Totxanes, totxos i maons

"La vida no és un film de Doris Day", proclama Oriol Tramvia en la contracoberta d’"El camí dels degotalls". Més que res, suposo, per si algú se n’havia fet il·lusions.

I en el llibret de l’interior es despulla en un text breu però ple de substància que comença dient "Quan jo vaig néixer la mar morta encara estava malalta i els tramvies ja hi eren…". Una mica més endavant evoca un tercet cinematogràfic –"Montecarlo, Niza, Aristos"– que evidencia la pertinença de qui el branda a una generació molt concreta: la dels que ara som més a prop de la seixantena que del mig segle de vida.

El text acaba amb un paràgraf curt però lluminós i aclaridor: "mentrestant, i su us voleu entretenir, que és la màxima expressió de la riquesa, us convido a escoltar unes quantes cançons… aquestes…" Poso el disc i, sí, puc assegurar que quan s’ha acabat m’he sentit una mica més ric que abans de començar-ne l’audició.  (n’hi ha més)

"El camí dels degotalls" conté una mica més de quaranta minuts de música distribuïts entre nou cançons que a mi, en la majoria dels casos, m’han agradat molt. Si hagués de fer la tria d’un sol tema em quedaria sense cap mena de dubte amb "Diguem sí", una cançó de cinc estrelles en la que ens exhorta a dir que sí a coses com "la monarquia republicana" o "aquell petó que és punyalada".

En el lot dels temes notables del disc hi poso "Font florida", "El venedor de fum", "La reina del barri" i "Madonna" tot i que hi ha dos temes mereixedors, al meu parer, de punt i a part: "Dancing Diamante", una versió del "Those were the days" de Mary Hopkin, en el que entre altres coses se’ns diu "i és que ens hem fet grans però no més savis", i el solemnne "El camí dels degotalls", un tema quasi recitat que creix a cada nova audició.

Grans però no més savis? Que no se m’enfadi l’Oriol -a qui no tinc el gust de conèixer personalment- però discrepo totalment del seu diagnòstic. Si més no, pel que fa a les aparences del seu propi cas. Aquesta col·lecció d’històries sobre personatges peculiars, amarada de nostàlgia llibertària i de surrealisme tendre relliga perfectament el moment d’ara amb aquell univers creat trenta anys enrere per gent com Sisa, Pau Riba o el mateix Tramvia. I el relliga, a més a més, mantenint intactes les essències inicials però aportant-hi tot el sac d’experiencies vitals -de saviesa, vaja- que ara tenim i aleshores encara no.

És curiós però la meva audició d’"El camí dels degotalls" ha coincidit gairebé en el temps amb la del darrer disc de Mazoni, un home jove que des de la seva perspectiva d’avui reivindica amb la seva obra la petja dels mestres d’aleshores. I en Mazoni no és pas l’únic.

El que ha fet Oriol Tramvia és un disc d’ara amb el segell de marca -i de vida- original. És el mateix que fa Sisa en els seus discos recents, com l’excels "El congrés dels solitaris", i el que faria Pau Riba si no estigués tan atrafegat a reinventar-se cada tres mesos.

Ho diré d’una altra manera: l’autor d’aquell "Bèstia!" de 1977 està, íntegre, dintre d’"El camí dels degotalls" però en aquella època no hauria pogut fer nou cançons com les que ara acaba d’estrenar. Han hagut de passar trenta anys per deixar-hi la seva pàtina de saviesa.

No sé si m’explico però potser un exemple ajudarà. La gent jove és fanatica dels missatges SMS fins a l’extrem d’inventar una nova ortografia feta d’abreujaments per treure més suc de l’invent. Doncs bé, jo m’he abocat també al sistema de missatges SMS perquè el trobo sumamment útil, però des de la meva perspectiva vital. És a dir, escrivint les paraules completes, amb la puntuació correcta i amb tots els accents catalans que em permet el meu vell Siemens. Aquesta és la diferència.

"Pel camí dels degotalls travessem tots els miralls, / engolim el pas del temps que se’n va corrents, corrents, / somiadors del món futur on tothom canta en un grup / inventar-se sense sou, a l’aguait de tot lo nou; / si la vida és un instant pot durar segons i quan / pel camí dels degotalls!"

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!