De vegades cal baixar a l’infern. Cal baixar-hi per a conèixer els plecs ocults del teu ofici. Allò que no t’han explicat i que ni tan sols intueixes. Els viaranys de l’opacitat. Revisitant el llibre “Victorian Architecture” d’en Roger Dixon i n’Stefan Muthesius que vaig comprar en desembre de 1995 a la llibreria del R.I.B.A. a Londres, em vaig adonar de la força amb que l’urbanisme i el seu correlat més pregon -l’arquitectura domestica- imbricaven en els nous paisatges artificialitzats en què vivim. Urbanitzar i després edificar. O a l’inrevés. Un parell de cares d’una mateixa moneda.

Curiosament en aquella època de la compra vaig tindre dues intervencions urbanístiques que obrien la mateixa expansió. En 1994 s’aprovava la Llei Reguladora de l’Activitat Urbanística (LRAU).

Una d’elles començà en 1993 i l’altra en 1995, quan no es sabia ben bé com funcionava la nova llei que seria el pivot de tanta conquista espacial al medi natural. Això és, tanta destrossa premeditada.

De vegades cal baixar a l’infern per a saber què es cou. He començant dient en aquesta entrada.

N’he elaborat un parell d’entrades per a explicar com hem fet un mal ús de l’urbanisme durant el segle XX. Curiosament he detectat que tenim antecedents increïblement semblants arreu del món.  Supose que per a aprendre bé l’ofici d’urbanista i arquitecte cal fer aquestes excursions indecoroses. En aquesta primera intervenció urbano-arquitectònica que explique va estar esguitada de sotracs des de l’arranc amb la concessió del treball a un enginyer de Torrent, quan teníem el Pla Parcial, la parcel·lació i la reparcel·lació i l’urbanització quasi elaborades, i un ventall de tipologies per a edificar-hi vam estar eliminats pels promotors a causa de trobar un tècnic més “BARAT”. Curiosament anys poc després van despatxar l’enginyer i acabaria reprenent la construcció de la urbanització i els habitatges poc menys d’un lustre després fins al final que vaig acabar construint i edificant tota l’àrea.

En la segona que publicaré, vaig donar totes les claus, fer el PAI amb la nova LRAU, urbanitzar amb l’enginyer de camins, canals i ports J-L Arnandis, amic que en mig de tota les turbulències amb el promotor  va tindre un cobriment de cor que quasi el matà, i jo, fastiguejat per la situació li vaig malvendre tot el producte i el vaig desar amb la seua “amistançada” a mig camí. Em produïa angúnia veure la dona del promotor enllitada a causa d’una malaltia degenerativa i ell, seixantanyer pegant-se rebolcons amb la secretària trentanyera. I l’arquitecte que signà el producte va seguir fil-per-randa, tot allò que havíem elaborat des de l’estudi. Sempre és un honor que qui ve arrosegant-se no puga superar-te en la solució a l’objectiu que atansa el client. És la pena del copiador i “arquitecte-firmó”.

 The terrace and semi-detached house, and the speculative builder

The buildings that have been described so far among the most influential Victorian houses, but they are only a small part of the mass of Victoruian housing. Terrace and semi-detached are byfar the largest group of any Victorian building type, and. more tan any other, they determine the carácter of Victorian cties….

The Victorian specultive builder was conservative in his techniques: although in other fields of construction great advances were being made, houses kept largely to methods established in the Georgian period.

Una de les paradoxes més grans en llegir el capítol sobre aquest període d’arquitectura feta als envoltants de Londres en el Early Time Victorian són les fortes concomitàncies amb el que s’ha esdevingut al País Valencià en els darrers vint anys 1995-2015.

