Totxanes, totxos i maons

El missatge era gairebé com un jeroglífic: “El 20 a les 20 celebrarem els 20 al Palau Robert”. De seguida, però, varen arribar els aclariments: Edicions Bromera, la bona gent d’Alzira, em convocava a la festa de celebració del seu 20è aniversari programada per a les vuit del vespre del dia 20 de desembre al Palau Robert de Barcelona. I ara en venim l’A. i jo.

Suposo que els propers dies en parlaran els diaris i, per tant, m’abstindré de fer cap crònica que vagi més enllà de dir que l’acte ha registrat un gran èxit d’assistència, cosa que demostra l’estima i el respecte que sentim al Principat per la feina que han fet i continuen fent l’amic Josep Gregori i el seu equip de col·laboradors.  (n’hi ha més)

En un pla més personal he de dir que estic content d’haver conegut de prop aquesta editorial -doblement perifèrica, com s’ha comentat en l’acte d’avui, en relació a la ciutat de València i a Barcelona i, potser per això, doblement valenta i tossuda en la persecució dels seus objectius- i d’haver ajudat en una mínima mesura a difondre els seus llibres. Tant des de la meva tribuna a l’Avui com, més cap aquí, a la revista “Qué leer”.

La meva biografia com a comentarista de llibres i la de Bromera són gairebé germanes en el temps. Això em va permetre poder parlar en els meus començaments dels llibres de Miquel Mas, de Jordi Mata, de Josep Franco, de Xulio-Ricardo Trigo o de Nahguib Mahfuz, per exemple, que la bona gent d’Alzira anava traient al carrer.

Avui, entre els diversos obsequis que ens hem emportat els assistents hi havia el catàleg general. És a dir, la comprovació de la feina feta al llarg d’aquests vint anys. Potser no arriba a la xifra de deu mil títols que el presentador -per cert, ¿d’on l’heu tret, companys?- ha deixat anar en el seu parlament però hi ha prou teca com per omplir seixanta-quatre pàgines amb referències bibliogràfiques i editorials de lletra atapeïda.

Fa patxoca veure, per exemple, que l’apartat per als lectors adults aplega quinze col·leccions diferents dedicades a narrativa, poesia, assaig, teatre, sociolingüística, divulgació científica, història, manuals de llengua i un llarg etcètera.

Però el que més encoratja són les tretze col·leccions dedicades al públic infantil i juvenil amb les mítiques “A la Lluna de València” i “El Micalet Galàctic” al capdavant.

I el que ja em sembla de traca i mocador és l’esforç de normalitat que està fent aquesta gent partint-se el pit per allò que hauria de ser evident i planer: la dotació de materials educatius dignes per a l’escola valenciana.

Entreu a la seva pàgina web (aquí) i feu-hi una ullada. Aquesta gent, des d’Alzira (ço és, des de la trinxera), ha fet i està fent una gran feina i val la pena que els fem costat. No pas per compassió o per simpatia, no. Senzillament perquè són una gent competent i agosarada. Seriosa i somiadora. Una gent que l’únic que desitja és treballar amb normalitat en un país normal.

Jo ja fa temps que els defineixo com “la bona gent d’Alzira” i crec que no exagero. D’aquests, cada dia n’estic més convençut, ens en fan falta uns quants cabassos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!