Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

14 de juny de 2009
Llibres i literatura
0 comentaris

“Adéu, guapa” (Jordi Coca / Christa Leem).

Llegeixo als diaris que l’escriptor barceloní Jordi Coca ha estat el guanyador del premi Sant Joan Caixa Sabadell amb “La nit de les papallones”, una novel·la en la que fa un retrat de la Barcelona nocturna de la dècada dels 70 i, més concretament, centrat, a tall d’homenatge, en la figura de l’artista de cabaret Christa Leem.
(De fet, si hem de fer cas al titular amb què La Vanguardia despatxa la notícia resulta que el llibre de Coca és “una novela del destape”, cosa que em fa pensar que d’un temps ençà estan passant algunes coses no del tot normals en les pàgines de Cultura del veterà diari de la família Godó).
“La nit de les papallones” apareixerà per la tardor publicada per Edicions 62 i és un llibre que penso llegir amb molt interès. Primerament perquè la Barcelona d’aquella època -la del pintor Ocaña, Zeleste, el Saló Diana…- és la de la meva joventut. I segonament perquè Coca és un bon novel·lista que reconec que he llegit de manera massa intermitent.
Quan d’aquí a pocs mesos, aprofitant el meu vintè aniversari com a crític literari, em descarregaré de molts dels compromisos que ara mantinc disposaré de més temps i una de les primeres coses que ja tinc planificada és la lectura ordenada cronològicament de tota l’obra de Jordi Coca que tinc a casa. Sé que m’ho passaré bomba.

Coca és un home relacionat des de fa molts anys amb les arts escèniques del país a través de la seva feina en l’Institut del Teatre del qual va arribar a ser-ne director. Això vol dir que coneix a fons les entreteles de l’època en què transcorre l’acció de “La nit de les papallones” i molt especialment la fulgurant trajectòria artística de Christa Leem.

En llegir la notícia que relaciona els dos noms m’ha vingut a la memòria un detall senzill en aparença però que a mi em va commoure pel que em va semblar que representatiu de l’estimació que Jordi Coca sentia per Christa Leem.

Va ser el dilluns 20 de desembre de 2004, pocs dies després de la mort de l’artista, a l’Espai Brossa. El duet Bonnín-Hausson va organitzar un acte d’homenatge a la desapareguda en el que varen intervenir (si no em falla la memòria) el mag Hausson, Pep Bou i les seves bombolles, Jordi Jané com a mestre de cerimònies, el promotor cultural Joan Estrada i Jordi Coca. Asseguda a primera fila la senyora Carmen Wernoff, mare de Christa Leem, seguia la sessió visiblement emocionada. Jo era just darrere seu i en puc donar fe.

A la part esquerra de l’escenari, gairebé com a única decoració, hi havia un penja-robes amb un parell de camises inconfusibles: la de quadres de Joan Brossa i la blanca d’home amb què Christa va revolucionar els escenaris barcelonins de fa trenta anys. En el seu parlament Jordi Coca va evocar els començaments de la carrera de la noia, la seva conversió en musa de la intel·lectualitat del país, la fugacitat de tot plegat, el silenci posterior… i el fet que a la cerimònia del seu enterrament només hi haguessin assistit una dotzena de persones, totes companyes de professió. Ja no hi ha intel·lectuals, sembla.

El que a mi, però, em va demostrar l’estimació i el respecte de Coca per la feina d’aquella noia d’aspecte fràgil però electritzant -i que em dóna els millors auguris de cara a “La nit de les papallones”– va ser un detall gairebé fugaç que a molts segurament els va passar desapercebut: en acabar el seu parlament se’n va anar cap a la camisa blanca i hi va dipositar un petó amb la mà mentre deia en veu molt baixa dues paraules que em varen commoure profundament (aleshores i encara avui, quan les evoco):

“Adéu, guapa”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!