Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
En Ricard és informàtic -un bon informàtic- i treballa a la mateixa empresa que jo, però en departaments diferents. Això fa que, a l’hora de la veritat, ens comuniquem molt més per telèfon o correu electrònic que cara a cara i sempre amb les limitacions a què obliga l’haver d’anar per feina.
En Ricard és, a més a més, molt jove. De l’any 1974. Gairebé té l’edat del meu fill gran i, com ell i alguns altres de la mateixa lleva que tinc la sort de conèixer de prop, cada vegada que hi entro en contacte és com si algú m’inoculés una injecció d’esperança en el futur que em va d’allò més bé per continuar la brega amb empenta renovada. (n’hi ha més)
L’amistat amb en Ricard va crèixer el dia que em vaig assabentar que era aficionat a fer quilòmetres amb moto -amb una Harley, és clar- i es va intensificar encara més fa un parell d’anys quan ell i la seva dona preparaven un viatge per la costa oest dels Estats Units i els grans parcs de l’interior i ens varen demanar consells i orientacions a l’A. i a mi.
La setmana passada vàrem quedar per dinar en un lloc que vaig proposar jo i que fa poc recomanaven a la revista Time Out. Una botiga especialitzada en entrepans a l’americana que es diu “The Dog is Hot” i que està situada al carrer Ponent, a tocar d’on hi ha la nova redacció de Vilaweb.
Quan vaig arribar al lloc -amb uns minuts d’avançament- ja vaig veure que la tria era errònia ja que l’establiment és una simple barra on et preparen els entrepans per menjar-te’ls en una altra banda o pel carrer. Cosa molt americana -i que l’A. i jo hem fet en diverses ocasions a Nova York i a San Francisco- però que no era el que en Ricard i jo volíem.
La segona decepció la vaig tenir en adonar-me que el local on ara hi ha “The Dog is Hot” havia estat durant una pila d’anys la Granja Gavà, regentada per les tietes de Terenci Moix. Una granja a la qual alguna vegada havia anat a comprar llet amb ma mare quan jo era petit.
Ja feia anys que l’antiga granja -entranyable material literari en els tres volums de memòries del meu estimat Terenci- s’havia convertit en un bar que intentava retre homenatge -amb més voluntat que encert, diguem-ho tot- al seu record. Una autèntica meravella, ben mirat, si la comparem amb el local tal com ha quedat ara.
Quan va arribar l’amic Ricard vàrem coincidir immediatament en la necessitat d’activar un pla B i ja que érem enmig del barri de la meva infantesa vaig parlar-li de la Bodega Sepúlveda, ara un restaurant amb el mateix nom on es menja fantàsticament i, durant la meva infantesa, el lloc on anava a comprar el vi i la gasosa Sanitex que preníem a casa a l’hora de dinar i de sopar.
En Ricard coneixia també la fama culinària de la Bodega i va secundar de seguida la proposta. Érem a cinquanta metres del que fins fa poques setmanes (vegeu aquí) havia estat la casa dels pares i jo sentia bullir dintre meu una pila d’anècdotes i batalletes per contar-li al meu jove amic: el carrer Ponent i la imatge del Terenci i sa mare passejant-s’hi, la casa del carrer de Muntaner on l’escriptor va morir, la Bodega Sepúlveda, el Boleto Verde, el Cupón Ahorro del Hogar, el cine Goya, el Gran Price…
“No hem perdut res amb el canvi, ben al contrari, Ricard. Avui menjarem bé i ens divertirem. Ja ho veuràs.”, li vaig dir mentre ocupàvem una taula per a dos en el passadis de la Bodega Sepúlveda i jo començava a donar-li corda a la màquina de les batalletes i els records…
(continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!