A banda de la intrínseca insostenibilitat energètica del model, de la invasió gratuïta d’espais naturals i la subsegüent artificialització, desviació de torrenteres, modificacions contranatura de les configuracions vegetals, geològiques, topogràfiques i d’ubicació errònia del dels artefactes en el medi natural, l’aparició de centres d’oci aïllats dels nuclis urbans densos, del traçat d’infraestructures caríssimes que no complien els objectius socials per a què foren ideades, etc. vull rescatar alguns valors positius d’aquest “postfordisme” edilici. Veig en el llibre unes tipologies com són els habitatges unifamiliars (single house detached), o aparellades (semi-detached houses), blocs d’habitatges en filera (dwelling terraced) que fins a mitjans del segle XIX estaven dedicades a les classes socials altes, sols cap al tercer i quart quart de segle se’n fan a Anglaterra i França per a la classe treballadora, produint-se un fenomen de democratització. Entre nosaltres serà esperonades per la construcció de colònies industrials i casos aïllats com el bloc del carrer de Na Jordana (barri del Carme de València) dedicades als peraires i blanquers prop del riu Túria.

També observem el canvi de poder actual en contrast amb el cas de Hollande Park Estate a l’oest de Londres més selecte on William i Francis Radford construeixen 77 unifamiliars entre 1860-1879. Nosaltres, un petit estudi d’arquitectura, entre 1995-2000 possiblement doblem la xifra d’aquella gent significada en el cim de l’imperi més poderós de tots els temps. Esparvera la comparança. Amb un terç del temps avui podem construir el doble. L’únic consol passa per la democratització social del model. Si fa 150 anys qui hi accedia eren “gents respectables”, avui i ací, en són gent anònima i de classe treballadora.

En el següent plànol-fotografia marquem els habitatges construïts per nosaltres i urbanitzats sols a aquesta banda del nucli urbà de La Pobla de Vallbona, entre La Pobla i Lliria, a l’altra banda del poble, anat des de La Pobla cap a València els en doblem. Esglaia amb la distància temporal.

La velocitat i capacitat d’urbanització i edificació mostra també una  tendència depredadora actual de què hem estar conscients. A desgràcia nostra, si analitzem els habitatges de 1870 i els nostres, el valor afegit és ben minso gairebé poc després d’un segle.

Aconseguir construir quasibé 200 metres quadrats construïts amb 89.000,00 € actuals per cada habitatge totalment equipat tampoc no era una míssió senzilla.

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

http://issuu.com/josepblesa/docs/memo_bas-exe

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.

LABOURER’S RISK (1)

LABOURER’S RISK (2)

Des de l’època d’estudiant vaig estar contrari al corrent del postmodernisme en les seues dues versions.

1. L’europea comandada per la Tedenzza llombardo-ticina dels Aldo Rossi, Giorgio Grassi, Paolo Portoghesi, Mario Botta, etc. centrada en les preexistències i formes reconeixibles de tota la historiogragfia de l’arquitectònica de tostemps.

I 2. la nordamericana dels Robert Venturi, Michael Graves, Scott Brown, R. Stern, etc. basada en les formes reconoscibles tant del passat com les noves pouades de la iconografia pop-art i dels nous valors semiòtics típicament estadounidencs com ara la despresa de la ciutat desèrtica fins poc abans de Las Vegas, o pintors com Jasper Johns carregats d’ironia escèptica. Cal recordar-hi que eren els anys del desencís ètic i moral que suposava l’escola econòmica d’Escola de Chicago comandada pels neoliberals de Milton Friedman i l’historiador Francis Fukuyama i la seua fi de la història.

Tot provenia al meu parer de la necessitat de resignificació que Alan Coulquhoun explica en el seu “El simbolisme cultural de l’arquitectura i la crisi del moviment modern“.

També una mica esperonat pel que es coïa entre els professors de les Escoles d’Arquitectura de València i Barcelona del moment” que eren fortament influenciats formalment per aquella gents: Bohigas, Cirici, Bonet, Amadó, Tusquets, Clotet, Portaceli, Ros, Gisbert, Noguera, Vidal, González-Móstoles, Rivera, etc. que trobava que no hi havia estat capaç a capir.

