Escoltant el carrer

amb Joan B. Gavaldà

Arxiu de la categoria: Mediterrania

Que la neu no amagui el canvi climàtic

Avui, 27 de febrer del 2023, Catalunya s’ha despertat coberta de neu. La nevada ha afectat moltes zones de la regió, incloent-hi les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, així com moltes zones de l’interior i del Pirineu.

Les nevades d’avui són un fenomen que no es produeix sovint a Catalunya, ja que és una regió de clima mediterrani que sol tenir hiverns suaus i plujosos, però no molt freds ni nevats. No obstant això, hi ha hagut altres ocasions en el passat en què Catalunya ha patit nevades importants, com ara la del 2010 o la del 2018.

La nevada d’avui s’ha produït a causa de l’entrada d’una massa d’aire freda procedent del nord d’Europa, que s’ha combinat amb una zona de baixa pressió situada al sud-oest de la península Ibèrica. Aquesta combinació ha creat les condicions ideals perquè la pluja es transformi en neu a mesura que cau a terra.

La nevada d’avui causarà si ja no ha causat algunes molèsties als ciutadans, com ara retards en els mitjans de transport o problemes per circular per les carreteres. No obstant això, també ha estat una oportunitat per gaudir de la bellesa del paisatge nevat, al Baix Llobregat no podem gaudir massa sovint veure la serralada del Garraf o Collserola enfarinada.

Tanmateix, malgrat que la nevada pot semblar una cosa agradable, també té conseqüències negatives per al medi ambient. La nevada pot ser un indicador del canvi climàtic, ja que el clima està canviant i cada vegada hi ha menys ocasions en què neva a Catalunya. Això pot tenir conseqüències en el futur, com ara un augment de la sequera, incendis forestals o altres fenòmens meteorològics extrems.

El canvi climàtic és un fenomen global que afecta totes les regions del planeta, i Catalunya no n’és una excepció. Malgrat que pot semblar que no està tenint un impacte immediat i evident en el nostre país, és important entendre que els efectes del canvi climàtic són complexos i poden manifestar-se de diferents maneres.

En els darrers anys, hem vist un augment gradual de la temperatura a Catalunya, especialment durant els mesos d’estiu. Això ha portat a un augment dels períodes de sequera i a una disminució dels recursos hídrics disponibles per a la població i l’agricultura. A més a més, també s’han registrat un augment dels incendis forestals i una reducció de la qualitat de l’aire, especialment en les àrees urbanes.

Malgrat això, moltes persones segueixen negant o minimitzant la gravetat del canvi climàtic. Una de les raons per a això pot ser la percepció errònia que el canvi climàtic només es manifesta en forma d’extrems climàtics, com ara inundacions, tifons o onades de calor. Això fa que sigui fàcil ignorar els efectes més subtils i graduals del canvi climàtic.

El fet que nevi a finals de febrer a Catalunya no implica que el canvi climàtic no estigui tenint efectes a la regió. La nevada d’avui pot ser el resultat d’un patró meteorològic particular, però no és una indicació definitiva dels canvis en el clima global. Els científics han observat que, a escala global, el 2020 va ser un dels anys més càlids de la història, amb un augment de la temperatura mitjana a la Terra d’1,2 graus Celsius respecte als nivells preindustrials.

Per combatre el canvi climàtic, és important que tots prenguem mesures per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i mitigar els seus efectes. Això pot incloure accions com ara reduir la nostra empremta de carboni, fomentar les energies renovables, i canviar les nostres pràctiques agrícoles i industrials per ser més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient.

Encara que el canvi climàtic pot no ser sempre immediatament perceptible a Catalunya, és important reconèixer que els seus efectes són reals i poden tenir conseqüències greus per al nostre entorn i la nostra societat. És important actuar ara per mitigar els efectes del canvi climàtic i protegir el nostre planeta per a les generacions futures.

