Totxanes, totxos i maons

Ho vaig escriure fa un parell de dies en el meu espai a Twitter i ara ho repeteixo aquí: Després de les traduccions que Joan F. Mira va fer de la Divina Comèdia i dels Evangelis, o després dels Assaigs de Montaigne, traduïts per Vicent Alonso, i de l’Odissea, signada també per Joan F. Mira -rabiosa novetat d’aquesta setmana-, qui no llegeixi clàssics en català és, senzillament, perquè no voldrà.

Sortosament la llista no s’acaba aquí. Cal afegir-hi la traducció dels Cants de Leopardi, feta per Narcís Comadira, La descripció del món, de Marco Polo, traduïda per Manuel Forcano, i les dues operacions actualment en marxa encaminades a traduir íntegrament la “Recherche” de Marcel Proust: l’una a càrrec de Josep Maria Pinto i l’altra de Valèria Gaillard. Sense oblidar la recent i molt recomanable iniciativa d’Editorial Barcino amb la col·lecció Amics dels Clàssics (vegeu aquí).

(n’hi ha més)

I si anem una mica més enrere encara trobarem fites tan notòries com la traducció de l’Ulisses feta per Joaquim Mallafré, l’Alcorà, traduït per Mikel de Epalza, o Les mil i una nits, obra de Dolors Cinca i Margarida Castells.

Sé molt bé que no sóc pas exhaustiu: hi podríem afegir a la llista noms com Baudelaire, Flaubert, Shakespeare, Ibn Battuta, Lampedusa i altres que ara mateix no em vénen al cap. Però amb els que he exposat ja en tinc prou per il·lustrar el que deia en començar l’apunt: llegir els clàssics de la literatura universal en català i en versió recent és un plaer que ja ens podem permetre.

Val a dir que en la majoria dels casos són lectures que demanen per part nostra una actitud molt més receptiva i atenta que les lectures convencionals a les quals ens hem anat (mal)acostumant però que, a canvi, ens posen en contacte amb l’essència de la nostra tradició i de la nostra cultura.

Perquè venim d’allí. Dels clàssics. Encara que sovint ens entestem a dissimular-ho amb les nostres actituds. Venim d’allí i cada vegada que hi tornem en sortim més enriquits i savis. Més reconfortats.

Jo ara mateix m’estic organitzant per dedicar tot un dissabte i un diumenge a la lectura a fons de la Divina Comèdia de Dante Alighieri. En la nostra recent visita a Venècia -a part de comprar “Il principe picinino”, la versió en dialecte venecià d’El Petit Príncep per a la meva fillola, que en fa col·lecció- vaig comprar el poema de Dante en versió audiollibre recitada per l’actor Claudio Carini (vegeu aquí).

El pla és molt senzill: cada cant recitat pel rapsoda italià l’escoltaré primerament -ulls tancats per captar la musicalitat del vers- a través de l’iPod i després repetiré l’escolta amb la versió de Joan F. Mira davant. Així veuré i sentiré el text original i la seva correspondència al català.

Serà un cap de setmana dantesc -potser algun un lector d’aquest apunt compartirà l’adjectiu, per bé que en un sentit oposat al que jo li dono, però ja passen aquestes coses- que no trigaré gaire a regalar-me.

Ja ho explicaré…

(I després queixalada a l’excels Homer i la seva Odissea acabada d’arribar a les llibreries en versió del mestre Joan F. Mira.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!