Totxanes, totxos i maons

Mitja tarda de dijous. Arribo a casa més d’hora de l’habitual, els dies ja són llargs, fa un temps esplèndid i tinc el Parc Güell a cent metres de casa.

“Ara hauràs de caminar més. Pren-t’ho com si fos una medecina”, m’han dit. I jo, amb la fe dels conversos, sota la mirada aprovatòria de l’A. m’abillo amb samarreta, vambes i calça curta i me’n vaig a fer una cosa que ens els més de trenta anys que visc al barri hauré fet mitja dotzena de vegades a tot estirar: passejar pel Parc sense presses i sense pensar en res més que en el que m’envolta…

Poc avesat a dedicar la meva atenció només a una cosa, però, m’enduc l’iPod perquè tinc ganes d’escoltar dues adquisicions recents: el magnífic “Ordre i aventura”, de Mishima, i el no menys magnífic “A la panxa del bou”, de La Troba Kung-Fú, dos discos per treure’s el barret.  (n’hi ha més)

Entro per la porta de la carretera del Carmel i de seguida enfilo cap a la dreta en direcció al turó de les Tres Creus. El parc és ple de turistes però la zona on més s’acumulen és la de l’entrada de baix, just en sentit contrari al meu camí.

No he fet encara un centenar de metres quan em creuo amb un home més o menys de la meva edat. És més baix que jo, carrega panxa de bevedor de cervesa i va amb calça curta, camisa i sandàlies amb mitjons. Me’l miro i penso: “Un altre hipertens acabat de diagnosticar”. Ho dedueixo perquè fa cara de desconcert i d’espant. Com jo.

A mesura que el cami puja -molt suaument- i serpenteja, Barcelona es va mostrant des de diversos angles. A cada racó aprofitable hi ha turistes fent fotografies al paisatge i retratant-se els uns als altres. Veient-los tan engrescats m’agafa un rampell de tendresa solidària perquè quan l’A. i jo anem pel món fem exactament el mateix que ells fan a la meva ciutat.

M’entendreixo i els envejo perquè la mirada que ells fan de Barcelona -primerenca, il·lusionada, lliure de records i d’adherències distorsionadores- és la que m’agradaria poder ser capaç de fer-li de tant en tant. I sé que no ho aconseguiré mai.

Veig en un rètol que aquest tros del cami es diu, precisament, Viaducte dels Enamorats. És clar!

A tocar del turó de les Tres Creus -el punt més alt del meu recorregut- veig una noia amb un Mac obert i escrivint a gran velocitat. S’ha assegut al marge, en una zona de talús pronunciat que li ofereix una vista privilegiada dels carrers de l’Eixample. Just en aquell moment, amb la ciutat als meus peus, es fa el miracle: en el meu iPod David Carabén, el cantant de Mishima, entona “Com abans”, una de les perles d’“Ordre i aventura”:

“Posem que era Barcelona  /  que no era la ciutat dels sants  /  si algú ens deia adéu li escupíem l’hola  /  perquè ens créiem molt més importants  //  Hauríem de deixar la feina!  /  Picant de mans féiem volar els coloms  /  quan pujàvem per les Rambles  /  perquè ja n’estàvem fins als collons.”

I la tornada, un senzill cant a l’ambiguïtat que no sabrem si va adreçat a la ciutat o a la dona estimada:

“Estic tan estic tan  /  estic tan enamorat.  /  Estic tan estic tan  /  enamorat de tu com abans.”

De baixada m’entretinc en la contemplació d’una parella de noies japoneses que s’estant cruspint un munt de cireres que duen en una bossa de plàstic. Fa goig de veure-les tan adelerades i la desinhibició amb què s’empastifen galtes, mans i roba amb els regalims que la fruita i la bossa van deixant anar.

Quan arribo a la plaça central m’emociona una vegada més la pràctica i senzilla bellesa del banc perimetral revestit de trencadís. Només per això Gaudí ja mereixeria un lloc als llibres d’arquitectura. Tothom està encarat a la ciutat fent fotografies menys una mare de pèl roig -una barcelonina d’origen estranger; irlandesa, diria- que dedica els seus cinc sentits a mirar i acaronar el seu fill (o filla) de pocs mesos que jeu en un cotxet. Si no portés els auriculars posats -se’m notaria massa l’afany de tafaneig- m’hi acostaria perquè juraria que li canta amb veu molt baixa.

Quan sóc a punt d’abandonar la plaça La Troba Kung-Fú ataca la cançó “Barcelona” i, per segona vegada, confirmo que hi ha mecanismes invisibles que fan que les coses lliguin i tinguin un sentit. Un lògica sàvia i excitant, sobretot quan no l’esperaves i te la trobes de cara:

“Tiro cap a esquerra i dreta,  /  sempre per la banda estreta,  /  no em puc fiar de la vista  /  si faig el camí del turista.  /  I sento la veu més dolça que em diu:  /  Vine, perde’t pels carrers de Barcelona.  /  I sento la veu més forta, que em diu:  /  deixa la por, perd la vergonya!”

Enfilo cap a la sortida. Abans em trobo amb una noia que toca l’arpa i una altra que l’acompanya amb una flauta.  Ara sí que aturo l’iPod i em trec els auriculars. Quan acaben aplaudeixo i em giro el folre de les butxaques per donar-los a entendre que, dissortadament, no porto ni cinc però que m’hauria agradat retribuir la bona estona que m’havien regalat. Em somriuen i entenc que m’han entès. Harmonia còsmica, se’n podria dir. La tercera del dia. Déu n’hi do.

Surto del Parc Güell per la mateixa porta on he entrat. La que m’agafa més a prop de casa. A tocar de la porta torno a trobar-me el mateix home d’abans: l’hipertens acabat de diagnosticar. Ara fa estiraments agafat a una barana. Els seus gestos són insegurs i em torno a fixar en l’expressió de por i desconcert de la seva cara.

Accelero el pas i agraeixo als déus que no hi hagi cap mirall a prop per poder-hi contemplar la meva…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!