Totxanes, totxos i maons

Sovint ens passen petites coses que tenen la seva transcendència (també petita) i la majoria de les vegades ens passen desapercebudes. Tenia el carnet d’identitat a punt de caducar, el vaig renovar i aquest migdia he anat a recollir el nou. Quan la funcionària m’ha demanat que li lliurés l’antic tot d’una m’he adonat que, com qui no fa res, m’acomiadava de manera definitiva d’un document que al llarg dels darrers deu anys m’ha acompanyat, entaforat discretament dintre de la meva cartera, a tot arreu on jo he anat. Una fidelitat ben difícil de trobar en els temps que corren, per cert.  (n’hi ha més)

Amb els dos documents a la mà he fet una ràpida ullada comparativa. Els continguts eren idèntics, el disseny bàsic no ha variat gens (sembla que he arribat massa d’hora per al famós microxip que diuen que portaran incorporat en els propers anys) i, a diferència d’altres èpoques més inconstants i llunyanes de la meva vida, les signatures semblen talment una còpia l’una de l’altra.

L’única variació notable és la del rostre de la fotografia. Comparat amb l’anterior el d’ara té uns contorns més arrodonits (l’A. em diria que no ho vulgui amorosir, que senzillament estic més gras ara que fa deu anys) i el corona una població capilar amb uns índexs demogràfics en franca decadència.

No recordo si aquesta és la segona o la tercera renovació per un cicle de deu anys però el cert és que al carnet que ara dorm dintre de la meva cartera, just en el mateix compartiment que ocupava el seu antecessor,  li esperen (espero…) deu anys més de companyia amunt i avall de les peripècies que em tingui reservada la meva biografia. De moment em fa patxoca pensar que quan l’hagi de renovar -l’abril de 2016- jo seré ja un flamant jubilat amb tot el temps del món per festejar l’A., oblidar la penya del Power Point, llegir llibres, escoltar l’últim dels Stones, malcriar algun nét (espero) i fer sudokus pels descosits. Ah, i aleshores el carnet ja portarà el microxip i podré fer la tira de coses. (Si a més a més el mot que encapçala el carnet és el nom del meu país de debó i no el que ara hi figura ja fóra Xauxa). 

Algú pot dir que el passaport també el renoven per un període de deu anys però no és ben bé el mateix. Almenys en el cas del meu, que es passa la majoria del temps dormint dintre del calaix de la tauleta de nit al costat de la Cartilla Militar (la mítica "blanca") i el Llibre de Família.

Recordo que el meu primer carnet me’l vaig treure als setze anys, el 1966. Va ser a la comissaria del carrer del Doctor Dou i gairebé podria fixar la data perquè em recordo a la cua llegint en el diari coses sobre la incipient Llei de Premsa i d’Impremta promoguda per l’aleshores ministre d’Informació i Turisme Manuel Fraga que es va aprovar a mitjans de març. Molt poques setmanes abans el mateix Fraga havia estat protagonista a totes les portades gràcies al seu bany a la platja de Palomares.

Quinze anys després recordo la mateixa cua a la mateixa comissaria i jo llegint en una revista (Cambio 16, potser?) els preparatius que es feien a Londres de cara al casament del príncep Carles amb Lady Diana Spencer.

Als dos nois de casa els vàrem fer el document de manera simultània el juliol de l’any 1989, aquesta vegada a la comissaria de Lesseps. El noi gran acabava de complir 14 anys i el petit en tenia 11. Vàrem fer-ho així perquè d’aquesta manera tindrien tota la vida números correlatius. El primer el del noi gran i el següent el del seu germà. Una petita facilitat: només cal memoritzar un número; l’altre el dedueixes de seguida. Un truc de jugador de sudoku "avant la lettre", com si diguéssim…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!