Libia, estat en fallida

Fins 2011, Líbia tenia l’esperança de vida més alta d’Àfrica (només per darrere de les ciutats i illes espanyoles de Ceuta, Melilla i les illes Canàries, i de l’illa britànica de Santa Elena), amb 77 anys. posseïa el PIB (nominal) per càpita més alt del continent africà, i el segon lloc considerant el PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA). També tenia un dels registres més alts d’Àfrica en l’índex de desenvolupament humà (IDH), però des de la caiguda del règim del general Muhammar el-Gaddafi tots els indicadors han caigut en picat.

Sent un règim dictatorial, des del Cop d’Estat de 1969, Líbia en ser un estat ric en gas i petroli, li va permetre tenir els índexs econòmics més alts de la zona, gràcies a la redistribució que es feia d’aquesta. Els libis, per exemple, gaudien d’educació i tractament sanitari gratuïts. Es calcula que al voltant de 2 milions de treballadors d’altres parts d’Àfrica i del món treballaven per a les empreses extractores de petroli i gas abans de la intervenció militar estrangera del 2011.

Seguint l’estela de la Primavera Àrab que va fer caure els règims de Tunísia o Egipte, a Líbia va començar a principis de 2011 uns moviments de rebels en contra de Gaddafi amb la intenció de deposar-lo. Molts analistes vinculen aquests moviments amb agents de la CIA de la zona que van donar suport a grupuscles islamistes radicals per aconseguir desestabilitzar el govern libi. Amb l’excusa de la creixent inestabilitat de Líbia, l’ONU va aprovar una resolució d’exclusió aèria de la zona en conflicte. Aquest acte de Nacions Unides va encoratjar als Estats Units i els seus aliats recurrents de l’OTAN a iniciar uns atacs aeris. El més destacable va ser que l’operació militar que inicialment era per donar compliment a la resolució de l’ONU aviat es va convertir en una caça al General Gaddafi. Es van bombardejar tots els complexos governamentals i residències conegudes, on podia estar amagat, fins que se’l va posar setge a Sirte. Després de diverses setmanes assetjat, Gaddafi va ser ferit i després de la seva captura pels rebels, va ser executat per aquests al mig del carrer el 20 d’octubre de 2011. Cal destacar que des de la intervenció militar internacional fins a la mort de Gaddafi, que va devastar el país, provocà la mort d’entre 50.000 i 100.000 persones i derivà en més d’1 milió de desplaçats.

En absència d’un poder legítim, Líbia entra en un caos generalitzat. Durant mesos hi va haver dos governs i el 2016 va arribar a tenir-ne 3. Trípoli és la seu del format per un grup de partits en la seva major part islamistes, Tobruk acull el Parlament oficial i el govern que gaudia fins a març de 2016 amb tot el reconeixement de la comunitat internacional, però l’ONU va impulsar, amb les principals potències d’Occident, un Govern anomenat d'”unitat nacional” amb una força sobre el terreny libi molt limitada ja que residia a Tunísia. La creació d’aquest tercer govern era el que la comunitat internacional estava esperant per intentar una intervenció a Líbia contra l’Estat Islàmic, cada vegada amb més presència al país i més amenaçant sobre el control de la indústria petroliera.

El gran problema de legitimitat de cadascun dels tres governs resideix en què cap garantia la seguretat a les zones on suposadament controlaven. Tots els elements descrits, amb un descontrol efectiu del territori i absència de cap servei bàsic als seus habitants serveix per definir Líbia com un estat fallit. Hi ha un territori absent d’estat, d’estructura institucional que faci possible tenir un interlocutor vàlid internacionalment.

Com s’arriba a aquesta situació?, Quin paper juga EUA en els principals conflictes bèl·lics repartits pel planeta?, Actuen només en pro de l’establiment de la democràcia i la lluita contra el terrorisme internacional, o hi ha altres interessos? Fa dècades que administració rere administració, sigui republicana o demòcrata, Estats Units entra en guerra en societats que tot i tenir absència de democràcia (tal com l’entenem a Occident) enderroquen els sistemes polítics i destrueixen les societats que estaven funcionant relativament bé en el seu entorn geopolític. Els casos més inqüestionables són les actuacions bèl·liques dutes a terme a l’Orient Mitjà, l’Afganistan, l’Iraq, Líban, Síria, etc. S’executen unes guerres fins a la destrucció dels estats, s’instauren governs de palla, sense cap acceptació per part de la població local, aflorant a la llum pública l’inexistent Pla de reconstrucció sociopolític real i realista per a cada cas. Que fer en el post Saddam Hussein, el post Taliban, el post Baixar al-Assad, o el post-Gaddafi. Sembla més que l’objectiu sigui apoderar-se de la producció del petroli i gas abans que no caiguin en mans de Rússia, que no pas establir un sistema polític més proper a una democràcia occidental.