Com dificilment un tastaolletes pot sostreure’s a intentar comprovar el perquè estava en contra sense experimentar-ho, vaig decidir fer-ne una intentona amb una promotora que s’addia amb aquella manera i estil que em resultava coent i contrari al sentir d’avantguarda tranquil·la que ha caracteritzat tota la meua trajectòria. La de donar garsa per merla, sens que el client ho trobara “radical i estràmbotic”. València sempre ha estat retardatària per a tot.

Tal i com vaig explicar a UFA a la Canyada o l’architettura povera. 1996 hi vaig prendre dos camins: el posmodern dels ôscar Tusquets i Clotet, que era força més fonamentat en la tradició mediterrània i la del retorn als cottages vernacles d’anglesos i escocesos que en el nostre cas seria una reformulació contemporanitzada d’alqueries, masies, cases amb pati i d’altres tipologies nostrades.

En aquest cas les condicions dels promotors “pijos-coents” joves d’una certa alta-burgesia confluïa amb la manca de disponibilitat económica degut que encara no manegaven sols els negocis d’ambdues famílies d’on provenien. Amb 14 milions de pessetes (84.000,00 € aprox.) s’havia de fer tot, inclosa la piscina.

Volien que tot el programa s’hi desenvolupara en una única planta. Que hi haguera molta entrada de llum. Matisada en les zones d’estar i distribuïdors. Vam resoldre l’estructura tota amb murs de càrega de blocs de morter. Sense usar-hi entramat de pilars, bigues etc. de formigó armat. la qual cosa dificultava força el repte, però almenys era ccoherent amb la “riproposta” postmoderna en el sentit original de la teoría arquitectónica. Malgrat els desnivells que suposava la realització dels dobles frontons de l’alçat principal quie convergien en un punt en el dibuix, però en la materialitat la gruixa existeix i acoblar-los no és gens fácil.

I la realització d’espais d’alçada i mitja en els dos distribuïdors, tant el d’accés com en el posterior dels dormitoris era un repte constructiu imperceptible per als no aveçats.

A la fi va eixir una peça ben gran com podem veure en les fotos del procés constructiu en comparar les alçades totals amb els homes que hi treballaven dalt de les bastides.

L’aluminosi és un problema constructiu que afecta bàsicament els edificis construïts al nostre país entre 1950 i 1980. Car, el formigó confeccionat amb ciment aluminòs fou usat per a elaborar productes prefabricats com ara les biguetes, bigues, plaques i d’altres components. Agafà tot el període d’expansió del que anomene “l’arquitectura massiva de l’especulació” i d’altres “desarrollismo”. Sempre perjudicà les classes socials baixes, amb la paradoxa que quan ja hi havien acabat de pagar llur hipoteca i jubilat els sorgeix haver d’esmerçar pel cap baix uns 12.000 € que és la mitjana per habitatge-vivenda que sol costar. El ciment aluminós fou inventat pels químics i enginyers de l’Alemanya hitleriana i tenia la virtut d’adquirir una resistència de 520 kg/ cm2 (5.2 Nw/mm2) en un parell de dies front l’habitual de 175 kg./cm2 (1.75 Nw/mm2) al cap de 28 dies del ciment pòrtland: la qual cosa comportava un estalvi considerable en l’ús de menys motles per a encofrar les biguetes, plaques, bigues, etc.  L’aluminosi es detectà en veure desfer-se els hangars que l’exèrcit hitlerià havia bastit a corre-cuita durant els anys 1930′ i al cap de vint-i-cinc anys començaren a desfer-se’n.

