Totxanes, totxos i maons

Tal com m’imaginava, vistos els autors que estaven convidats, la sessió del dimarts passat a l’Ateneu Barcelonès dedicada a parlar de dietaris amb Gemma Lienas i Àlex Susanna (vegeu aquí) va ser un èxit rotund.

(Vegeu aquí al costat i en els arxius del final d’aquest apunt les magnífiques fotografies que va fer la Carme Esteve) 

Jo -encarregat de moderar el diàleg- en vaig sortir molt content…  (n’hi ha més)

… i, pel que vaig poder copsar, el sentiment de satisfacció es va fer extensiu a la majoria de les persones assistents que així m’ho varen expressar. Cosa que els agraeixo molt.

Com sol passar en aquests casos el diàleg va ser la part més enriquidora de la vetllada. Així, per exemple, vàrem poder tenir un tast dels notables coneixements que sobre el funcionament del cervell i els secrets de la neurologia té Gemma Lienas.

Quan va ser el moment de filosofar els tres ocupants de la taula ens vàrem posar d’acord de seguida en el fet que allò que de debò desitgem és llegir, llegir sense aturador. I que l’escriure és una derivació lògica, però posterior, dels plaers i les lliçons que ens dóna la lectura.

Sens dubte la frase de la sessió la va pronunciar Àlex Susanna quan va dir que, per ell, escriure un dietari és el sistema que li permet expressar cada dia el seu immens agraïment per la vida i per totes aquelles coses que ens posa a l’abast.

No és una mala definició: escrivim per, en certa manera, retornar allò que sentim i pensem, que ens exalta o que ens fa patir, amb l’humil esperança que pugui ser útil a alguna persona que ens llegeixi.

Una altra alegria de la trobada -aquesta absolutament inesperada- me la va donar un assistent que a l’hora del col·loqui em va preguntar els motius pels quals aquest Bloc porta des del primer dia un títol tan diguem-ne peculiar com “Totxanes, totxos i maons”.

Li vaig respondre com vaig poder -els artistes de la festa eren els altres dos membres de la taula- i em va ser impossible coincidir amb ell en acabar l’acte ja que, tard com era, s’havia fet fonedís tan bon punt vàren donar per acomiadat el dol.

Si m’està llegint ara sàpiga -ell i altres lectors i lectores del Bloc que sí que vaig identificar- que us estic molt agraït per la companyia d’aquell dia i per la fidelitat de sempre.

Sou el morter que unifica les Totxanes i els dóna consistència i sentit.