Una altra dada que no se’ns pot escapar és conèixer quins són els grans productors d’armes, a part d’EUA i Rússia, els segueixen la Xina, França, Alemanya i el Regne Unit. Sembla clar que la indústria armamentística d’aquests estats té una gran incidència en el seu PIB. En una economia capitalista, si produeixes un producte aquest s’ha de consumir. L’economia no és sostenible si no es consumeix el produït i s’originen grans acumulacions d’estoc. Per tant, si es vol seguir produint armes i municions cal gastar-los, i ¿que millor lloc que en guerres? A més conflictes bèl·lics, més consum de “armes” i més compra/venda d’aquestes. Per tant, no en va Estats Units lidera aquests conflictes, i recentment, després de resituar-se internacionalment després de la Guerra Freda, s’ha incorporat amb força Rússia.

Una darrera reflexió, a la Líbia de Gaddafi la defensa dels drets humans era molt miserable però res comparable amb la situació actual en què cada dia els libis viuen sota l’amenaça de ser bombardejats, tirotejats o simplement executats. Des dels països del nord, quina superioritat moral podem sostenir davant la societat internacional si actuem destruint estats no “democràtics” però viables, per acabar com carronyers sobre les riqueses naturals dels territoris que es van assolant?, no estarem alimentant, sense adonar-nos, la bulímia dels moviments extremistes de caràcter islàmic?

Publicat el 17 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com
Publicat dins de Líbia, Mediterrania i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

Mediterrani, el cementiri dels refugiats

Amb l’arribada del bon temps es torna a intensificar l’empresa titànica de milers de persones, fugint de la guerra i la fam, de creuar la Mediterrània del sud cap al nord.

Les últimes dècades els punts “calents” dels grans moviments migratoris de la Mediterrània, eren Marroc cap a les costes d’Andalusia i Líbia cap a Lampedusa, Malta i Itàlia. Aquests primers moviments migratoris del sud d’Àfrica cap a Europa tenien una base majoritàriament d’escapament dels llocs d’origen per motius econòmics, manca d’aliments i recerca d’un nou futur. És cert que alguns conflictes bèl·lics d’Àfrica central desplaçaven i empenyien a certa població a recórrer milers de quilòmetres fins arribar a les costes del Marroc o de Líbia, on màfies locals els facilitaven “embarcacions” que no aguantaven un mínim d’onatge, a canvi de les seves pertinences.

Les influències del govern i la monarquia espanyola sobre la monarquia “absolutista” marroquina semblaven haver desembocat en acords per reduir en tot el possible la partida de tantes pasteres, però estèrils en la pràctica. L’arribada d’immigrants a Espanya per mar, en el primer trimestre de 2018, gairebé s’ha duplicat, i ja són 8.162 les persones, que han arribat a embarcacions per les costes peninsulars i les Balears, Canàries, Ceuta i Melilla, 1 94,1 % més respecte al mateix període de 2017, segons l’últim informe del Ministeri de l’Interior. Per la seva banda, el govern italià va fer el mateix amb el “dictador” Gaddafi per frenar la sortida des de Líbia de persones subsaharianes que tenien com a destinació Europa, però amb la mateixa sort que Espanya.

Aquesta primera onada de migracions que creuaven la Mediterrània a la recerca de la possibilitat d’un futur millor del que deixaven al seu país d’origen, s’ha aguditzat en els últims anys amb la guerra a Síria, i des de la mort de Gaddafi que ha deixat un buit de govern i institucions a Líbia escenari propici per a noves màfies.