Ací us dese un exemple de més de la quarantena d’inspeccions que he realitzat des de 1992.

http://issuu.com/josepblesa/docs/informe1_pdf/1

[slideshare id=44857443&doc=planos-150218191543-conversion-gate02]

Le Corbusier 1926 (París) —Mies Van der Rohe Pavelló Alemany 1931 (Berlín) — Terragni 1933 (Como. Llombardia)

AVANTPROJECTE D’EDIFICI AMB PASSATGE

PEATONAL COMPOST DE LOCALS, HABITATGES I

 GARATGES

SITUACIÓ: CARRER DE BARRASÍ i CARRER DEL DOCTOR PESET I ALEIXANDRE

PLA REFORMA INTERIOR CARRER BARRASÍ. UNITAT DE EXECUCIÓ

 SILLA (L’HORTA SUD)

 1. MEMORIA JUSTIFICATIVA.

Aquest avantprojecte té per objectiu desenvolupar la U.E. (Unitat d’Execució) del (PRI) Pla de Reforma Interior del carrer del Barrasí a Silla.

L’unitat d’execució es va desenrrotllar mitjantçant el corresponent programa (PDAI) que tenia per únic objectiu formalitzar l’actuació unitària que permet la construcció d’un edifici integrat al seu entorn, i que funcionalitze el pas peatonal públic a través dels passatges assenyalats

El Pla General d’Ordenació preveia i mantenia l’obertura d’un vial que connectara el dit carrer amb el de la Llibertat per tal de millorar les connexions de vehicles la qual determinació trencava totalment la morfologia de les parcel.les i edificacions tradicionals, en pro de la filosofia de prevalença vehicular que primava i orientava el Pla Parcial del Polígon I de Centre Històric aprovat el 18/12/1969.

En aprovar-s’hi el PGO de 14/10/1992, hom pensà a reconduir tal situació que dóna lloc a l’actual imatge desarrollista i mancada de caràcter propi, qualitat estètica i contemporaneïtat. Les urbs no són estàtiques i cal la seua renovació, tot fent relectures que actualitzen i contemporanitzen el desenvolupament de la  societat que és la seua propietària i hereua, tot respectant-se a sí mateixa.

Recuperant-hi espais evocadors, alineacions i morfologies tradicionals, mitjançant la seua actualització i relectura morfotipològica. Com s’està fent, a hores d’ara, mitjançant l’Ordenança Especial de Recuperació de l’Alineació.

Salvant les distàncies d’escala urbana, podem emmirallar-nos en ciutats com ara Munic, Amsterdam o Florència i els seus conceptes d’aplicació urbanística, on en l’actualitat existeix una presa de consciència de que l’espai urbà -domèstic i públic- és un factor de qualitat de vida dels ciutadans així com l’augment de la seua peatonalització en pro de les interelacions personals, el comerç al detall, etc. En definitiva, un redescobriment del model de ciutat a la europea i la seua sinèrgia. On els vehicles tenen un ús més restringit.

Altrament, hem pogut observar la manca de garatges en semi i soterranis, fruit de la proximitat de l’Albufera, nivells freàtics alts, etc. Tanmateix les condcions tecnològiques no són les dels nostres avis. Un ús més adequat dels cotxes comporta, igualment, a aprofitar més i a esbandir dels nostres carrers tant de vehicle que estrangula les circulacions dels vianants i dels altres vehicles. Tot i que millora la custòdia d’aquests.

Temps era temps, aquesta zona comprén els teixits urbans tradicionals majoritàriament d’habitatge unifamiliar, conegudes com a cases de poble, tenint una denominació genérica de Casc Antic. L’edilícia de cinquanta anys ençà, ha comportat la substitució d’aquesta tipologia per la del ús actual global dominant del centre históric que és de Residencial Unifamiliar i Residencial Plurifamiliar. I una notable degradació urbana, cal a dir-ho, també.

La intenció d’aquest avantprojecte consisteix a conjuminar en una sola d’intervenció tot allò que se’n desprén del PRI, afegint-ne la relectura de les façanes que s’acullen a:

1)  Parament llis, a l’antiga, amb l’eliminació de qualsevol sobreïxent, tret de la marquesina superior que s’alínea amb els edificis confrontants i mitgers amb ell, en la mida del possible.

