Libia, estat en fallida
Fins 2011, Líbia tenia l’esperança de vida més alta d’Àfrica (només per darrere de les ciutats i illes espanyoles de Ceuta, Melilla i les illes Canàries, i de l’illa britànica de Santa Elena), amb 77 anys. posseïa el PIB (nominal) per càpita més alt del continent africà, i el segon lloc considerant el PIB per càpita en paritat de poder adquisitiu (PPA). També tenia un dels registres més alts d’Àfrica en l’índex de desenvolupament humà (IDH), però des de la caiguda del règim del general Muhammar el-Gaddafi tots els indicadors han caigut en picat.
Sent un règim dictatorial, des del Cop d’Estat de 1969, Líbia en ser un estat ric en gas i petroli, li va permetre tenir els índexs econòmics més alts de la zona, gràcies a la redistribució que es feia d’aquesta. Els libis, per exemple, gaudien d’educació i tractament sanitari gratuïts. Es calcula que al voltant de 2 milions de treballadors d’altres parts d’Àfrica i del món treballaven per a les empreses extractores de petroli i gas abans de la intervenció militar estrangera del 2011.
Seguint l’estela de la Primavera Àrab que va fer caure els règims de Tunísia o Egipte, a Líbia va començar a principis de 2011 uns moviments de rebels en contra de Gaddafi amb la intenció de deposar-lo. Molts analistes vinculen aquests moviments amb agents de la CIA de la zona que van donar suport a grupuscles islamistes radicals per aconseguir desestabilitzar el govern libi. Amb l’excusa de la creixent inestabilitat de Líbia, l’ONU va aprovar una resolució d’exclusió aèria de la zona en conflicte. Aquest acte de Nacions Unides va encoratjar als Estats Units i els seus aliats recurrents de l’OTAN a iniciar uns atacs aeris. El més destacable va ser que l’operació militar que inicialment era per donar compliment a la resolució de l’ONU aviat es va convertir en una caça al General Gaddafi. Es van bombardejar tots els complexos governamentals i residències conegudes, on podia estar amagat, fins que se’l va posar setge a Sirte. Després de diverses setmanes assetjat, Gaddafi va ser ferit i després de la seva captura pels rebels, va ser executat per aquests al mig del carrer el 20 d’octubre de 2011. Cal destacar que des de la intervenció militar internacional fins a la mort de Gaddafi, que va devastar el país, provocà la mort d’entre 50.000 i 100.000 persones i derivà en més d’1 milió de desplaçats.
En absència d’un poder legítim, Líbia entra en un caos generalitzat. Durant mesos hi va haver dos governs i el 2016 va arribar a tenir-ne 3. Trípoli és la seu del format per un grup de partits en la seva major part islamistes, Tobruk acull el Parlament oficial i el govern que gaudia fins a març de 2016 amb tot el reconeixement de la comunitat internacional, però l’ONU va impulsar, amb les principals potències d’Occident, un Govern anomenat d'”unitat nacional” amb una força sobre el terreny libi molt limitada ja que residia a Tunísia. La creació d’aquest tercer govern era el que la comunitat internacional estava esperant per intentar una intervenció a Líbia contra l’Estat Islàmic, cada vegada amb més presència al país i més amenaçant sobre el control de la indústria petroliera.
El gran problema de legitimitat de cadascun dels tres governs resideix en què cap garantia la seguretat a les zones on suposadament controlaven. Tots els elements descrits, amb un descontrol efectiu del territori i absència de cap servei bàsic als seus habitants serveix per definir Líbia com un estat fallit. Hi ha un territori absent d’estat, d’estructura institucional que faci possible tenir un interlocutor vàlid internacionalment.
Com s’arriba a aquesta situació?, Quin paper juga EUA en els principals conflictes bèl·lics repartits pel planeta?, Actuen només en pro de l’establiment de la democràcia i la lluita contra el terrorisme internacional, o hi ha altres interessos? Fa dècades que administració rere administració, sigui republicana o demòcrata, Estats Units entra en guerra en societats que tot i tenir absència de democràcia (tal com l’entenem a Occident) enderroquen els sistemes polítics i destrueixen les societats que estaven funcionant relativament bé en el seu entorn geopolític. Els casos més inqüestionables són les actuacions bèl·liques dutes a terme a l’Orient Mitjà, l’Afganistan, l’Iraq, Líban, Síria, etc. S’executen unes guerres fins a la destrucció dels estats, s’instauren governs de palla, sense cap acceptació per part de la població local, aflorant a la llum pública l’inexistent Pla de reconstrucció sociopolític real i realista per a cada cas. Que fer en el post Saddam Hussein, el post Taliban, el post Baixar al-Assad, o el post-Gaddafi. Sembla més que l’objectiu sigui apoderar-se de la producció del petroli i gas abans que no caiguin en mans de Rússia, que no pas establir un sistema polític més proper a una democràcia occidental.
Una altra dada que no se’ns pot escapar és conèixer quins són els grans productors d’armes, a part d’EUA i Rússia, els segueixen la Xina, França, Alemanya i el Regne Unit. Sembla clar que la indústria armamentística d’aquests estats té una gran incidència en el seu PIB. En una economia capitalista, si produeixes un producte aquest s’ha de consumir. L’economia no és sostenible si no es consumeix el produït i s’originen grans acumulacions d’estoc. Per tant, si es vol seguir produint armes i municions cal gastar-los, i ¿que millor lloc que en guerres? A més conflictes bèl·lics, més consum de “armes” i més compra/venda d’aquestes. Per tant, no en va Estats Units lidera aquests conflictes, i recentment, després de resituar-se internacionalment després de la Guerra Freda, s’ha incorporat amb força Rússia.
Una darrera reflexió, a la Líbia de Gaddafi la defensa dels drets humans era molt miserable però res comparable amb la situació actual en què cada dia els libis viuen sota l’amenaça de ser bombardejats, tirotejats o simplement executats. Des dels països del nord, quina superioritat moral podem sostenir davant la societat internacional si actuem destruint estats no “democràtics” però viables, per acabar com carronyers sobre les riqueses naturals dels territoris que es van assolant?, no estarem alimentant, sense adonar-nos, la bulímia dels moviments extremistes de caràcter islàmic?