Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Tall 5. "Una història d’amor" (5′ 11"): Després del potent raig d’adrenalina dels quatre talls inicials arribem a un tema més reposat. Sempre, és clar, dintre dels paràmetres relatius de repòs en què es belluga Obrint Pas. Està dedicat a Xile i a Víctor Jara i té un parell d’insercions d’un discurs de Salvador Allende.  (n’hi ha més)

Poser són cabòries meves -com diria Sergi (Montilla) Mas- però el solo de trompeta que sona pels volts del minut 4 m’ha fet evocar les revetlles de la meva infantesa. Aquelles que se celebraven al patí comunitari del carrer de la Cendra, a tocar d’on ara hi ha el Taller de Músics. Més concretament en el número 11, que era on hi havia el magatzem on mon pare guardava eines, taulons, cordes, montacàrregues, ternals i carretó. En algun àlbum d’aquests que ara, arran de la mort de ma mare, està recuperant dels armaris hi ha d’haver la fotografia d’una d’aquestes revetlles -de mitjans dels 50, calculo- on surto jo adormit mig recolzat en ma mare. Al costat es veu també un tros del cotxet on hi jeu el meu germà. Cabòries, ja ho dic… O, ben mirat, el que diu el disc: "una història d’amor".

Tall 6. "Lluna de plata" (4′ 17"): Aires de reggae per a un altre dels temes punters del disc. La frase central -amb notables contrapunts a base d’esgarrapades ("scratch") del Chola- se t’enganxa a la primera. Tot el tema -i no és l’únic del disc- respira aires propers a Manel Adéu (Manu Chao, vull dir). Vés per on aquest "Benvingut al paradís" encara acabarà agradant als nostres cosmopolites mestissaires. Tot això que tindran de guanyat, mira…

Tall 7. "Alça’t" (3′ 37"): Com no podia ser altrament, atès el títol de la cançó, l’oasi de calma ja s’ha acabat. Referència clara al "Get up, stand up" del mestre Marley, guitarres denses i dolçaines a tot drap en una tornada que diu "Alça’t, alça’m. Obre les gàbies dels teus anys i comença a volar". Per afartar-se de saltar en els concerts en directe.

Tall 8. "Quan es fa fosc" (3′ 16"): Protagonisme inicial de la dolçaina del no menys mestre Gironès en l’obertura de les dues meitats en què es divideix el tema. Entremig una altra tornada –"I ara jo sóc…"– per situar en l’antologia de frases musicals del disc.

Tall 9. "Tres segles" (4′ 28"): Aires inequívocament grecs en els primers compassos d’un tema que parla dels tres-cents anys d’Almansa. Els Dúmbala Canalla reforcen la secció de vent i puc assegurar que dedicar-se a seguir la trikitixa supersònica del basc Xabi Arakama darrere de la tornada: "Als tres segles de llarga pena…" és una veritable delícia.

Tall 10. "Camins" (4′ 31"): De l’atmosfera grega del tema anterior saltem a l’altra banda de la Mediterrània gràcies als aires del folklore valencià que ens arriben de la mà de la primera aparició en el disc de Pep Gimeno "Botifarra". És un bon aperitiu pel que sentirem tot just dos talls més enllà. Ja en parlarem quan hi serem…

Tall 11. "Mentides" (4′ 23"): Un començament fàcil -potser un pèl massa, al meu parer- amb la veu del Franco damunt del cavall que cada dijous veiem al "Polònia" arengant l’audiència. Ritme de ska moderat per a un tema que porta com a subtítol "rondalla valenciana". Una referència que, tret que no sigui un acudit privat, no s’entén més enllà de l’inserció en els segons finals d’un fragment d’anunci publicitari dels desficacis urbanístics d’Oropesa i Cabanes fets pel senyor Zaplana i la seva caterva pepera. Malgrat la ronya referencial el tema sona brillant i ple de força.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!