Totxanes, totxos i maons

* “Perquè el món està fet de nacions, i la qüestió ineludible és saber quina és la pròpia i viure en conseqüència”, Joan F. Mira.

Avui, dia de Sant Josep, faig anys. Aquesta vegada en cauen cinquanta-nou. D’aquí a dotze mesos festa grossa: seixanta!

Els seguidors més veterans d’aquestes Totxanes ja saben que és norma de la casa aprofitar la data per fer un apunt introspectiu que m’ajudi a esbrinar amb quina temperatura anímica vaig pel món.

Doncs bé; per ser breus i clars he triat com a introducció una frase que tal com està ara el pati descriu molt bé el meu estat d’ànim en relació als reptes col·lectius del país. Qui no ho entengui que s’ho faci mirar.  (n’hi ha més)

L’any passat (vegeu aquí) parlava de gent que s’estimava, de la Maria Pilar Gil i el seu fill Bernat, nascut també un dia de Sant Josep de molt més cap aquí. També parlava de la feina. I dels avis de casa (avui els tindrem a dinar). I dels nois i les seves enamorades. Un any després puc dir que les coses són més o menys al mateix lloc, instal·lades en aquesta etapa d’equilibri i pocs ensurts que estaria molt bé que durés tot el que sigui bonament possible.

I els nois de casa continuen sent per damunt de tot dues bones persones.

El noi petit de casa i la seva enamorada, la dolça C., són lluny d’aquí gaudint de les seves vacances peruanes. Precisament quan començava a escriure aquestes ratlles ha arribat un correu seu. Ens diu que ara són a Cuzco, camí del Machu Picchu. Ahir varen veure a vol d’ocell les misterioses línies de Nazca. Estan contents… i a meitat de les vacances encara, els punyeteros.

El noi gran de casa va aquests dies força atrafegat amb la promoció del concert que Bill Wyman i els seus Reis del Ritme faran el dissabte a La Mirona de Salt. Jo no hi podré anar però s’emporta material discogràfic del baixista fundador dels Stones -i el llibre “Rolling with the Stones”- perquè me’ls signi. I a més a més amb un altre mite damunt de l’escenari: Georgie Fame als teclats!

Està content, el noi gran de casa. La seva estimada J. és la nova aportació del país veí a la família. Ja teníem una parisenca, la dolça C., i ara tenim una bretona, la no menys dolça J. Tan jove que quan li vaig ensenyar tot cofoi els meus vinils d’Alan Stivell (vegeu aquí) va fer cara de no saber gaire de què li parlava.

Ja ho tinc! Com que el regal de l’A. -“gira” a part (vegeu aquí)- ha estat un plat de tocadiscos que permet passar del vinil a mp3 (i, doncs, a l’iPod!) (vegeu aquí) el primer vinil que transferiré serà la “Simfonia Cèltica” del músic bretó. Que n’aprenguin, tu. Que passen els anys i  hi ha generacions darrere nostre que necessiten referents. No podem deixar-los en les mans de l’atzar…

(Ara que parlo del pas dels anys he de dir que ahir al vespre, davant de les imatges de la càrrega dels Mossos contra els estudiants de la Universitat de Barcelona, vaig pensar que, en algunes coses, entre el senyor Garicano Goñi i el senyor Saura no hi havia tantes diferències.)

Acabo ja. Per donar-li una mica de simetria a aquest apunt d’aniversari acabo amb una altra sentència de les que conviden a pensar:

* “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”, Joan Fuster.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!