2)  Una relectura dels buits apaïsats al c./ de Barrasí, que lliga amb una visió perspectiva de major escala i penetració visual, des de la cruïlla de la rambla de la Independència.

3)  Una composició igualment apaïsada dels buits, vista des de l’estretor del c./ Dr. Peset, que encara s’esbiaixa més en els que s’endivinen venint des del c./ de la Llibertat., compostos amb la mateixa llum que l’obertura del passatge.

4)  El desnivell entre carrers s’hi salva des del c./ Dr. Peset per la inserció d’una escalinata i rampa de minusvàlids per accedir a la plataforma que és el passatge.

5)  El caràcter urbà del passatge es potenciarà amb la inserció de plantes, testos (cal recordar que a sota tenim el garatge) en superfície, escultures i llum. Alhora que serà la cota d’accés als locals i edifici domèstic són situats a planta baixa.

6)  Per últim cal advertir que totes les entrades particulars als habitatges s’hi produeixen per passadissos de relliga metàl.lica que no impedeixen l’entrada de llum i aire, no sent-ne considerades com a superfície construïda. Tenen la doble funció de pas i de brise-soleil.

7)    Igualment s’ha fet una relectura de la composició tallant l’edifici amb una marquesina a l’alçada del sostre de planta d’habitatges segona. Retirant l’edificabilitat sobrant que conforma la planta d’àtics per a evitar dita sobreelevació des dels congostos carrers, sols detectada des de la visió des de la cruïlla de la rambla.

8) Els materials que s’hi preveuen són un aplacat de marbre blanc (dolomita?) als paraments de tot l’edifici, amb franges estretes horitzontals de negre marquina.  Els elements centrals de les finestres que serveixen de separacions i ocultació de pilars, etc, aplacats enretirats de marquina igualment. Tot pel caràcter més representatiu que es vol imprimir als exteriors, mentre que a l’interior vol tindre un caràcter més quotidià (domèstic) i actual mitjançant la inserció de vidre i acers inoxidables.  L’escala serà d’escalons volats ancrats i sobreïxents des del mur de formigó vist apegat a la mitgera vista des del pati del passatge.

9)  El paviment urbà serà de pedra grisa de Sant Vicent dels Horts 30 x 30 cm.

10) Els pilars en planta baixa seran folrats de planta d’acer inoxidable. El fals sostre serà cobert amb lames de fusta envernissada d’exteriors.

2. SUPERFICIES DE L’ACTUACIÓ.

SUPERFICIES CONSTRUIDES PER PLANTES

PLANTA SOTERRANI………………………………………..478,24 m².

BLOC C/ DR. PESET ALEIXANDRE

           P. BAIXA                                                                  70,50 m².

            P. PRIMERA                                                           123,33 m².

            P. SEGONA                                                           123,33 m².

            P. ÀTIC                                                                     76,22 m².

     TOTAL SUPERFICIE BLOC………………………………393,38 m².

BLOC C/ BARRASÍ

            P. BAIXA                                                                  138,92 m².

            P. PRIMERA                                                            232,91 m².

            P. SEGONA                                                             232,91 m².

            P. ÀTIC                                                                     169,43 m².

             TOTAL SUPERFICIE BLOC…………………………774,17 m².

 ELEMENTS COMUNICACIÓ VERTICAL

            P. BAIXA                                                                 38,00 m².

            P. PRIMERA                                                           21,13 m².

            P. SEGONA                                                           21,13 m².

            P. ÀTIC                                                                  21,13 m².

             TOTAL SUPERFICIE BLOC……………………..101,39 m².

 SUPERFICIES CONSTRUIDES PUBLIQUES

            PASSATGE C/ DR. PESET ALEIXANDRE           52,83 m².

            PASSATGE C/ BARRASI                                       85,13 m².

            PATI INTERIOR                                                  106,80 m².

            TOTAL SUPERFICIE PUBLICA…………………244,73 m².