Després de 7 anys de guerra a Síria s’ha elevat a la màxima potència el patiment, la desesperació i la violència dels seus habitants. No entrem avui en el conflicte, sinó en les conseqüències d’aquest. Segons dades d’UNICEF, a Síria i als països veïns, 13,1 milions de persones necessiten ajuda humanitària, inclosos 5,3 milions de nenes i nens, dels quals 1,2 milions viuen en zones de difícil accés i 170.000 en zones assetjades de Síria. A més, 2,6 milions de persones es troben refugiades al Líban, Jordània, l’Iraq, Turquia i Egipte. Des de principis de 2018 uns 1.000 nens van morir o han resultat ferits. Molts altres han estat torturats, segrestats, han estat víctimes de violència sexual o han estat reclutats per grups armats.

La UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió que no s’ha complert.

Davant un panorama com aquest, gairebé 6,1 milions de persones s’han vist desplaçades dins de Síria i 5,5 milions viuen com a refugiats en els països veïns. Aquestes xifres ens fan obrir els ulls al fet que molts refugiats vulguin marxar dels camps de la zona habilitats per a ells i buscar fortuna creuant la Mediterrània. Moltes ONG relaten com un gran nombre d’ells han fugit fins a 7 vegades per esquivar l’horror de la guerra i sobreviure.

Avançant en el setè any de conflicte bèl·lic, la UE no ha sabut donar resposta a l’intent d’entrada massiva de refugiats per via marítima, i menys resoldre el conflicte bèl·lic. Ha deixat com una política “domèstica” dels estats del sud d’Europa, Espanya, Itàlia, Malta, Grècia o Xipre, posar frens als intents de milers de persones que fugen de l’horror de les guerres de trepitjar el continent.

Amb l’inici del conflicte a Síria, la UE es va comprometre a acollir 98.255 refugiats, aprovant uns contingents per a cada estat de la Unió. Un incompliment que s’ha generalitzat a tot Europa. En el cas d’Espanya només han arribat 1.212 dels 17.387 refugiats sense que, pel que sembla, hi hagi hagut cap conseqüència.

L’actualitat no cessa. Aquesta primera setmana del mes de juny ja hem pogut veure com a un vaixell, l’Aquarius, amb més de mil refugiats se li ha denegat l’amarratge en ports italians i maltesos, veient-se obligat a vagar per la Mediterrània a la recerca d’un port on ser acollit. Malauradament aquesta serà la tònica general d’aquest estiu de 2018, com ho ha estat els estius anteriors, més encara després del recent nomenament del govern populista italià de Giuseppe Conte amb un programa polític “antimigració” clar. Per la seva banda, el president espanyol Pedro Sánchez, guiat per un afany de distanciar-se de la política que duia a terme, en aquests temes, l’executiu de M. Rajoy, s’ha afanyat a fer unes declaracions on apuntava poder acollir a uns 900 refugiats d’aquest vaixell. Però, què farà quan sorgeixin més casos com aquest? I a les tanques de les fronteres de Ceuta i Melilla ¿se seguirà disparant a tot aquell que vulgui saltar per entrar en territori europeu?

Publicat el 12 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com

Italia al rastre de Polonia, Hungría i Austria

La política italiana des del final de la II Guerra Mundial sempre ha estat particular. La constitució italiana aprovada en1948 va establir una república parlamentària amb un sistema polític que estimulava que, generalment, tots els governs eren fruit de la negociació entre partits per aconseguir majories que s’apartessin dels espais de poder als sectors més crítics amb el sistema.

És ben sabut que a Itàlia van dominar durant dècades 2 blocs antagònics, la Democrazia Cristiana (DC) i el Partit Comunista Italià (PCI); l’espai del centre polític era gairebé inexistent. Recordem que, als anys 70, després del Cop d’Estat a Xile Enrico Berlinguer del PCI justifica els acords amb els governs de la DC per donar una major estabilitat institucional, conegut com el “compromís històric italià” molt semblant als governs de concentració d’Alemanya entre la CDU i l’SPD.

