Totxanes, totxos i maons

… i això els matiners de mena ho agraïm cosa de no dir.

Sobretot ara que encara no fa un mes que, quan pocs minuts després de les sis del matí m’enfilava a la bicicleta estàtica per fer el meu quart d’hora d’exercici endollat a l’iPod, encara era negra nit i pedalant de cara al paisatge de Barcelona que es divisa des del gran finestral de l’antiga habitació dels nois l’únic que veia era el cel estrellat, el jardí de baix i el carrer puntejat pels fanals i la lluminària esporàdica del cotxe d’algun veí tocatardà a la percaça d’un racó per aparcar.  (n’hi ha més)

Ara el cel ja és clar, l’aire té una transparència especial i, el més important, per la llenca de mar que es divisa entre la casa del davant i, una mica més lluny, l’edifici singular (per nomenar-lo d’alguna manera) de color blanc del costat del camp de l’Europa hi veig passar de tant en tant algun vaixell lent, majestuós en la distància.

Aquest matí el miracle s’ha produït. Estava escoltant "Volta", l’últim disc de la senyora Bjork (vegeu aquí), i justament al final del primer tema -"Earth Intruders"- quan es va trenant una espècie de simfonia a base de sirenes de vaixells ha creuat d’esquerra a dreta el meu tros de mar un vaixell de color blanc indiferent a la màgica conjunció que vivien els meus ulls i les meves orelles.

Mentrestant al despatx l’A. obria i atenia el correu electrònic i jo, passats els quinze minuts, m’he anat de cap a la dutxa amb la sensació que tot era el seu lloc, que la vida tenia trellat i que començava un dia rodó.

Mentre era sota el raig en Lluís Urpí i la Rita Marzoa m’han explicat un dia més que les notícies sobre la campanya electoral que em donarien a continuació obeïen a criteris fixats pels partits polítics i no a criteris professionals. I jo -què voleu que us digui?- he respirat un mica més tranquil perquè, francament, vist com està el pati periodístic del país no vull ni pensar quines notícies -i sobre quines formacions polítiques- ens etzibarien els nostres ínclits periodistes si apliquessin els denominats "criteris professionals".

Com que, a fi de comptes, hi ha el que hi ha, i si la classe periodística es porta l’oli la classe política Déu n’hi do, durant aquella estona de dutxa benèfica i reparadora m’he assabentat que el senyor Trias ha dit que vol ser l’alcalde de tots, que el senyor Hereu vol fer una ciutat més a escala dels barcelonins, que el senyor Fernández Díaz es queixa de les queixes sobre els Mossos, que la senyora Mayol diu que els vellets han de tenir uns quants horts a prop de casa per cultivar bledes i que els senyors Carod i Puigcercós -sens dubte a tall d’homenatge al centenari d’Hergé- s’han disfressat de Dupont & Dupond en un anunci del candidat Portabella en el que el senyor Carod recita un entranyable "perquè els polítics hem d’estar al servei de la gent…" i tot seguit rebla el clau el senyor Puigcercós amb un no menys entranyable: "… i no la gent al servei dels polítics". Jo encara diria més…

Després he agafat la moto i he enfilat Balmes avall. Cap a la feina. Que n’hi ha molta per fer encara…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!