Totxanes, totxos i maons

Quines coses… Una vegada més s’ha demostrat que la vida, meravellosa caixa de sorpreses, és el millor antídot contra la mandra i la rutina d’aquells costums que ens podien semblar inamovibles. La crosta dels hàbits, que diria aquell…
 
La setmana passada, sense anar més lluny, es va produir un fet que no em sé estar de qualificar d’històric: es va inaugurar una obra pública -el nou túnel de Vielha, poca broma-  posant-la, senzillament, en marxa.
 
Vull dir que la cosa es va dur a terme sense cap polític o autoritat competent que tallés la cinta inaugural i esquitxés els discursos de rigor. Si t’ho mires bé és molt senzill: es tracta de retirar les màquines, recollir les darreres piles de runa, retirar les tanques de protecció, posar llum verda i avall. Sense més martingales.  (n’hi ha més)

I ara que ja s’ha trencat el glaç aniria de meravella que no es perdés l’embranzida i el costum es fes extensiu a altres apartats. Penso, per exemple, en els textos sempre presents i mai llegits signats per les autoritats de torn en les primeres pàgines de llibres, catàlegs, programes de festes majors i altres productes institucionals -és a dir, pagats amb els diners de tots- similars.
 
En aquestes mateixes Totxanes m’he fet ressò durant dos estius de l’escandalosa quantitat de polítics i manaires que signen -amb text, pàgina completa i fotografia de color- la introducció del programa de les Festes de Gràcia (vegeu aquí i també aquí). Una despesa absolutament inútil i innecessària que estic convençut que ens podríem ben bé estalviar.

I no diguem si la cosa s’aplica amb un mínim de rigor a les campanyes electorals. ¿Us imagineu quin parell de setmanes d’estultícia institucionalitzada envoltant-nos per tot arreu ens estalviaríem si aquest ritual es limités a un únic debat públic amb tots els candidats de cinc o sis hores com a mínim perquè tothom tingués oportunitat de dir-hi la seva i que fos retransmès simultàniament per totes les emissores de ràdio i cadenes de televisió? Adéu mítings, adéu visites als mercats…

És molt senzill: es tracta d’optar per la via de la simplicitat. Que no està el país perquè tots plegats anem perdent energies i temps. Que hi ha molta feina per fer, d’aquí al 2014.

I això pot escampar-se fins a l’infinit. Encara que no hi hagi polítics grapejant entremig. Ara penso en el cas del bàsquet, aquest insuportable esport que, passi el que passi en el transcurs dels partits, la gran majoria de vegades s’arriba als dos darrers minuts amb empat al marcador (dos minuts que, a més a més, els fan durar deu o dotze de rellotge). Solució: eliminar tot el superflu i fer partits de dos minuts. I per si algú s’enyora dels marcadors habituals en aquest esport -del qual, no sé si se’m nota, però no he aguantat mai ni un sol partit sencer- la solució és ben senzilla: que els partits comencin amb un 70-70 al marcador i en paus.

O com la lectura d’El País. Potser a algú li semblarà difícil desenganxar-s’hi. Puc creure-m’ho perquè jo també he passat per això (vegeu aquí i també aquí) però puc assegurar que es pot fer. I ara ho tinc d’allò més clar: sense llegir El País es viu molt millor, tens menys disgustos i es tenen les idees més clares.

Tot és qüestió, ja ho he dit, de creure fermament que no hi ha cap hàbit que sigui impossible de superar. El discurs i la cinta inaugural eren una fita ben alta que ja ha començat a fer figa. A partir d’aquí tot hauria de ser ja baixada…