Totxanes, totxos i maons

No és pas ara la primera vegada que ho expresso públicament: dels crítics nascuts de 1950 ençà que ens dediquem a comentar llibres en els diaris crec que el més ben preparat de tots és Julià Guillamon.

Ho diré amb una expressió que li manllevo a Joan de Sagarra: Guillamon és el crític que jo llegeixo. Més exactament, que jo llegeixo i considero. Perquè, de llegir-los, és clar que els llegeixo gairebé a tots, els col·legues que comenten llibres als papers. Però n’hi ha uns quants (no diré noms, no diré noms…) a qui no prenc en gaire consideració. Cosa que no faig amb Julià Guillamon.  (n’hi ha més)

Evidentment, el que acabo de manifestar no vol dir que comparteixi alguns dels seus criteris i valoracions sobre la literatura catalana. Més aviat no, però sobre aquest punt no penso estendre-m’hi gens; apel·lo simplement a la meva trajectòria de comentarista de llibres des de 1989 i a tot el que suposen, de poc dissimulable retrat personal, els més de cinc-cents articles d’opinió que porto publicats fins avui. Tanmateix, dic i sostinc que considero Julià Guillamon com el crític més preparat de tots nosaltres i el que la majoria de les vegades sap aportar elements de valor més interessants als seus comentaris.

Ara el jurat del premi Octavi Pellissa a projectes de creació literària o d’assaig en el camp de les Humanitats acaba de distingir amb el premi d’enguany -12.000 euros i compromís de publicació a l’editorial Empúries- un projecte presentat per Guillamon titulat "El dia revolt" (vegeu aquí).

Pel que llegeixo en la nota que m’ha enviat l’editorial "El dia revolt" és un estudi que segueix el rastre d’una cinquantena d’escriptors, periodistes, traductors i editors catalans de l’exili republicà de 1939 pels principals països que els varen acollir: Mèxic, Xile, Argentina, Veneçuela i el sud de França.

Aquest és un tema en el qual fa temps que treballa Guillamon ja que va ser un dels comissaris de la magnífica exposició "Literatures de l’exili" (vegeu aquí) que ara fa un any encara es podia veure al CCCB de Barcelona i que en els darrers mesos ha anat itinerant per diverses capitals americanes.

També ha estat el responsable del volum "Narrativa catalana de l’exili", editat per Galàxia Gutenberg, una antologia summament recomanable que recupera textos que recullen la realitat de les terres i les gents que els varen acollir de Rodoreda, Calders, Benguerel, Bartra, Riera Llorca, Trabal i Tísner entre altres autors que varen patir la desgràcia d’haver d’abandonar per la força el seu país.

Celebro de tot cor, doncs, que Julià Guillamon incorpori el seu nom al palmarès del premi Octavi Pellissa. Un palmarès en el que hi trobem projectes que després han esdevingut obres tan remarcables com, per exemple, "Verbàlia", de Màrius Serra, "Un tramvia anomenat text", de Vicenç Pagès, "August & Gustau", de Josep M. Fonalleras, "Introducció a Shakespeare", de Salvador Oliva, "Pirates de la llibertat", de Xavier Montanyà, o "La decisió de Brandes", d’Eduard Márquez.

L’Octavi Pellissa, com els ajuts que concedeix cada any Enciclopèdia Catalana o els que convoca la Institució de les Lletres Catalanes o la gent dels premis Vallverdú de Lleida, obren una via diferent als premis convencionals ja que aposten per projectes atractius "a priori" i ajuden els seus autors a acabar-los amb les mínimes condicions de dignitat exigibles. Llarga vida, doncs, i que no s’aturin.

I a desitjar que el projecte premiat de Julià Guillamon es converteixi ben aviat en llibre. Un llibre que serem molts els qui el llegirem amb gran interès.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!