 SUPERFICIES CONSTRUIDES TOTALS

             P. SOTERRANI                                                      478,24 m².

            P. BAIXA                                                                  247,42 m².

            PATI INTERIOR (NO COMPUTABLE)                106,80 m².

            P. PRIMERA                                                            377,37 m².

            P. SEGONA                                                             377,37 m².

            P. ÀTIC                                                                     266,78 m².

             TOTAL SUPERFICIE        ACTUACIÓ  1747,18 m².

 SUPERFICIES CONSTRUIDES SUSCEPTIBLE D’APROFITAMENT

            P. BAIXA                                                      247,42 m².

            P. PRIMERA                                                 377,37 m².

            P. SEGONA                                                 377,37 m².

             TOTAL SUPERFICIE    D’ACTUACIÓ  1002,16 m².

 QUADRE RESUM DE L’EDIFICABILITAT

EDIFICABILITAT PRI BARRASI               1025,40 m²t.

EDIFICABILITAT CONSUMIDA              1002,16 m²t.

EDIFICABILITAT SOBRANT                        23,24 m²t.

             A València, a data de dèsset de desembre de dos mil tres.

            Sgt: ESTUDI D’ARQUITECTURA JOSEP BLESA S.L.U.

Un monument a la ciència. Obra del frare oratorià Tomàs-Vicent Tosca i Mascó. El “frare de les ratlletes” ens ofereix missatges simbòlics com el “compàs” presidint tot el frontó triangular. Al costat d’un rellotge de sol. Any 1736.

I qui vulga entendre, que n’entenga !

[slideshare id=44722351&doc=p03-150216041453-conversion-gate01]

Terragni tenia una casa per a l’artista junt al llac Como. A una cinquantena de quilòmetres de Milà. Preciosa obra on conjuminava el racionalisme i el classicisme. Dissenyà fins i tot el mobiliari.

Ens proposaren que li férem la competència incloent-hi una peça dissenyada per nosaltres. En aquella època d’estudiant estava fortament influenciat pel degà de Harvard Josep-Lluís Sert. I els seus ensenyaments apareixen en la realització d’una casa amb pati i la lluerna de volta, que inundava i reflectia matisada la llum de migjorn a tall de les del museu Joan Miró.

Durant la dècada dels vuitanta hi hagué un concurs d’habitatge social a Berlín, simultàniament els nostres professors, encapçalats per Josep-Lluís Ros i Joan Blat proposaren que agafàrem una petjada de bloc de l’illa de cases del concurs i que hi incloguérem la nostra proposta junt a les figures arquitectòniques com Aldo Rosi (mireu-li la “cafetera” que va fotre!), Giorgio Grassi, Hans Hollein, Vittorio Gregotti, Rob Krier, John Hedjuk, etc. Considere que aquesta fou un exercici il·lusionant i engrescador. Pocs anys després vaig visitar les obres i emplaçament i considere que no haguera desentonat gens ni mica la proposta. La proposta lliurava totes les façanes i els envans eren mòbils.

Cap De pont: Tros de terreny en què una força armada aconsegueix d’ocupar a l’altra banda d’un riu, en territori enemic, des d’on pren embranzida i prepara el pas del gros de l’exèrcit.

Cap de pont: perquè som a l’altra banda de la riba del pont a punt de creuar-lo.

Cap de pont: sa força prové del que hi ha darrere.

Cap de pont: sa atracció del que té per endavant. A l’altra riba.

Cap de pont: arquitectura de transició del que té a la vora i amillora.

Cap de pont: arquitectura que suavitza el seus costats.

Cap de pont: serpentejant uneix els segles XIX, XX i XXI.

Cap de pont: manté el programa i significa els límits.  

Cap de pont  voreja l’ordenança sense sotmetre’s.

Cap de pont: respecta invariants de totes les centúries.

Cap de pont: significa les horitzontals i les fa esdevenir escala urbana.

Cap de pont: ordena els buits i massissos.

Cap de pont: diu amb el llenguatge d’avui, no caricaturitza el passat.

