Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Després dels articles de comiat apressats i sota l’efecte sorpresa que es van publicar en el Serra d’Or de febrer de 1971, la distància va permetre que en el número següent ja aparegués una reflexió ‘a propòsit de l’ofici de corrector’ (així es va titular) més concreta sobre l’afer amb Terenci Moix escrita per un jove Àlvar Valls (n. 1947) que, com ja he dit en algun apunt anterior, va ser qui va ocupar el càrrec de corrector gramatical i d’estil que va quedar vacant a la revista uns anys abans quan Eduard Artells va ser cridat a treballar en l’aleshores naixent Gran Enciclopèdia Catalana.

Àlvar Valls, instal·lat des de fa un munt d’anys a Andorra, no és pas una persona que visqui al marge de l’actualitat. El mateix dia que redacto aquest apunt Vilaweb publica una entrevista amb ell (aquesta) en la que parla dels desacords que hi ha hagut recentment entre el govern català i l’andorrà a propòsit de la gestió de la Covid-19. I fa exactament un any Valls va tornar a ocupar el primer pla de l’actualitat arran de la publicació d’“Entre l’infern i la glòria”, la seva extraordinària aproximació a la figura de Jacint Verdaguer (vegeu aquí).

L’article comença així:

“UN ARTICLE DE TERENCI MOIX. Lamentable, l’article de Terenci Moix aparegut a ‘Tele/exprés’ del dia 12 de novembre passat on ataca furibundament Eduard Artells i els correctors gramaticals. Lamentable pel seu estil desballestat, destructiu, per la seva falta absoluta de mètode en la crítica i de serietat en les consideracions. Lamentable per les falsedats insultants encadenades tot al llarg del text. Ja no es tracta d’un escàndol literari efectuat amb una intel·ligent tècnica de ‘marketing’ editorial, ni d’uns anatemes més o menys graciosos, propis del paper d’‘enfant terrible’ que el nostre literat ha decidit de representar. Aquest cop es dóna el trist espectacle d’un escriptor que omple i publica unes quartilles que per elles mateixes cauen dels dits i es desautoritzen per la seva violència verbal, de caire totalment corrosiu.”

A continuació Àlvar Valls parla de la professió de corrector d’originals que qualifica d’ofici ingrat’ i obre un nou apartat:

“COM ESCRIUEN ELS ESCRIPTORS. Un escriptor no ha de ser necessàriament un gramàtic. Però un escriptor, principalment un creador o un crític literari, ha de conèixer bé la llengua, cal que la sàpiga manejar suficientment per a poder usar-la amb tota la plenitud i amb tots els recursos, perquè és el seu mitjà d’expressió, l’instrument de què es val per a incidir artísticament o culturalment en la societat…”

L’epígraf continua descrivint el nivell –baix en general, escandalós en alguns casos–  de coneixements gramaticals d’aquell moment (setanta anys enrere, no ho oblidem) i obre un altre apartat:

“COM CORREGEIXEN ELS CORRECTORS. Quan el corrector s’encara amb un original, la primera cosa que fa és calibrar la profunditat dels coneixements gramaticals de l’autor, que li vindrà donada per la quantitat d’errades ‘inequívoques’ que hi apareguin. Aleshores sap fins a quin extrem podrà esmenar els punts dubtosos i els punts on sigui factible una elecció entre dues o més maneres d’expressar una mateixa idea. És a dir, que en un text on hi ha molt poques falles, el corrector respecta rigorosament els punts electius, encara que la construcció, o el mot, que l’autor ha elegit siguin menys recomanables que uns altre que potser el corrector es decantaria a proposar  –o que potser proposa, però en llapis i amb una nota al marge, perquè l’autor, com li correspon, pugui triar–…”

“TORNEM AL SENYOR TERENCI. (…) Si us plau, senyor Terenci: us faria gaire gràcia que els textos que us han publicat les nostres editorials, i que algú va tenir cura de revisar pacientment abans de la publicació, haguessin aparegut tal com els hi vau enviar? És a dir –i parlo per pròpia i penosa experiència– , amb inadmissibles errades morfològiques, ortogràfiques, de lèxic, i, pitjor encara, amb construccions sintàctiques bordes del tot i estranyes al geni de la nostra llengua. Que potser és aquesta la ‘renovació’ que, segons dieu, teniu intenció d’aportar? Que potser és aquesta la sort que desitgeu a la literatura escrita en català, després del traspàs i l’enterrament de l’Institut i dels correctors? Potser sí que és aquesta, però en aquest cas es fa inevitable una pregunta: al servei de què o de qui treballa, el senyor Terenci?”

“EL MESTRE EDUARD ARTELLS. (…) No és, com afirma Terenci Moix, ‘el senyor Triadú dels correctors’, sinó ‘el senyor Artells dels correctors’. Joan Triadú porta a terme una altra tasca, igualment meritòria i del tot necessària, mal que li pesi al senyor Terenci, a favor de l’ensenyament i de la utilització pública de la nostra llengua d’una manera, no ‘inquisitorial’, sinó, senzillament, ‘correcta’…

I l’article es clou amb una carregada final contra l’escriptor del carrer de Ponent:

“N’HI HA DE MES JOVES, SENYOR TERENCI. I una última puntualització: Terenci Moix, en un indret del seu text parla de ‘mòmies’, i en un altre indret adverteix als ‘senyors puritans’ que no es queixin si els joves els giren l’esquena i es mengen, a honor d’ells, una botifarra amb mongetes. Doncs bé, que prengui nota el jove no tan jove senyor Terenci que un servidor ha complert enguany vint-i-tres anys, i que, per tant, va néixer quatre anys llargs més tard que ell, que molt aviat en complirà vint-i-vuit. I pot estar ben segur que hi ha moltes altres persones també més joves que ell  –professors de català o no–, que no tindrien cap inconvenient a signar, punt per punt, el present article.”

I aquí s’acaba l’article i aquesta batalleta de fa setanta anys i que ens ha tingut entretinguts al llarg de vuit apunts.

Gràcies pel seguiment i per arribar aquí.

(Final de la sèrie)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!