals que la gent solia deixar al costat dels urbans que dirigien el trànsit.
Ara els dies propers a Nadal comporten uns altres rituals que també m'espero amb il·lusió. Penso en el llibre-nadala de la família Carulla-Font (transformada després en Fundació Jaume I i des de fa tres o quatre anys amb el nom de Fundació Lluïs Carulla). Sense tenir-ne la col·lecció completa puc dir que en un lloc preferent de la biblioteca del menjador de casa conservem una trentena llarga de publicacions començant per un extraordinari estudi sobre Lluïs Doménech i Montaner del 1973, l'any que es va commemorar el mig segle de la seva mort.
I un altre ritual que m'espero amb candeletes és l'arribada d'un paquet amb una forma molt especial que algunes vegades em porta el carter i algunes altres em toca anar a recollir a l'estafeta. És un embolcall de cartró de forma rectangular i sensiblement pla però amb una estranya protuberància en una de les puntes. Un paquet que m'arriba d'Alzira i que m'envia l'editorial Bromera.
La part plana allotja en el seu interior una agenda de tapes dures del tipus "setmana a la vista". La protuberància la produeix un cilindre de cartró dintre del qual hi ha un calendari enrotllat i un bolígraf.
El calendari, amb dos mesos a la vista, llarg i prim, el pengem en un racó de la cuina i allí ens va marcant el pas del temps durant tot l'any.
L'agenda té una altra utilitat sobre la qual parlaré demà.
(continua i acaba aquí)