Cap de pont: usa de la ceràmica com els altres, però en ús actual.

Cap de pont: usa la mallorquina, para protegir-s’hi.

Cap de pont: usa del vidre perquè el seu habitador puga guaitar el cel.

Cap de pont: usa del ferro amb desvergonyiment. Aital com fa segle i mig.

Cap de pont: usa del basament a la manera clàssica. A través dels segles.

Cap De pont: usa el vol per a somniar.

Cap de pont: la coberta per nodrir-se i compensar-se energèticament.

Cap de pont: se modula per a ésser econòmic i viable.

Cap de pont: se construeix amb prefabricats.

Cap de pont: se prefabrica sense monotonia, ans singular.

Cap de pont: porque solcarà entre el verd urbà del Túria.

Cap de pont: perquè els àtics són torres de guaita.

Cap de pont: perquè la composició és actual, però de sempre.

Cap de pont: perquè es construeix amb la indústria d’ací.

Cap de pont: la millor manera de protegir patrimoni és fer-lo créixer.

Si bé és certa l’existència d’una urbanística dinovesca que s’implanta des de finals del segle denou fins el primer quart del segle XX, que hom transmet per una edilícia del moment, també és cert que fins a finals del XX hom no se produeix una reconversió amb arquitectures del moment que inicien l’expansió fins l’altra ribera del caixer del riu. I és en aquest cas on, a l’entorn de plaça d’Amèrica es produeix el canvi de paradigma. La pròpia peça que substituïm així ens ho indica: una obra racionalista d’influències italianes i madrilenyes.

ELS HI PROPOSEM:

– Una arquitectura d’ara, sense grans alardos.

– Una arquitectura que mostra el serpentejant moviment vers l’altre costat del riu.

– Una arquitectura que mostra el prestigi d’aquesta ciutat sempre en trànsit. Com  qualsevol altra que s’autovalore.

– una arquitectura que valora allò que recull el principi de Navarro Reverter, els caps de pont de Sorní, etc. I hi mira cap l’altre terreny sobre el què s’establí l’Exposició de 1.909.

– Una arquitectura que manté el programa, com a expressió d’una indústria, la de la promoció immobiliària.

– Una arquitectura que remodela l’exterior per a significar la situació actual. Que discorre vorejant les ordenances del PGOU. Que ordena a l’antiga però amb criteri contemporani. NO un remake, sinó un fer de nou. Des d’ací.

– Una ordenación no sols de les quatre  façanes a la via pública sinó la cinquena, la coberta, la que fa que siga coherent la València a vista d’ocell. Amb la implementació d’elements  necessaris per a assegurar l’auto-sostenibilitat del propi edifici.

L’interès d’aquesta obra radica en les qüestions tècniques bàsicament. Possiblement es tracte d’un dels pocs edificis de quatre plantes alçats íntegrament amb bloc de Termoarcilla® un material que vaig veure per primera vegada a Alemanya a finals de 1980′. Un material que conjuminava la capacitat portant i la funció d’aïllament completa d’un sol colp. Vam arriscar-nos-hi perquè les prevencions i suggerències dels fabricants i d‘Hispalyt aconsellaven que, per totes, els encontres entre panys foren a escaire i a angle de 90º. En aquest cas veiem que els encontres eren oblics i ens comportaria la creació d’uns micro-pilars de cantons de 100 x 100 m/m. Endemés, de la forta rostària (pendent) del carrer que ens obligava a crear juntes de dilatació i escalonats.  Per una altra banda ens trobàvem que la podia haver-hi assentaments diferencials doncs les fàbriques se’ns partirien. Amb la qual cosa optàrem a fer una llosa armada única de 110 cm de potencia i uns forjats que foren taules indeformables úniques assentades sobre els murs. Un altre punt interessant fou la supressió de l’escaló del pas entre la golfa i eles terrasses que s’hi va resoldre mitjançant una biga en forma de Z que absorbia el quall de la formació de pendents contra la dita biga passant.