Totxanes, totxos i maons

Fa sis anys escrivia això:

“Avui, dia de Sant Josep, compleixo 55 anys i em fa il·lusió poder deixar-ne constància en aquest Bloc ja que, a part de la màgia dels aniversaris acabats en zero o en cinc,  és el primer 19 de març en el que disposo d’aquesta curiosa i excitant finestra sense límits aparents. Desconec si textos de caire tan personal com el que avui escriuré són els que se solen penjar en aquests racons de la xarxa. De fet, no serà pas aquesta la primera vegada que li endinyo coses íntimes, al meu estimat Bloc totxànic. I no m’amoïna gaire, francament. Si algú se sent violent o molest ho té ben fàcil: que se’n surti i que no perdi més temps amb mi.”

(n’hi ha més)

Com es pot veure, anava fort, jo, en aquell apunt d’aniversari. El primer d’aquest tipus que escrivia en el Bloc. D’aleshores ençà han passat sis anys i el costum de fer algun comentari sobre la nova edat, iniciat aleshores, l’he mantingut ben viu.

De fet, si us fa mandra no cal que aneu a buscar els apunts d’aniversaris anteriors perquè a la meva edat -i amb la vida regular i rutinària que porto- hi ha ben poc espai per a la sorpresa o les novetats d’un any a l’altre.

Arribo als seixanta-un i continuo considerant-me una persona amb molta sort. Per tot. Per la dolça A., la dona que m’acompanya des d’aviat farà 40 anys (o 45, segons es miri), pels fills que tenim -tres bones persones, per damunt de qualsevol altra consideració-, per la resta de la família (breu però també estimada), pels amics, pels lectors d’aquestes Totxanes, pels companys de la feina… I, fins i tot, puc dir que em considero afortunat per la feina, que m’absorbeix cosa de no dir la molt punyetera, però que m’agrada de fer com si fos el primer dia.

Tinc també la música (m’encanta que el mestre Dylan il·lustri l’apunt d’avui), els llibres i una salut que de moment no em fa grans putades (tot i que segons l’A. hauria de perdre uns quants quilets; i ella té sempre raó).

Ara fa un any -en complir els 60 (vegeu aquí)- deia que si tot anava bé, en arribar als 65 em jubilaria i em compraria una Harley per anar de passeig pel món sense presses amb l’estimada. La idea segueix en peu. I ja només queden quatre anys. Una legislatura, per dir-ho en terminologia política.

I com que, malgrat la meva estima per la feina, tinc una ganes boges i indissimulades que arribi el dia de la meva jubilació he demanat als bons amics de can Vilaweb que m’ajudessin a incrustar en la capçalera d’aquest Bloc un comptador cap enrere dels dies, hores, minuts i segons que falten per arribar al joiós dia de Sant Josep de 2015, data dels meus 65 anys.

I posats a demanar, vejam si entre tots plegats teniu un detall amb mi: que a aquelles alçades ja siguem un país alliberat d’Espanya. O, si més no, a punt de fotre-hi el camp. Europa ens espera i jo -que continuo aspirant a “una vida llarga i tranquil·la” (vegeu aquí)- cada dia que passa em sento més i més “abertzale”.

Que, com ja he escrit moltes vegades, això d’ara no hi ha qui ho aguanti.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!