L’assassinat d’Aldo Moro, la màfia, la corrupció, entre altres factors, van fer arribar a la fi del segle XX a la major crisi de credibilitat dels partits italians viscuda fins llavors. L’aterratge del “carismàtic” Silvio Berlusconi a l’arena política italiana, amb un partit tan poc convencional com Forza Italia, juntament amb les coalicions electorals creades pels seus opositors van començar un cicle d’eleccions italianes marcades per un incipient populisme i uns moviments polítics tan allunyats de les estructures de partits tradicionals com dels programes electorals.

Fa 10 o 15 anys, algú s’hagués imaginat que el “caos” de la política italiana podria derivar en algun govern amb una visió clara de recuperació de la sobirania cedida a la UE i crític cap a la llibertat de mercats?, o que es volgués liquidar l’estat del benestar que amb èxit es va establir al continent com a motor social de la postguerra i com a fre de l’avanç dels tentacles soviètics? Desapareguda l’amenaça del comunisme, el canvi de mil·lenni es caracteritza per un liberalisme bel·ligerant on els neoconsevadors intenten desmantellar tot model d’estat social. Gràcies al govern de Giuseppe Conte sorgit de l’acord entre Matteo Salvini, líder de la xenófoba Lega Nord, i Luigi di Maio, del Movimento 5 Stelle (M5S), referent dels “indignats” italians i que refusen que els cataloguin com dreta o com esquerres, Itàlia serà el primer gran estat de la UE que:  advoqui per l’expulsió massiva de immigrants sense papers, pretén elaborar una nova llei sobre legítima defensa que en la pràctica significa una ampliació per a la tinença d’armes, revisi el salari de desocupació només per als ciutadans italians, porti a la pràctica una reforma fiscal regressiva, reexamini les obligacions derivades dels tractats internacionals signats per la República italiana, així com augmentar el control a les fronteres. Tot això, al pur estil de Donald Trump que estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

Donald Trump… estarà salivant en veure com un alma mater de la UE s’acosta als seus postulats polítics de la dreta alternativa populista.

La idea dels anys 90 d’una UE forta gràcies a la unió monetària, al lliure comerç i circulació de mercaderies i persones, i amb una constitució que atorga una “ciutadania” europea seria capaç de superar els estats és avui, gairebé 30 anys després, una utopia. L’ambició dels poders econòmics de liberalitzar els mercats i augmentar els seus beneficis a costa de l’esforç de la ciutadania ha fet que aquesta busqui respostes en aquells cants de sirena que potser dècades enrere no hagués fet cas. Els moviments populistes, tant de l’esquerra com de la dreta alternativa tenen receptes perilloses per superar l’Europa neoliberal de Merkel, Rajoy i Renzi. Però els temors econòmics no són els únics, la por a l’expansió del terrorisme d’arrel islàmica en la nostra societat, la maldestra política exterior comuna de la UE, els canvis en els models socials tradicionals com el matrimoni homosexual, fan ressorgir avui moviments ultraconservadors i populistes. Són forces tradicionalistes, de defensa de la uniformitat identitària, del rebuig frontal al canvi multicultural, i també del menyspreu a les elits. Els xenòfobs, populistes, antisistema i euroescèptics s’han convertit en opció de poder a Polònia, Hongria, Àustria, República Txeca i ara Itàlia. Les seves polítiques són clares, el grau d’adhesió a la UE, ha de ser un compromís voluntari dels estats a sotmetre-s’hi, però sempre imperarà els interessos interns, cada Estat té el dret i l’obligació de prioritzar les seves necessitats domèstiques. El Brexit és un bon exemple.

Coneixem ja les prioritats del nou govern de Giuseppe Conte, com la lluita contra la immigració, l’emissió de deute, el tancament de fronteres, la suspensió de drets, són els eixos centrals del seu programa polític i la gran amenaça per a la Unió Europea i els seus ciutadans.

Publicat el 7 de juny de 2018 a www.lanuevaeuropa.com
Publicat dins de Mediterrania i etiquetada amb , , | Deixa un comentari