Totxanes, totxos i maons

A la pàgina 2 de l’AVUi d’avui Ramon Solsona publica un esplèndid conte de Nadal que, al meu parer, fóra una llàstima que passés desapercebut. Us el reprodueixo íntegrament tot i que també podeu llegir-lo aquí.

L’ÚLTIMA RESPLENDOR (Ramon Solsona)

L’àvia sempre va creure que el Nen Jesús premia els qui fan el pessebre. Mai no va tenir el menor dubte que a ell es devia la senzilla felicitat del dinar de Nadal i que qualsevol petita alegria que s’esqueia entre Nadal i Reis era una gràcia del Nen Jesús. L’àvia sempre va fer servir aquesta paraula, no eren miracles, sinó gràcies que endolcien la vida quotidiana. “El Nen Jesús no falla mai”, deia amb un convenciment rocós.  (…)

Quan els fills van ser grans, el pessebre va deixar de ser un costum i, en conseqüència, van sovintejar els contratemps. El més sonat va ser el de la cassola del rostit, que es va partir en dos a mig camí de la cuina al menjador. L’àvia va exclamar amb còlera que tots en tenien la culpa. Si algú s’hagués dignat a fer el pessebre, tal com ella havia suplicat amb insistència, el Nen Jesús hauria fet que la cassola durés prou per no deslluir la millor festa de l’any.

Avui és Nadal. L’àvia s’ha arraulit al seu refugi de sempre, la cuina. Hi té tirada, perquè ella n’ha estat la mestressa i ara s’hi passa hores, amb les mans a la falda, sense fer res ni dir res. Fa una mirada permanent d’estupor que mira sense veure-hi, com si barrinés cogitacions metafísiques. Però fa temps que va deixar de discórrer. Quan l’ànima va emigrar, de puntetes, sense dir res, les neurones van perdre el nord en un desgavell fatal. Ara mateix l’àvia no s’adona que s’ha assegut al pitjor lloc de la casa.

-Per l’amor de Déu, emporta’t ta mare. Cada vegada que he d’obrir la nevera li he de demanar que em deixi passar.

Se l’emporten per vestir-la de vint-i-un botó. Per això va anar a la perruqueria fa uns dies, per fer goig avui. Per edat, li toca seure al cap de taula, encara que mai no ha tingut caràcter per presidir. El seu paper ha sigut sempre subsidiari, el de la feina constant i obscura de les dones de la seva època. Ha estat un paradigma d’esposa, de mare, de viuda i d’àvia, ha rentat i planxat tones de roba, ha vetllat tots els malalts, no ha exigit mai res per a ella i s’ha escarrassat sempre pel benestar dels altres. Abans de convertir-se en la velleta estupefacta que és avui, acabava el dia de Nadal rebentada i feliç.

No es pot dir si és feliç o infeliç perquè està encallada en un marasme. Viu amb placidesa la incontinència i levita en una desorientació de llocs i d’horaris. A dormir? Doncs a dormir. A sopar? Doncs a sopar. Al metge? Doncs al metge. Obeeix dòcilment totes las ordres amb la condició que se li insisteixi una vegada i una altra. No reté. El cervell se li ha tornat esponjós com cotó de sucre en el qual floten illes de records llunyans i inconnexos. Viu tant al dia, tant al minut, que no pateix, perquè a cada minut tot s’esborra i tot torna a començar. La família sap que aquest Nadal pot ser l’últim en què reconegui els fills i els néts. Si arriba a besàvia, no experimentarà cap emoció.

Els papers s’han invertit, els néts fan avui el pessebre perquè l’àvia-nena s’embadaleixi amb l’àngel de l’anunciata, el riu de paper de plata i els tres reis que vénen des de lluny. S’ho passa bé mentre hi hagi algú que s’encarregui de fixar la seva atenció fugissera. En un pessebre vivent seria un grapat de molsa entaforat en un racó. Com la seva manera de presidir la taula: quieta, callada i petita. Petita en estatura i en edat, perquè l’àvia és tan elemental com un pàrvul. S’ha tornat llaminera i li han hagut d’amagar tot allò que és dolç perquè li està severament prohibit. Es consola amb xarrups furtius de sacarina, però avui, per ser Nadal, menjarà bocinets de torró. Serà un plaer suprem.

Torna a la cuina mudada de cap a peus. Porta la brusa de las grans ocasions i les arracades d’or que va heretar de la seva mare.

-Per què la portes aquí? Que no ho veus que es tacarà?

-Jo no l’hi he dit. És ella que ve d’esma, com sempre.

-Doncs si no se’n va de la cuina, me’n vaig jo.

Inopinadament, l’àvia intenta posar-se un davantal. No ho aconsegueix, però als seus ulls brilla una determinació que no se li veia des de fa mesos. De cop i volta s’assembla a la dona que va ser, atrafegada, infatigable, disposada sempre a donar un cop de mà.

-Què s’ha de fer?

Es miren sorpresos i, després d’interrogar-se amb la mirada, l’envien al menjador amb un encàrrec de la màxima transcendència: que ajudi a parar la taula. L’àvia irradia felicitat perquè se sent útil i fa mitja volta. Va amb la rapidesa relativa d’un cos que, vençut pels anys, es mou a càmera lenta. Tan lenta, que a mig passadís vacil·la, s’ha oblidat que li han fet un encàrrec important i, per fer alguna cosa, entra a l’habitació. No encén el llum, s’asseu a les fosques, amb les mans sobre la falda i la vista perduda, com quan mira la tele, apagada o encesa, tant li fa.

El llampec que li ha il·luminat la mirada s’ha dissolt en la boira de l’enteniment i l’estupor ha tornat al seu rostre. Però aquella lluïssor dels ulls, probablement l’última espurna de la voluntat, s’ha imprès en la memòria dels seus com un regal de Nadal que no esperava ningú. L’àvia tenia raó: el Nen Jesús no falla mai.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!